Els pescadors d’esponges grecs van trobar submergida l’estàtua d’un jove amb un braç alçat conegut com l’Efeb d’Anticitera. Era l’any 1900. Algunes veus afirmen que podria tractar-se de Perseu, que hauria sostingut el cap, desaparegut, de la inquietant Medusa. Conta el mite que les gotes de la sang de Medusa decapitada caigudes al mar originaren el preuat corall vermell de la Mediterrània.
Efectivament, es tracta del corallum rubrum, el millor corall del món, endèmic gairebé del mare nostrum. Al 1600, Filippo Finella, alquimista i astròleg napolità, afirmà que no era una planta o una pedra sinó que pertanyia al regne animal. Ningú l’escoltà i el prengueren per boig. Però, certament, el corall és un pòlip que viu en comunitats tot formant esquelets arborescents de carbonat de calci.
Vermell com la sang, va ser vist pels grecs i els romans com el millor fruit del mar. Reconegut des de l’antigor per la seva duresa i el seu color per tal de crear peces de joieria i obres d’art. També va ser utilitzat en la farmacopea. Alhora, es creia que les joies de corall protegien de les malalties i allunyaven el dimoni i els mals esperits. El corall es convertí en un amulet que propiciava la bona sort, protegia els nadons acabats d’infantar i els soldats a la guerra.
La pesca del corall va ser una gran font d’ingressos per a diferents poblacions de la costa catalana, especialment al litoral entre Portvendres i Palafrugell. Tanta quantitat s’hi feia, que, a parer de Josep Pla, aquell litoral s’hauria d’haver anomenat la Costa del Corall en lloc de la Costa Brava.
Entre els segles XIV i XVI el monopoli de la pesca de corall del Mediterrani estava en mans catalanes. I entre els segles XVIII i XIX, va ser la principal font d’ingressos de Cadaqués, L’Escala, L’Estartit i Begur. Cap al 1880, el corall de qualitat s’arribà a pagar al mateix preu que l’or.
A finals del segle XIX, procedent d’una altra illa de pescadors d’esponges grega, Symi, al Dodecanès, arribà al port de Barcelona Yorgos Kontos Jasifotis, bus professional, per ensenyar l’ús de l’escafandre a la marina de guerra espanyola. Posteriorment, s’instal·là a Cadaquès per pescar corall i desballestar vaixells enfonsats. Fins aleshores, la pesca de corall es feia llaurant el fons marí amb barres de ferro que ho arrasaven tot.
Certament, no era una tasca fàcil buscar corall. Per pescar-lo, els submarinistes havien de descendir entre 80 i 100 metres de profunditat, la qual cosa volia dir que si estaven vint minuts pescant, havien d’emprar diverses hores d’ascens a causa de la descompressió.
La costa empordanesa mai no arribà a anomenar-se Costa del Corall, en canvi, el litoral de l’Alguer, a Sardenya, situada a uns 500 quilòmetres de les ribes catalanes, porta el bonic nom de la Costera del Corall.
Al 1384, Pere III afavorí l’Alguer tot ordenant que totes les naus dedicades a la pesca del corall a les costes de Sardenya hi haguessin de fer port. Una pragmàtica de Ferran II del 1481, autoritzava la pesca del corall en aigües de Còrsega i de Sardenya només als seus vassalls i mantenia el privilegi alguerès. Els centres comercials de l’or marí foren Barcelona, Cadaqués i l’Alguer. Ben polit, era l’element essencial de la joieria catalana; emprat per a fer braçalets, collarets i arracades, també ho era per a fer rosaris o com a pedra fina. Cap al 1870, hi havia uns dos cents vaixells corallers al port de l’Alguer, amb uns sis mil mariners. Aleshores, però, la majoria de pescadors ja no eren sards.
L’escut de l’Alguer porta una branca de corall. I a l’antiga Porta a Mare es va construir un nínxol que contenia la Madonna di Porto Salve, una petita estàtua venerada per pescadors adornada amb collarets de corall. Dos detalls de la implicació coral·lina de la població.
En el període més pròsper de la ciutat, es va crear la Caixa del Corall, una mena de fons de pensions en què els treballadors d’aquest ram pagaven una quantitat a la vista de la vellesa. Però la Caixa del Corall també es va utilitzar per finançar obres d’interès públic, com algunes capelles de la catedral de Santa Maria de l’Alguer.
En altres èpoques, l’or vermell no sols es trobava en obagues profundes, al golf de l’Alguer es feia en antigues àmfores i vaixells enfonsats, boles de canó o àncores caigudes al mar.
Amb el corall s’han fet filigranes des dels temps antics. Tradicionalment, es combina amb or, plata, nacre, però també amb perles i diamants per crear tresors.
Per tal de descobrir la història del corall a l’Alguer i també la biologia i l’economia que generà aquest preuat fruit marí, una autèntica riquesa per a la ciutat, cal visitar el museu de Villa Constantino, un elegant edifici Art Nouveau, de fesomia arquitectònica inspirada en la natura i les formes vegetals. A la població també continuen obertes moltes botigues i obradors que ofereixen i treballen aquest material noble, per bé que la seva extracció està molt regulada. Des de 1953, funciona l’ Escola del Corall per a estimular el seu treball artístic.
La paraula corall evoca els mars del sud i el tròpic. I, tanmateix, las història del corall és ben mediterrània. A la segona meitat del segle XIX, es van descobrir al Mar del Japó esculls de corall de dimensions gegants, encara que de molta menys qualitat. Tant era, amb l’obertura dels mercats, els preus van baixar enormement de manera que la pesca de corall ja gairebé no era rendible a la nostra costa. Circumstància aquesta, acompanya d’una normativa estricta, que ha permès que els pòlips tornin a segregar els esquelets meravellosos per abillar de nou el mar amb la sang de Medusa.
