General

Lucie Rico, dues novel·les, i molt encara per davant

Amb només dos llibres, l’escriptora ha conquerit l’escena literària francesa. Traduïda a diversos idiomes, la seva primera obra, ‘Le chant du poulet sous videt’, va posar en relleu les qualitats del seu estil, fet de transgressions imaginàries i de riscos estilístics. En el seu nou llibre ‘GPS’, Lucie Rico juga amb les fantasies sense precedents produïdes per la digitalització de les nostres vides. Ella descriu una mena de fantasma, en forma de punt vermell que es mou en una pantalla. Escrita íntegrament en segona persona del singular, la novel·la toca el moll de l’os. Nominada a diferents llistes de premis en la ‘reentré’ parisenca, Lucie Rico, una mare jove, juga a promocionar el llibre, del qual ens ofereix aquí elements de la seva creació, i més àmpliament, del seu procés creatiu.

GPS va sortir fa unes setmanes i el veiem a tot arreu. Què estàs fent ara mateix?

Agafo el tren. Estic parlant del meu llibre. Em van robar el telèfon, com al meu llibre. Vaig viure com seria una setmana sense GPS i em vaig adonar que no és fàcil viure sense ell. Va ser difícil, perquè també escric els meus llibres per telèfon. Escric a tot arreu, al transport o als restaurants. Avui és difícil viure sense telèfon! Però com que ja me l’havien robat, tinc fases en què no m’hi entra res. M’envio correus electrònics a mi mateixa. En faig deu al dia: em dic que aquí aniria bé aquesta frase, etc. Cada escriptor té la seva tècnica, a mi açò em va bé.

Com escrius les teves novel·les? Ets una escriptora de primers esborranys?

De cap manera. La proporció entre escriure i reescriure és enorme. Una frase escrita es reescriurà deu vegades. Vaig fins al final, on ja no puc treure més del text. En Le Chant du poulet sous vide no hi podria fer res més. I encara avui, si algú m’ho demanara, no podria anar més lluny. Em van temptar per les reedicions, però el risc és reescriure-ho tot. Cal deixar-ho així i seguir endavant.

Comences a ser traduïda a diferents idiomes: és una nova etapa per al text?

Les traduccions són interessants. Al final prefereixo no donar la meva opinió, i deixar que ho faci el traductor. Pel que sembla, és difícil traduir-me. Amb el traductor d’anglès hem parlat molt. Treballo molt el ritme, i l’eixutesa, en francès. També la manera de nomenar. Per exemple, el pollastre Paul canvia el seu nom en altres idiomes. El títol en anglès també és molt diferent, que juga amb la insalubritat i les aus de corral. En cas contrari era intraduïble. Es publicarà a Anglaterra i als EUA. Surt a Bulgària, Suècia i Dinamarca. Hi aniré i en parlaré. Ho faig amb molt de gust, encara que el llibre ja em quedi lluny.

Com ens resumiries GPS?

Es tracta d’una redactora multitasca d’un diari, que es queda en l’atur. La seva amiga Sandrine li demana que vingui al seu casament. Per convèncer-la, comparteix la seva ubicació i després desapareix. És un thriller. La història d’una desaparició i una investigació.

Està escrit en segona persona, la qual cosa sorprèn al principi, un autèntic esforç d’estil. Hi ha pocs llibres que ho facin.

El “tu” es deu a la reescriptura. Era “jo”, després “ell”, tercera persona. Cada cop ho reescric tot.

Tot?

Tot [Riures].

I llavors?

Llavors vaig provar amb el “tu”. Només vaig trobar la veu en segona persona, la qual cosa donava un efecte de vigilància panòptica. L’fecte és sorprenent. No sabem a qui va dirigit aquesta “tu”. Et deixa preocupat. No sabem qui parla i és inquietant. Com la cançó de Claude François, “Magnolias for ever”, que hi ha al llibre. A més, en un moment donat hi havia massa magnòlies, n’he hagut de treure algunes.

Lucie Rico @Sébastien Planas

Quins han estat les passatges més difícils d’escriure?

Les descripcions són un repte. És un llibre de descripcions mentals i numèriques, així que va ser difícil. Això és el que tinc més problemes per fer. La dificultat és donar vida a una descripció en una acció. No hi ha cap truc, malauradament. Cal cenyir-s’hi. Per exemple, busco allò que em sorprèn als paisatges, perquè rarament miro paisatges. Jo vinc del guió (cinema i sèries) i no cal descriure mai perquè veurem coses a la pantalla. En els llibres, és tot el contrari.

Penses en el lector?

Jo em veig a mi mateixa com una lectora, vull tenir el plaer de llegir el text. No ho hauria fet mai la primera vegada que vaig escriure. No hi havia cap altra solució que el punt de vista del “tu”. El lector estarà desestabilitzat, sé que és una cosa fora del normal, però al final la recepció és fàcil.

És una mena d’avís sobre la digitalització de la societat?

El llibre va sorgir de La finestra indiscreta d’Hitchcock. Es tracta de la mateixa pulsió de la mirada del passat, però digitalitzada. El tema del llibre, en acabant, és més l’atur, que porta el personatge a la supervivència. És un llibre sobre el treball i l’amistat, i també sobre la desaparició, és clar. La digitalització és una manera d’accedir als altres, molt habitual, “infraordinària” en el sentit de Perec.

Llegeixes mentre escrius?

Sí i no m’influeix. O em provoca admiració, està fora de mi, no estic prou segura de mi mateixa per fer-ho. O no m’agrada, i és el mateix. Un cop tinc la “veu” del meu text, s’estableix una relació lúdica amb la història. Les meves frases són breus i allunyades d’altres autors. Mentre escrivia GPS llegia molt.

Bolaño?

Sí. M’agradaria escriure alguna cosa fangirl sobre ell, no un article. Vaig a començar una tesi. Porte malament formats curts com els articles. Bolaño estarà a la meva tesi. El tema és la procrastinació com a forma de treballar el text. Com girem al voltant del tema i el diferenciem? Parlaré de Sophie Divry, Olivier Cadiot i Emmanuel Carrère. Literàriament m’agiten aquests autors, encara que em siguin llunyans. He llegit aquestes coses, però no hi soc allà.

L’època és rica literàriament? T’hauria agradat conèixer en Perec i Sartre aquí (Odéon)?

Sartre no, no m’agrada gens. No el llegeixo. Perec m’agrada molt però no sé si cal conèixer els autors.

Amb GPS, els teus biògrafs ho sabran tot sobre els teus moviments?

[Ella mostra el seu informe mensual de Google]. M’ho envien, no s’avergonyeixen. És un seguiment. Però està errat. És incorrecte. Em diu que vaig anar al parc Dupin, a Rennes, però no me’n recordo gens, m’ho he d’haver perdut. Se suposa que hi vaig anar. Els errors són interessants. L’agost del 2022 ja havia recorregut el 52% de la circumferència de la terra.

Per llegir:
GPS, 2022, POL éditions.
Le chant du poulet sous vide, 2020, POL éditions.

Sébastien Planas
Realitzador nascut el 1975. Director del Filaf (Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film) de Perpinyà. Membre del jurat de Cinema dels Premis El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close