General / Patrimoni

L’últim cavaller

Sant Jordi… i el drac? Què se n’ha fet del drac? En el nostre Temps de les Arts descobrirem un sepulcre extraordinari protegit per un drac… i un lleó. Possiblement, el discret, intel·ligent, interessant i savi… drac de sant Jordi. O no. Per això, cal que anem a un dels punts més decisius en la geografia iconogràfica de sant Jordi. A un dels llocs on va haver de treballar més del costum: al Puig de Santa Maria, a uns 15 quilòmetres de València.

Si en silenci dins no esteu, al meu ventre parareu…

Ací, al cim del suau turó es trobava una de les fortaleses estratègiques principals per a prendre la ciutat de Balansiya cap a 1230. L’havien construïda els àrabs al segle XI i dominava un territori fèrtil fins arribar al mar. Era un lloc de cabdal importància: a 300 metres passava la Via Augusta, el famós corredor mediterrani. Des de feia anys, els cristians feien incursions cap al sud. L’objectiu era fer croada i conquerir el Xarc.

Us trobeu ja sobre el turó? Si hi teniu paciència i ganes, fins i tot podreu distingir un senyal en terra: és la petjada que deixà el cavall de Jaume I. L’entrada nord de Balansiya es controlava des d’ací. Una entrada plena d’alqueries que abastien d’aliment la gran ciutat musulmana. A un quilòmetre, la mar. La veieu? Mentre panteixeu suaument, rebeu una flaire de tarongina que atenua el vostre esforç per la pujada.

Els cristians edificaren al costat d’aquest turó el monestir d’El Puig, una vegada les hostilitats s’havien suavitzat per aquestes contrades i continuaven cap al sud. Més tard, el rei ordenarà la construcció d’una església d’una sola nau que lliurarà a l’orde de la Mercé. En aquest indret comença el 1.300 la construcció del santuari de Santa Maria encarregat per l’almirall Roger de Llúria. La seua esposa, Saurina d’Entença, va continuar amb el projecte, i la seua filla –Margarida de Llúria i Entença- el va concloure. Moltes d’aquestes persones es van soterrar ací, en sepulcres fets per Aloi de Montbrai, que havia treballat també al panteó reial de Poblet. Però gran part d’ells van ser destruïts per la ignorància i la barbàrie.

A la zona esquerra de l’altar de l’església del cenobi trobem actualment el sepulcre d’un guerrer, amb la seua espasa, el punyal i la cota de malla. És la sepultura de Bernat Guillem d’Entença. L’obra és del segle XIV i també és d’Aloi de Montbrai.

Detall del rostre del cavaller Bernat Guillem d’Entença.

Ara mateix es troba exempta. Als peus del vell guerrer descansa un lleó i una munió d’eclesiàstics, monjos i ploraneres que planyen pel destí del malaguanyat cavaller. En molts aspectes, és comparable amb els sepulcres reials del monestir de Poblet, amb el del comte d’Urgell, amb el d’Armengol VII del Metropolitan de Nova York procedent de Bellpuig de les Avellanes o amb el de Pere VI de Queralt del santuari de Belloch a Santa Coloma de Queralt.

Antigament, es trobava adossat al mur esquerre de l’atri del temple, però incomplet perquè no tenia el registre superior de l’arcosoli. A canvi, en algun moment, li havien col·locat a la part de dalt un caiman dissecat. Per a molts, el sepulcre era el de sant Jordi, i el caiman, el drac que va matar.

El pla inferior de la caixa està dividit en sis compartiments amb arquets trilobulats amb gablets i pinacles. Tot el conjunt ofereix grups que mostren el dol, la tristesa que naix en nosaltres quan algú estimat ha traspassat. El fris horitzontal mostra franciscans en processó fúnebre. Hi ha dos frares que destaquen en aquest registre: un de jove amb un tractament de robes molt poc natural que indica una certa imperícia en l’execució, i l’altre que representa un ancià molt més natural i expressiu, potser d’influència germànica. El cavaller dorm esperant que contem la seua història.

Detall dels monjos del sepulcre.

Ens trobem a la primera meitat del segle XIII. El casal d’Aragó ha esdevingut un dels territoris més determinants d’Europa. Determinant però petit. Un país d’aigua, que anava construint-se a poc a poc… Un dels seus reis, Jaume I, posa els ulls en els regnes islàmics del sud. Perduda la possibilitat d’expandir-se cap al nord, ho intenta cap al meridió. Jaume I –comte de Barcelona, el “rum” dels musulmans- fa croada cap on l’han deixat, cap al sud. Un monarca que trobarà en les terres conquerides un solar adequat on crear una xarxa de ciutats que li donaran molts diners i molt de poder. El “rum” és una expressió despectiva islàmica que vol dir “romà”.

Jaume sabia que els musulmans es descomponien. La seua primera gran aventura és la conquesta de Mallorca. El 1228 “tota la mar semblava blanca de les veles, tan gran era l’estol”. Començava l’expansió de Jaume i de la Corona. Però el rei tenia posats els ulls al sud de l’Ebre. Després de l’aventura triomfant mallorquina, la conquesta de la resta del paradís començava el 1232. Un dels seus loricati més forts, un dels seus senyors més fidels, va ser el seu oncle: Bernat Guilllem d’Entença.

Després d’Ares, Morella, Borriana, Peníscola… s’acostaren cap a la gran ciutat islàmica. Anem al Puig de Santa Maria. Zona de conflicte. Zona calenta. Els cavalls esbufeguen i renillen controlats per les mans fortes dels cavallers. Un d’ells és Guillem. Encara és viu, i és el segon guerrer més important de l’exèrcit croat després del seu nebot. En 1237 Jaume I arriba amb els seus homes al Puig de Santa Maria. Els musulmans coneixen el turó com d’Anixa o al-Jubayla, “la muntanyeta”. Són uns 80 cavallers cristians, 30 templers i dos mil peons. Des del turó, Jaume I i les seues tropes, divisen la ciutat. Encara tardaran un any a conquerir-la. Tard o d’hora caurà. En reunions al més alt nivell i secretes, els dos màxims estadistes: Abú Zayd i “Jacme el barceloní” ja han pactat el futur de la ciutat. De fet, són amics. El famós “factor humà”. Però de cara a la galeria, faran la pantomima. Hi haurà guerra.

Rendició de la ciutat.

El rei i els seus consellers acorden reclutar més homes. Jaume se’n va cap al nord a buscar-los. Dies després, els cristians veuen un exèrcit andalusí que ix de València a la desesperada. És el darrer intent: són uns 600 cavallers i 40.000 infants, però no tenen res a fer. La cavalleria cristiana és mes compacta, més pesada… Porten almogàvers, unes perfectes màquines de fer la guerra, templers… Els cristians són una piconadora sense pietat: un cavaller armat, educat des que era menut, en una càrrega de cavalleria, era invencible. Segons que conten, els cavallers aconseguien anar coreogràficament tan junts, que una poma llançada en vertical enmig d’aquelles bèsties no tocava mai terra.

Però l’enfrontament és inevitable: els andalusins presenten batalla en camp obert en un darrer i agònic intent. És la famosa imatge idealitzada i impossible de la taula del retaule del Centenar de la Ploma de Marsal de Sas. Ací sant Jordi els ajuda. Després d’una bona ració d’alcohol qualsevol no els ajudaria. I guanyen. A Jaume la notícia de la victòria li arriba lluny d’allí: encara està reclutant més soldats per a la croada. Els islàmics són derrotats. Però no tot és eufòria: el seu oncle, el màxim responsable guerrer de l’operació –Bernat Guillem d’Entença- ha mort. L’han mort en batalla, al lloc de treball.

La victòria ens l’ensenyen dos mosaics molt naïfs de la capella de la muntanyeta: en un, sant Jordi ajuda l’exèrcit croat. En l’altre, el sant lluita contra el drac. I en una d’aquelles connexions on tres o quatre històries s’interrelacionen, apareix un relat: el senyor d’Entença és confós amb sant Jordi. És un guerrer… Però el relat necessita un drac. I el mite el troba: cap a 1595, el virrei del Perú regalà dos caimans vius a Juan de Ribera, el Patriarca, Virrei i el Capità General del Regne de València. Tres en un. Un home que en el seu llarg regnat va decidir el futur emocional del poble valencià, sobretot de les comarques centrals. Perquè manipulava des de la religió els sentiments de les persones. El líder de la Contrareforma més autoritària i dogmàtica possible. Aquest tenia una alqueria als afores de València on havia muntat una mena de zoo. Aquells animals acabaren morint. Un –Lepanto- va acabar dissecat i penjat dins de la Capella de Corpus Christi del Patriarca. Ara es troba a l’atri del temple. I l’altre, va acabar a pocs quilòmetres d’allí, a l’església de Santa Maria del Puig, penjat a la part de dalt del sepulcre de Guillem d’Entença. Ja ho teníem tot: un guerrer valerós i un drac vençut. Segons la rondalla popular, aquell cavaller havia matat “el drac”.

Representació pictòrica d’una croada.

És una curiosa simbiosi de personatges i de papers. Així, l’escenografia del sepulcre era coherent: a dalt de la tomba del cavaller, el drac mort per ell. Les fotografies antigues ens mostren la llegenda que completava el diorama: “Bernat Guillem d’Entença guanyà la gran batalla d’El Puig, en què va aparèixer sant Jordi. Assistí a la troballa d’eixa santa imatge de Nostra Senyora del Puig i morí en un castell del que era governador, el mes de desembre de l’any 1237. “ I un consell inquietant: Si en silenci dins no esteu, al meu ventre parareu… Era el pensament que tenien els fidels quan entraven a un temple i veien penjat enmig de la nau central un rèptil, que els comminava al silenci… Xssst. Esteu admirant un dels últims cavallers.

Nota: Algunes imatges d’aquest article pertanyen a l’actual retaule de l’altar major de l’església de Santa Maria del Puig, fetes per Javier Sanbonet fa uns 20 anys.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close