El divulgador del còmic Antoni Guiral repassa en el seu nou llibre la història, els personatges i els autors de la llegendària revista d’editorial Bruguera ‘Pulgarcito’, amb motiu del centenari del seu naixement. ‘100 años de Pulgarcito’ reinvindica el talent i la modernitat d’uns ninotaires que van contribuir a l’imaginari de la cultura popular de diverses generacions.
Mortadel·lo i Filemó, Carpanta, Zipi i Zape, el reporter Tribulete, Anacleto, Doña Urraca, les germanes Gilda… No es tracta d’un fragment de la lletra de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, sinó d’un breu recompte d’alguns dels molts personatges que tenen en comú el fet d’haver nascut a les pàgines d’una revista que va fer època: Pulgarcito.
Des de l’imprescindible díptic format pels llibres Cuando los cómics se llamaban tebeos i Los tebeos de nuestra infancia (publicats per Ediciones El Jueves), Antoni Guiral —infatigable i prolífic divulgador i estudiós del còmic, tècnic editorial i comissari d’exposicions, a més de guionista— s’ha confirmat com un dels màxims experts en les revistes de la mítica editorial barcelonina Bruguera, indiscutible referent de la cultura popular —gràcies sobretot a les seves historietes, tot i que no només— i forjador de l’educació sentimental de diverses generacions.
Així, combinant història, anàlisi crítica, antologia, homenatge i nostàlgia, Guiral ha publicat diversos llibres sobre el centenari de Bruguera, sobre autors de la casa com Ibáñez, Escobar, Vázquez i Jan i sobre TBO —la capçalera de la qual va comprar Bruguera als anys vuitanta—, i també ha fet la tria de diverses col·leccions de quiosc que han recopilat una part d’aquest material monumental.
Aprofitant que aquest 2021 s’han celebrat cent anys de l’aparició de Pulgarcito —que, sobretot a partir de mitjans dels anys quaranta, va marcar la línia a seguir per la infinitat de revistes infantils de còmic que vindrien després—, Penguin Random House —que ha ressuscitat el segell Bruguera— ha publicat un nou llibre de Guiral, que, com els seus precedents, torna a ser una demostració simultània de rigor enciclopèdic i de voluntat lúdica.
100 años de ‘Pulgarcito’ repassa les diferents etapes de la vida de la revista, nascuda el 1921 de la mà de l’editorial El Gato Negro —la predecessora de Bruguera— com a publicació infantil amb contes, acudits, auques i il·lustracions (segons el referent de la fundacional TBO), i la seva evolució cap a un model basat en les historietes amb personatges fixos i recurrents. Un model que, anys més tard, inspiraria tant revistes satíriques per a adults —El Jueves— com còmics underground i contraculturals —El Víbora.
El llibre descriu les vicissituds legals i editorials d’una revista que va experimentar diversos sotracs en funció de la conjuntura social i política de cada moment (la Guerra Civil, la postguerra, la dictadura, la censura…), i que —sense comptar alguna efímera resurrecció posterior— va abaixar la persiana el 1981, en un moment que la decadència de Bruguera —que havia espremut el seu èxit saturant els quioscos amb continguts cada cop més reiteratius i menys respectuosos cap als lectors i els autors— ja era evident.
Amb tanta exhaustivitat documental com gust per l’anècdota, Antoni Guiral —que ha tingut com a principal escull “la dificultat de resumir 100 anys en 144 pàgines”— dedica articles propis a algunes de les sèries més emblemàtiques de la capçalera: algunes d’elles són, a més de les esmentades a l’inici d’aquest text, El inspector Dan, Don Pío, Gordito Relleno, Carioco, Pascual, criado Leal, Petra, Sir Tim O’Theo o Rigoberto Picaporte. També ret homenatge als autors que la van engrandir, des de pioners com Cifré, Conti, Escobar, Jorge o Peñarroya fins a les joves generacions com Alfons López i Rafel Vaquer, passant per Ibáñez, Raf, Vázquez o Segura, i dedica apartats a aspectes com les referències metalingüístiques i les intervencions de personatges convidats (molt abans que ho fessin els superherois Marvel), les sèries no humorístiques, les revistes nascudes del mateix motlle (El DDT, Tío Vivo) i els sovint oblidats guionistes i tècnics editorials.
Lògicament, un dels grans atractius d’un llibre com 100 años de ‘Pulgarcito’ és l’espectacular profusió d’imatges publicades per la revista al llarg de totes les seves etapes (vinyetes, tires, il·lustracions, portades, pàgines senceres…); és només una petita mostra d’un patrimoni gràfic tan impressionant com infravalorat, dispers i sovint oblidat i maltractat.
Tot plegat, una festa que confirma —com a mínim— un parell de conclusions. D’una banda, l’excepcional qualitat gràfica d’un grapat d’autors absolutament brillants que, amb alguna excepció —i a causa de l’escassa valoració cultural que durant dècades s’ha concedit al còmic— no han gaudit del reconeixement que mereixien.
D’altra, sobretot vistes amb ulls contemporanis, la ferocitat, incorrecció política i capacitat corrosiva del sentit de l’humor —salvatge i ple de mala llet— que va presidir algunes de les etapes de Pulgarcito, molt diferent de la blanca amabilitat de TBO o dels valors edificants de la posterior Cavall Fort. El retrat de la misèria i la marginalitat de Carpanta o El loco Carioco, la sàtira del matrimoni i la família de Don Pío, Zipi y Zape, Las hermanas Gilda o La familia Trapisonda, la lluita de classes de Petra, criada para todo o Pascual, criado leal o la misantropia de Doña Urraca i Don Berrinche són el mirall cruel i caricaturesc —com ho van ser les pel·lícules de Berlanga o de Marco Ferreri— d’un país gris i sinistre, passat pel filtre distorsionat però fidel de l’humor negre i l’esperpent costumista.
