General

Lux & Matrix, un atles sobre la maternitat

Rosa Martínez és la curadora de “Lux & Matrix”, una exposició col·lectiva en què una quinzena d’artistes, a través del seu treball, han reflexionat estèticament i ideològica sobre el concepte de la maternitat, tant a nivell biològic com artístic. L’exposició és la darrera mostra que es podrà veure a ACVIC sota la direcció de Ton Granero. 

Lux & Matrix, ACVIC
Diversos artístes
A cura de Rosa Martínez
Fins el 30 de desembre de 2022
www.acvic.org

La maternitat no és només biològica. Dins de l’univers de la creació podem concebre una obra o també referir-nos a la maternitat a través del concepte de mare terra. El fet de donar a llum ens remet de forma clara a la intencionalitat d’extreure alguna cosa de la foscor de l’úter i portar-la a la llum del món. L’úter, alhora que una cambra fosca, és un espai de gestació. De la mateixa forma, la fotografia també es gesta en un espai fosc. És quan exposem el negatiu a la llum que es revelen les formes i apareix la imatge.

A Lux & Matrix, la curadora, Rosa Martínez, reflexiona sobre diversos aspectes de la maternitat. L’exposició es presenta com un atles, en què cada obra ens designa un espai immens i inabastable, que donaria per a mil i una exposicions més. En l’exposició, ens movem des de la imatge de la Verge de Cadaqués, que porta un sol al ventre –símbol de la llum i que a Rosa Martínez li serveix per donar la benvinguda als visitants– fins a l’obra, sempre incòmoda, de Santiago Sierra. 

Rosa Martínez fent una visita. Al fons l’obra s.t. (díptic de la pedra i el pa), d’Isabel Banal. Fotografia de Blai Marginedas.

Nascuda a Sòria l’any 1955, des de finals dels anys 80 Rosa Martínez ha exercit de comissària internacional. En el seu currículum s’hi amunteguen alguns dels certàmens artístics més importants del món, entre ells la Manifesta 1, el SITE de Santa Fe o les biennals d’Istambul, Busan, Moscou o Sao Paulo. Tota aquesta experiència la va portar a ser la primera dona a comissariar la Biennal de Venècia l’any 2005. En aquell cas, però, no ho va fer sola, sinó que va compartir la curadoria amb Maria de Corral. 

En aquesta ocasió, però, Martínez s’ha cenyit a un pressupost molt més ajustat per presentar una exposició que agrupa un llistat de disset artistes que, a primer cop d’ull, semblen totalment eclèctics, però que junts són capaços de generar un discurs sobre la maternitat.

L’exposició no es resigna a mostrar únicament les obres el trasllat o la producció de les quals pot pagar el centre, sinó que busca una estratègia per tal de poder ajuntar en un mateix espai obres de grans dimensions. Per aconseguir-ho, Rosa Martínez incorpora la documentació fotogràfica com a mètode expositiu. Això li permet desenvolupar el seu discurs sense estar lligada a límits pressupostaris i de falta d’espai i comptar amb obres com Hon, de Niki de Saint Phalle, o Arch of Hysteria, de Louise Bourgeois. 

El Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança de Pau Costa i LE.IVA d’Austin Camilleri, dues peces confrontades a l’aparador d’ACVIC. Fotografia de Blai Marginedas.

Ja a l’aparador d’ACVIC, Lux & Matrix ens dóna la benvinguda amb dues fotos de gran format. L’una, el Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança de Pau Costa i, l’altra, LE.IVA d’Austin Camilleri. Totes dues imatges documenten escultures que, des de punts de vista molt diferents,  contraposen dues mirades sobre la sacralització de l’art i el paper de les dones. En la primera, se’ns presenta una imatge religiosa i ja de per si sacra, no només pel seu interès artístic, sinó també per un de religiós. La imatge de la verge, una de les poques figures femenines que podem trobar en una església, remet clarament al rol de mare que s’assigna a la dona. En el segon cas, Camilleri presenta l’escultura d’una noia en el procés de convertir-se en dona. En aquesta ocasió, la posició que ocupa la figura i el seu posat corporal –els braços creuats i l’actitud de rebel·lia i menyspreu pròpia del món adolescent– no ens remeten a la sacralització i més aviat sembla que sigui essent jutjada. Qui sap si pel fet de ser dona, de ser jove o per la seva actitud defensiva cap a la realitat que té al davant. 

Entrem a la sala. La primera obra que hi trobem és El naixement de la meva filla, d’Ana Álvarez-Errecalde. En l’obra hi veiem un retrat d’Álvarez-Errecalde just en el moment d’acabar de donar a llum. S’hi mostra l’artista somrient i donant el pit al nounat. A terra encara hi trobem la placenta i tota la sang que taca la criatura i l’artista. La fotografia qüestiona l’endolciment estètic que s’ha construït a l’entorn del part i vol mostrar sense filtres el significat real de parir: un acte preciós, però no exempt de por i dolor.

Mantó brodat negre, de Josefa Tolrà. Fotografia de Blai Marginedas.

A Lux & Matrix també hi ha espai per artistes com Josefa Tolrà. Tolrà va néixer i morir a Cabrils, i durant la seva vida només va sortir del seu poble per anar de visita a Mataró. Malgrat aquest aparent aïllament amb la resta del món, va ser capaç d’imaginar un món oníric on traslladava al paper o a la tela, imatges que captava a través dels seus dots de mèdium. En vida, Tolrà ja va cridar l’atenció de diversos artistes, entre ells Joan Brossa. Tot i així, un cop desapareguda, ha estat la feina de la historiadora de l’art Pilar Bonet, qui ha aconseguit recuperar-la de l’oblit i reivindicar la figura d’una dona que no buscava ser artista. Martínez incorpora a Tolrà en l’exposició pels seus dots de mèdium i la seva besant esotèrica i la relaciona amb la relació mediàtica que s’amaga darrera la maternitat.

La mostra també incorpora les mirades que, des dels discursos trans, s’han aportat a la idea de maternitat. Especialment reveladora és l’obra Trans pelvis Os, de Victoria Verseau. En aquesta peça l’artista reflexiona sobre la seva condició de dona i se la qüestiona, a causa de la seva incapacitat fisiològica de poder concebre. En aquest sentit, Verseau exposa que, malgrat que la ciència li ha permès fer una transició d’home a dona, la seva pelvis segueix essent estreta com la d’un home i això –sumat a d’altres dificultats de tipus fisiològic no resoltes per la ciència– impossibilita un procés de gestació.

Una de les poques obres produïdes expressament per a l’exposició ha estat Vive y trabaja, de Santiago Sierra. En aquesta peça, l’artista espanyol recupera una de les tesis més recurrents de la seva carrera, la idea que el treball, lluny de dignificar-nos com a individus, ens pot fer esclaus del sistema. Per a aquesta peça, durant cinc dies, es van contractar dues persones que estaven a l’atur. La seva feina era molt senzilla: copiar tantes vegades com poguessin My body doesn’t belong to me (el meu cos no em pertany). La peça fa referència a la idea d’esclavitud en el marc del sistema econòmic capitalista. Al mateix temps, però, en una exposició sobre la maternitat, és obvi que en podem fer altres lectures; per exemple, el paper que el cos de la dona pren en el marc d’una societat capitalista i patriarcal com la nostra. 

Vive y traja, de Santiago Sierra. Fotografia de Blai Marginedas

Ja per concloure, crec que la mostra, en general, es presenta com uns apunts per a un recull de possibles exposicions futures. Tot i així, si bé en la part inicial es veu clar el discurs que desenvolupa, en la segona part es dispersa en massa possibilitats i no aconsegueix de concloure’n cap –sobretot quan fa l’analogia entre la maternitat i la mare terra. Potser aquesta llibertat de poder triar pràcticament qualsevol obra –sense importar l’espai, les dimensions o el cost del trasllat– també comporta la situació d’obrir massa el ventall de possibilitats fins a fer-lo inabastable.

Crec que l’exposició, malgrat que el plantejament d’obviar, en la majoria de casos, la peça original i apostar per la reproducció fotogràfica o la documentació de l’obra pot ser interessant, ha perdut l’oportunitat d’anar un pas més enllà i repensar la forma com es presenten les obres en un espai. En alguns casos, les solucions de presentació són suggeridores –sobretot quan utilitza el recurs de contraposar dues imatges. En d’altres, tens la sensació que et falta context. Un exemple d’això el trobem en la documentació que es presenta per explicar les instal·lacions, en les quals no és capaç de transmetre l’emoció de l’obra en viu i, en alguns casos, ni tant sols explica el concepte que hi ha al darrere. Al meu entendre, això impossibilita que alguns espectadors puguin fer una lectura de l’obra sense una visita guiada. 

Aquest problema no és únic de Lux & Matrix, sinó que és estès en moltes altres exposicions. Fins i tot podríem afirmar que no passa en totes les obres i en algunes hi ha hagut un clar esforç per sortir de l’hermetisme que molt sovint és titllat l’art contemporani. Potser és que es segueix tractant la còpia com si fos un original quan potser caldria profanar la peça per tal que l’espectador en pogués fer un ús real del seus significats.

Aquesta serà l’última exposició que es podrà veure a ACVIC sota la direcció de Ton Granero, que es retira després de tres anys al càrrec. Actualment, s’està en procés d’elecció d’una nova direcció per al centre d’art i s’espera poder començar el 2023 amb un nou lideratge al capdavant de la institució 

Maternasis, de Núria Pompeia. Una peça que reflexiona sobre les pors de l’emberàs. Fotografia de Blai Marginedas.
Blai Marginedas
Graduat en Art i Disseny he desenvolupat la meva carrera professional entre la gestió cultural contemporània i popular, el disseny gràfic i el comissariat i la reflexió cultural.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close