General / Patrimoni

Majestats (o quan Crist era del Barça)

Avui coneixerem personatges importants en la vida de moltes persones durant 2000 anys. Eren ‘influencers’ que tenien centenars de milions de ‘followers’… La Història de l’Art ens els mostra ara mateix, possiblement sense aquella aura que els convertia en immortals.

Endinsar-se en les societats medievals és capbussar-se en un món que depenia de les creences religioses. Hi havia poques coses que podies fer que no tingueren relació amb els cristianisme. Les dones i els homes vivien i morien en una parròquia, sotmesos als desitjos i vel·leïtats de capellans, monarques amics de capellans, monjos i papes. Els monestirs gestionaven el territori, i les ciutats s’ordenaven a través de parròquies. Es pot dir que Occident era una gran església des del segle IV fins a finals del segle XX.

Les talles en fusta són un element important dins del mobiliari litúrgic d’una església. Estaven ubicades sobretot a l’altar i constituïen la tramoia principal per a representar un drama ple d’acció, violència, passió, sentiments i emoció: escenificar les històries del cristianisme. Els seus personatges principals –els influencers de l’època- els seguien un fum de followers en esdeveniments molt marcats durant el cicle litúrgic: Nadal, Epifanies, Setmana Santa, Pasqua… Algunes d’aquestes imatges tenien mobilitat, per tal de fer més reals les trames. Mare de Déus de fusta policromada que anaven evolucionant estèticament a mesura que avançava la moda, la societat. Cristos clavats a la creu impassibles i vestits, o en vestit de bany (perizoni) i amb gest de patir… Un dels grups més impressionants –pel nombre de figures- eren els davallaments de la creu. Els tallers on es feien aquestes imatges podíem seguir-los gràcies a analogies d’estil o de temes, com els d’Erill, Ripoll o Urgell. Estem parlant del segle XII i XIII, la centúria darrera del romànic. Però tot aquest repertori perdura i evoluciona en el gòtic, on les imatges es fan més humanes, més suaus, més “realistes”…

Talla de Sant Boi de Lluçanés, Museu Episcopal de Vic.

Possiblement les talles de fusta amb la imatge de Maria són les més freqüents i per la devoció que els nostres reis sentien per la Madona asseguda en un tron i amb el nen a la falda, aquesta versió és la més coneguda: la cadira representa el lloc de la saviesa. Al principi, aquestes imatges tenen els gestos rígids, perquè estan inspirades en miniatures i icones bizantines. A Catalunya són un exèrcit: hi ha mare de déus romàniques i gòtiques per tot arreu. A Mallorca i al País Valencià de romàniques n’hi ha relativament poques, perquè el cristianisme medieval trigrà molt més a arribar-hi. La del Rebollet d’Oliva, la de la taronja d’Olocau del Rei…

D’imatges del seu fill, de Jesús, passa el mateix. Però el MNAC i el Museu Episcopal de Vic guarden imatges d’aquest personatge que són molt més que escultures. Aquests crucificats presenten un Jesús per una banda victoriós davant la mort. El primer model és vestit, com la Majestat de Santa Maria de Lluçà o la de Sant Boi de Lluçanès.. Ell ha estat capaç de passar un “calvari” per acabar en “majestat”, amb els braços oberts i els ulls també, amb una túnica llarga, cenyida amb un cíngol. Com un fakir, ell és aliè al dolor. Porta barba, un cabell negre i sense cap expressió de patiment. Potser l’origen és el Crist que hi ha representat a Lucca, conegut com el Volto Santo, del segle XII. Possiblement, inspirat per les icones que els viatgers portaven o descrivien quan tornaven de Terra Santa, de Jerusalem, de Constantinoble. Però n’hi ha una especialment fascinant.

És la Majestat Batlló. I és impressionant. És sorprenentment policroma, cosa que posa en dubte la idea que tenim de la percepció grisa i freda de l’edat mitjana. Exhibeix un vermell i un blau lluents, que al mateix temps amaguen una altra capa de colors grocs i verds. Els dos colors que podem observar ara s’acosten molt a l’equipament clàssic del Barça, però els autors de tot açò no direm mai que ho hem escrit… Perquè de veritat, la túnica amb sanefa amb flors encerclades de la Majestat Batlló s’inspira en la moda oriental d’aleshores…”Jesús de Natzaret, rei dels jueus” diu en llatí la part superior de la creu… Però ara, anem a la versió “estiuenca” del Crucificat. Hi ha una altra representació del personatge més “fresqueta” i patint. L’altra cara de la moneda. Més realista, més expressionista, més “humà”, perquè ell és el que ha recollit a través del seu patiment tots els sofriments de la humanitat.

Detall de la talla de Batlló.

A València hi ha un parell d’imatges que són l’evolució natural del romànic al gòtic d’aquestes representacions del crucificat oriental: el Crist del Salvador -més primitiu- i el Negret, el Crist del Grau, que és ara mateix a l’església de Santa Maria del Mar. De fet, totes dues imatges –cronològicament separades uns 150 anys- ens mostren una evolució estilística que entra dins de la lògica en un moment de substitució cultural d’uns territoris conquerits pels croats. I curiosament la història de les dues escultures d’un Crist crucificat es barregen. Per una banda, la més antiga és molt similar al Sant Crist de Perpinyà. Possiblement, el fet va passar cap a 1260. Però el mite diu que vingué de Beirut, travessant la mar blava. La segona –datable cap al 1400- conten que la va llançar un jueu pel Segre i “miraculosament” va anar a parar al riu Túria. Històries, mites i relats que amaguen un fet cert: l’origen de totes dues talles és importat i és segurament, lleidatà.

Derrotat, amb el cap vinclat, els ulls tumefactes del càstic, amb una anatomia que mostra les parts més cantelludes dels ossos, només cobert per un banyadoret llarg o perizoni. Per als mortals que habitaven el món cristià occidental del segle XII, aquesta imatge simbolitzava el llarg viatge de la vida, ple d’aventures, de coneixences i de putades… o millor dit: de patiments sense fi… Però al final hi havia una redempció, una salvació… Una vida millor que substituïa la miserable existència del 95% dels mortals. A la part de darrere d’aquella imatge lígnia impressionant es va trobar un forat on hi havia un pergamí escrit el 1147, al costat d’unes relíquies que dotaven la figura de fusta de poders sobrenaturals. De fet, és un tronc primigeni, dels primers “troncs sagrats” que arribarien a la València jaumina cap a 1240.

El Crist del Salvador.

La falda cobreix les cames fins als genolls i les costelles queden exageradament dibuixades al llarg del tòrax al descobert. El cap, vinclat a la dreta, està desencaixat, fora del coll, en una posició gairebé impossible i que reforça la idea del paroxisme. Els ulls, quasi tancats, deixen una ratlla blanca enmig de la negror de les celles i dels globus oculars. Al front, unes quantes gotes de sang vermella cauen rotundes fins a mig occipital. Els braços en creu, sobreelevats per damunt dels muscles, mostren un regalim monstruós de regueres de sang que surten del palmell de la mà i es bifurquen com rius espessos pel braç fins a arribar a les aixelles. Com deveu estar comprovant, el cinema “gore” ja s’havia inventat. La contemplació d’aquest baró de dolors ens porta a una sensació estranya: la percepció global del rostre desprén una pau que fa pensar en un Crist mort, però que ja no pateix. Un Crist a punt de despertar-se.

El Crist del Salvador és possiblement una de les talles més antigues que té la València del primer gòtic. Aquesta imatge es troba en la fascinant frontissa del romànic i del gòtic.

Conten que aparegué pel riu Túria surant contra corrent. Uns diuen que venia del riu Segre, de Lleida. Així de fàcil. Enmig d’una tempesta i d’una riuada. Els efectes especials no podien ser més espectaculars. I a més, era sobirà: volia estar on li donava la gana. Perquè el van portar a la Seu, i ell, de nit, tornava a l’església de Sant Jordi. Però uns altres afirmen que travessà la Mediterrània des de Beirut, on el van llançar els impius. En canvi, la segona part del mite és coincident: el tio tornava a casa seua de nit, al temple de Sant Jordi.

Potser un estudi estilístic ens portarà a un origen més lògic. La primera versió del mite té una part de veritat: igual que els colons cristians de Lleida portaven Mare de Déus també portaven imatges de Cristos per tal de “convertir” aquesta part del món en una perllongació d’ells mateixos i de les seues creences. “Casualment” l’ermita de Sant Jordi va ser un dels primers temples de conquesta que Jaume I i els seus colons cap a 1238, edificaren sobre les mesquites de la Balansiya musulmana.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close