Com si es tractara d’un tsunami musical d’amor i combat, de tendresa i batalla, Maluks emergeix a l’escena valenciana amb el seu segon àlbum, ‘Cor i foc‘ (Propaganda pel Fet, 2023). Es tracta d’un treball potent, on el grup valencià experimenta un creixement musical notable fonamentat en els seus ritmes característics: dance hall, melodies urbanes i ritmes caribenys. Tota una caixa de misteres sonora disposada a cremar les pistes de ball.
Els esclats solen ser imprevisibles. Poden haver-hi causes que empenten a les torxes, a la protesta al carrer, a la rebel·lió contra els poderosos, però mai saps quan prendrà el carrer, en quin moment les vendes deixaran de tapar els ulls, la ràbia acumulada serà protesta i les places es transformaran en la icònica imatge d’una revolta, d’una primavera que deixe enrere el llarg hivern de la injustícia.
L’onada feminista va anar coent-se, mastegant-se a poc a poc, creixent gradualment fins que va esclatar fa un lustre, fins que el morat va impregnar tota una societat marcada pel regne intolerable del patriarcat, el qual abastava tots els racons de la nostra existència. Les dones estaven invisibilitzades, allunyades de força àmbits, com ara dels escenaris. La nova generació d’artistes i de grups del País Valencià, però, va decidir impugnar amb força aquella desigualtat musical, aquella manca de referents sonors. El concert del 25 d’abril d’Acció Cultural del País Valencià fou l’exemple de l’emergència d’una fornada que ja no demana permís, i que ocupa l’escena.
Maluks, el trident conformat per Marina Bolea, Laura Honrubia i Maria Deltell, representen aquesta nova onada, una conjugació d’una essència violeta, un esperit combatiu indiscutible i una aproximació musical a la recerca d’erigir-se en peça d’orfebreria urbana. Si el seu primer disc, anomenat Som i vibrem (Propaganda pel Fet, 2021), era una aparició fresca ancorada a l’electrocúmbia, per ballar nit i dia, el seu nou treball, denominat Cor i foc (Propaganda pel Fet, 2023) és una consolidació musical, amb cançons més macerades i amb la cocció exacta per combinar una base sintètica jamaicana i unes veus que alternen diferents registres estilístics.

Les prioritats musicals de Maluks es capgiren en aquest nou àlbum, experimenten un tomb d’ençà d’aquells inicis més adherits a una època de domini absolut del reggaeton a les pistes de ball. L’hegemonia dels ritmes llatins i caribenys es redueix per atorgar la corona estilística a les subvariants d’un reggae amb temptacions consumades d’apropar-se al tecno i als nous relats de la melodia urbana, on el rap i les narracions sonores íntimes adquireixen un protagonisme buscat.
La coctelera de dance hall, salsa, urban o les pinzellades discotequeres aporten una capa plural a un disc que és, com indica el seu dibuix de presentació, una caixa de misteres, un preludi d’espurnes en forma de passió amorosa o de subversió contra el sistema establert. L’àlbum, no debades, està construït sobre aquesta dualitat temàtica i musical, en la contraposició irresoluble dels sentiments i la batalla, entre els ritmes de cor en flama o els compassos incitadors d’un foc vitalista.
Amb una gira ja iniciada per poblacions com ara Vila-real (Plana Baixa), Muro d’Alcoi (Comtat) o València, on toquen aquest divendres, el trident mostra una complicitat musical al disc, amb uns temes més compactes i amb una polifonia trenada amb habilitat, ja que els trams de rap o aquells més melòdics són incorporats amb una naturalitat símptoma d’una maduració del producte musical. Tot adobat, no cal dir-ho, per unes bases més diverses, més proclius a convertir-se en ambaixadores a Kingston que no a l’Havana, com sí que ocorria a l’anterior àlbum.
«M.A.L.U.K.S», la carta de presentació de Cor i foc, és tota una declaració d’intencions de la seua immersió per uns terrenys musicals urbans fins aleshores inexplorats, per unes sonoritats de regust nord-americà, on s’intercalen com un rellotge suís els episodis de rap amb el cant melòdic. El resultat és un contrast reeixit: sense desencadenar el sèptim de cavalleria en contundència i amb unes cordes vocals en cap moment propenses als tempos més calmats i relaxats.
Aquesta cançó, de fet, és una sinopsi acurada del treball, per l’existència de cançons de balls vertiginosos i d’altres que gaudeixen de la pausa, de la suavitat universal del xoc entre pupil·les. Empoderament musical i femení, al remat, que es pot exhibir des d’un reggae – dance hall més canònic, com a «Un cor», des d’on es genera un clima de felicitat i reivindicació. Un tema confeccionat perquè encaixe d’allò més bé amb l’estil del menorquí Rudymentari.
L’essència dance hall, encara que amb una versió més punyent i uns compassos tenyits de morat, es perpetua a «Fora de mi», on es repeteix aquest esquema de compaginar un cant melòdic urban i el rap, d’una doble faceta musical que traspua compromís contra l’opressió i experiència íntima vital. La cançó, com la resta del disc, està farcida, tanmateix, d’un bilingüisme creixent envers l’anterior treball, amb una mescla lingüística que s’ha convertit en senya d’identitat del grup, especialment en els moments de l’àlbum on predominen els ritmes llatins i caribenys.
«Salerosa» és l’exemple d’aquesta aposta idiomàtica, on el grup valencià edifica un tema de pur frenesí tropical. Si la percussió electrònica de la DJ crea un clima d’impossible escapatòria per no moure el pas bàsic de les sonoritats cubanes, els instruments de vent, gràcies a la col·laboració imprescindible de Manu Pardo i Dani Rodilla, arredoneixen un tema excels, preparat per a escoltar-se a qualsevol escola de ball.

Les bases s’acceleren, com a símptoma de la ràbia acumulada per la precarietat laboral i l’angoixa quotidiana, a «Gau Osoa». Acompanyades dels bascos Dupla, el tema s’inicia amb un cant importat al més pur estil Tanxugueiras per acabar amb un tecno nostàlgic d’aquella disbauxa delirant d’Orxata Sound System, uns ritmes ja assajats a la frenètica «Soca-real» de Som i vibrem.
Com a contrafort, com a antítesi, hi ha «Tremolar», un reggae amb el qual deixar-se dur, desproveït de qualsevol vibració negativa i narrador d’aquell enamorament primerenc, amb ulls brillosos, rialles constants i gestos de complicitat que sorgeixen pràcticament per una poció invisible de ciència infusa. Amb un tempo, fins i tot, menys bellugadís, «Mirall» és una demostració de com Maluks ha enderrocat fronteres estilístiques. Des d’un eix de música urbana, des d’un pilar d’aproximació pop trap, es permet crear un ambient adient per expressar aquells moments de dir adeu a l’amor, a la persona que has estimat, a la qual, de sobte, o no tant, ja no vols d’aquella manera tan especial.
Tots aquests sentiments, d’indignació i amistat, de suport mutu i puny alçat, de contestació violeta i paraigües verbal per enfrontar-se als drames de la quotidianitat, són posats en escena a «46020», una cançó de reivindicació de les xarxes d’auxili de la nostra llar, que, en el cas de l’àlbum s’identifica amb Benimaclet, un dels barris iconoclastes de València. I com es construeix? Amb veus només melòdiques, allunyades del rap, i una estructura musical de recerca dance hall sense identificar-se-hi. Empoderament femení i experiències personals al servei d’electrotropicalisme que s’obri camí amb personalitat i formigó sonor. Maluks de cor i foc.