General / Patrimoni

Memòria col•lectiva, memòria individual: els valencians de Salses

Locució de l’article:

La (re)descoberta el 1995 d’un fresc al Molí dels Frares del Campanar pintat per un anònim, a l’Horta Nord de València, ha despertat la memòria d’un episodi que podria anar més enllà del fet històric. A la cruïllada entre memòries robades, descuidades i retrobades, entre històries soterrades i desenterrades, el mural continua preguntant i despertant el passat d’un poble amnèsic; cavalcant sobre tres segles, 500 quilometres al sud.

Al mes de juny del 1637, al bell mig de la Guerra dels Trenta Anys, un nou front s’obre a la frontera pirinenca amb la presa de la fortalesa de Salses. El 19 de juliol, després de 40 dies de setge, una quarta càrrega d’explosius obre una bretxa a la façana nord-est del castell. Sota les ordres de Miguel Lorente Bravos i del mallorquí Bartolomé Gili, els 596 d’hispans i napolitans que guarden la fortalesa es rendeixen als 14.000 francesos que els esperen al patí del castell. Des de la torre de l’homenatge, on els últims resistents s’han reclòs, s’alça la bandera blanca.

La caiguda de Salses canvia el curs de la guerra. El xoc es terrible, l’angoixa gran. El territori se’n veu directament amenaçat: a finals de juliol, 12.000 soldats francesos s’instal·len al peu de la muralla de Perpinyà. El Rosselló és tallat en dos, al nivell del riu Tet. Espanyols i francesos s’asseguren evitar-se, per no patir d’escaramusses que podrien augmentar les pèrdues i el fràgil equilibri del nou front que es dibuixa.

Els exercits es dispersen: al setembre del 1639, pareixen més colles de bandolers que saquegen el territori que no pas uns exercits professionals. Mercenaris holandesos, francesos d’Oïl o d’Òc, castellans, portuguesos, alemanys, napolitans i italians de tota la península fan la guerra sobre un escenari estranger. A la plana rossellonesa, les poblacions pateixen de les anades i tornades de les tropes: Ribesaltes, Clairà, Baixàs, Canet són saquejats. Els soldats maten, violen, salten sobre els ventres de les dones embarassades per matar els nens. Mentrestant, s’autoinviten i s’allotgen a casa dels indígenes. L’oferta de prostitució esclata. Les exaccions es multipliquen. La població té les mans lligades durant dècades, entre dues armades que l’atenallen. A començament de tardor del 1639, al Rosselló, es pot comptar un soldat per cada tres habitants nord-catalans.

Porta sud de la fortalesa de Salses.

La presa de Salses permet al virrei de Catalunya de cridar al Príncep Namque: convocatòria de les armades catalanes, que fins ara s’havien apartat de les guerres del seu rei gràcies als Usatges medievals de Barcelona. El nostre home fa part dels 22.000 homes que es reuneixen al setembre del 1639 a Perpinyà. Si uns 10.000 són catalans, de totes parts arriben batallons de València, d’Aragó i de Castella. Ell, fa part segurament del cos dels terços napolitans, dirigits per Leonardo Moles, o de les tropes valencianes de Galceran de Mercader.

El 14 de setembre, el nostre home i la resta de l’armada deixen Perpinyà, remunten el Tet pel Soler, que travessen al nivell de Cornella de la Ribera per arribar al nivell de Baixàs i Rivesaltes, per les crestes pelades de les Corberes. D’allà, es domina la plana, grisa del caliu encara tebi dels saquejos, sota la calor d’una canícula tardana. Al fons, entre l’estany i les muntanyes: Salses, símbol del nus de les tensions entre els dos casals més potents d’Europa, porta d’entrada de la península i passadís mortífer. Allà, hi queden uns 10.000 francesos, que s’atrinxeren al voltant del fort. La bretxa de les fortificacions és reparada a correcuita. El nostre home contempla l’escenari on es jugarà, durant dos mesos, la història europea. Mentre el tamborí accelera la cadència, un núvol de pols s’aixeca, de cara a la línia de mosquets francesos.

Una informació de l’època, en el diari Levante-EMV, amb Brigitte Castell, Carmen Pérez i Sylvain Dagues.

El 1994, amb el projecte de construcció de la Ronda Nord de Circumval·lació de València ciutat, els historiadors Eduard Pérez Lluch i Luis Pablo Martínez alertaren sobre l’existència d’una pintura en un molí de l’horta de Campanar. Els historiadors identificaren una representació de la batalla de Salses, del 1639, d’un autor anònim. Situat en zona no urbanitzable, el molí era protegit dels projectes immobiliaris. Nogensmenys, l’informe redactat per l’ajuntament i la Generalitat Valenciana pogué despertar l’interès pel mural descuidat, creant un rebombori mediàtic. Un ciutadà valencià, Mariano de Suñer y Español, envià els retalls de premsa a una amiga seua que residia al poble de Salses, la doctora Brigitte Castell. Aquesta en parlà a l’alcalde, en Sylvain Dagues, novament elegit el 1995. Al punt de celebrar el 500 aniversari del castell, el municipi de Salses i la Generalitat col·laboraren per organitzar dues visites guiades, una al molí valencià el 14 de maig del 1997, un altra a la fortalesa de Salses, el 10 d’agost del 1997.

Durant aquesta última visita, la Directora General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana, Carmen Pérez García, regalà una còpia de cinc metres al municipi francès; una altra aniria al Museu Històric Militar de València. N’aprofità també per anunciar l’organització de jornades i d’un seminari dedicat al fresc, així com el començament d’obres de restauració de la pintura. El 2000, el Museu publicà el treball d’investigació realitzat per José Luis Arcón, Luis Pablo Martínez i Francisco Pardo: “Asitio del Castillo de Salça, El mural del Molí dels Frares y los sitios de Salses 1503-1639”. El mural se declarà Bé d’Interès Cultural. El molí, propietat privada dels germans Blat, que participaren amb entusiasme del seu redescobriment, tornà a hivernar al voltant dels anys 2000.

Article L’Indépendant, juliol 1997.

Però tornem als fets històrics. Han agafat tres dies per vorejar les crestes de les Corberes, i ara baixen, en direcció de l’albufera de Salses. A l’horitzó, veuen com els esquadrons de cavalleria del marqués de Torrecuso sorprenen els francesos, matant als voltants del poble i del fort, en els aiguamolls, en la garriga dels contraforts. El 20 de setembre, els espanyols aconsegueixen rebutjar el mariscal Schomberg i el príncep de Condé cap al nord. La fortificació és deixada amb uns 2.500 soldats francesos, sota les ordres de Monsieur d’Espenan, qui espera la tornada de reforços. El nostre home segueix la instal·lació del bloqueig de la plaça, els primers intents de fer volar la porta. Veu els seus companys de batalló caure sota el foc que sorgeix de les muralles.

Aconsegueixen a penetrar els bastions que envolten el fort, de nit, massacrant a la llum de les torxes els defensors francesos que les guarden. Tots saben que la guarnició a dintre no té pas massa provisions per aguantar mesos, però saben també que uns moviments de tropes es fan sentir, de l’altra costat de la cresta blava de les Corberes, al territori francès. Al voltant de la fortalesa, els espanyols es preparen per l’imminent socors vingut del nord. De l’estany fins a la muntanya, el nostre soldat cava trinxeres, obre cortines, alça bastions de terra i de calcari. La malaltia mata gairebé més que les bales. Cada dècada, epidèmies de pesta floten sobre el territori, agreujades pel pas de les armades i les penúries. A dintre de la fortalesa, la situació empitjora. En dos mesos de setge, la meitat de la guarnició de fort és mort, així com 170 dels 190 obrers que tenen cura de reparar les parets.

Sales Nord de la fortalesa de Salses.

Abans de morir, al voltant dels anys 2010, al jardí de la seua casa de Salses, el meu avi Sylvain em parlava de com, unes quantes setmanes després de la meua naixença, havia anat a València per visitar un molí medieval, on s’havia trobat un fresc dibuixat per un anònim del segle XVII. Em parlava de l’entusiasme que havia provocat aquest agermanament entre les terres de les perifèries de la llengua catalana. Aquesta llengua que havia deixat als seus pares, i que tornava a trobar en els seus nets. Veient que no m’interessaven els baladres del seu hort, m’explicava que abans de fer les obres de la seua casa, als anys 1960, els obrers havien trobat cascs, espases, rodes de carrils i de canons, cinturons, bocins de ceràmica… hi havia història fins tocar els fonaments de la seua casa, soterrada per les capes del formigó, ben amagada.

El matí del 24 d’octubre del 1639, la terra vibra. Quan se presenta l’armada del Llenguadoc, sota els ordres del príncep de Condé, les obres de circumval·lacions de la plaça no són acabades. 22.000 homes de peu i 4.000 cavalls miren cara a cara el nostre home, expectant mosquet a la mà.

Una pluja torrencial, ininterrompuda durant 16 hores, impedeix a la resta de l’armada i a l’artilleria francesa arribar al front. Un centenar de soldats francesos moren negats. Les armes de foc són inutilitzables, i els gavatxos són forçats d’atacar a l’arma blanca els parapets hispans. El nostre home els acull en els corriols de les trinxeres, on la sang es barreja amb el fang. La derrota francesa és ràpida, i els senyors francesos disparen sobre els seus propis fugitius. La pluja afavoreix la multiplicació de les epidèmies, els espanyols moren per desenes entre dues matances frenètiques. Quan el príncep es presenta per segona volta, amb 12.000 homes i 3.000 cavalls, les fortificacions estan acabades.

Detall del fresc.

El 2 de novembre, a la una de la tarda, comença el Dia dels Difunts. Els batallons francesos baixen dels contraforts de les Corberes, per arribar en terreny descobert. Els espanyols buiden sobre ells les seues armes, fortificats a dalt dels primers turons. D’allà, el nostre home domina el camí de França i l’estret passeig entre l’estany i els contraforts de la Corbera, amb la fortalesa a la seua esquena. Els milers de francesos s’estrenyen sobre 5 quilometres d’amplitud, davant de milers de boques d’arcabusses que els esperen, en un terreny que se sembla a un embut. Més tard, batejaran aquesta vall la “vall dels francesos”, per la sang de les tropes que cauen sota els trets espanyols. Els atacants aconsegueixen finalment tocar les trinxeres fortificades, i són acollits a cop de piques i d’espases. El nostre soldat és agafat en la tempesta de furor de milers d’homes que s’estripen. Les Corberes reenvien l’eco dels laments i del ferro que crema. La terra és atipada, i no pot absorbir més massacres. S’anuncia la rendició de la plaça. El 6 de gener del 1640, 1.200 soldats surten de la fortalesa.

Cansats pel preu pagat a Salses, els catalans s’aixequen el 6 de juny del 1640, durant el Corpus de Sang. La revolta dels Segadors obre les portes del Rosselló a França. El 9 de setembre del 1642, Perpinyà cau, i el 29 de setembre del mateix any, la guarnició hispana de Salses es rendeix sense combatre, després de dues setmanes de setge.

Al setembre del 2022 m’adono que el fresc sembla haver desaparegut dels radars. Els historiadors Juan Francisco Pardo Molero, Miquel Nicolàs Amorós i Mateu Rodrigo Lizondo, o l’arqueòleg Víctor Algarra Pardo, malgrat una ajuda preciosa, no aconsegueixen a informar-me sobre la situació actual del mural. Tancat en la seua vitrina fràgil, el fresc espera.

Detall dels atacs en el fresc.

Aquí, al nord, encara pitjor: ningú se’n recorda. Menys encara d’aquests valencians que pujaren el 1997. Sense parlar dels de 1639.

Tots, trets d’uns quants. Si alguns naixen entre carxofars en Joël Fourty segurament que haurà nascut en els cairons de la fortalesa de Salses. Seguint els passos del seu pare, comença a treballar-hi als 15 anys, fins a la seua jubilació. La Liberté Martin, tècnic del servei cultural de la fortalesa, m’aconsella d’anar a preguntar-li. Sembla també encuriosida i interessada en trobar respostes. En Joël em rep en la seua cuina, entre un paquet de Winston i una pila d’arxius de tota mena. Recorda fins i tot els detalls més ínfims. L’avi Sylvain, alcalde el 1997, li va pregar que es cuidés d’analitzar aquests documents enviats des de València: “El teu avi em deia: Joël, ajuda’m! A València, els hi he dit que ho reconeixia tot, però no tenia idea de què em parlaven”. Un article de L’Indépendant del 16 de juliol del 1997 cita el Sylvain Dagues: “J’ai très bien connu le château et son environnement de collines…”. Una petita mentida de polític, per no perdre el prestigi davant d’aquests valencians importants.

Catalunya Nord era el Donbass

A traves del fresc, en Joël reconeix la muntanya fortificada pels espanyols. Identifica un canó, portat de Perpinyà, la “pieça de sesenta livras de bala que viene de Perpiñan”. La “collina de Tortoul” seria el puig de Talteüll. Els molins reials, dels quals queden les fundacions, al peu de l’actual monument de la Porta dels Països Catalans, on el pintor es representa com a observador. M’explica que havia estudiat les anotacions del fresc, i llegit els estudis: “Era segurament un soldat amb graduació més o menys elevat. Un italià que vivia València. En tornar de la guerra de Salses, potser preferia anar al molí dels frares que escoltar els retrets de la dona”.

En Joan Peytaví Deixona, universitari de l’Insitut Transfronterer de Perpinyà, em confirma: “València i Nàpols estaven connectades, en particular a nivell artístic”. Abans d’afegir: “Catalunya Nord era el Donbass, i així durant un segle i mig. Tot això s’ha escapat completament de la nostra memòria. La gent d’aquí no té consciència de l’esforç fet al 1640, ni de com de traumàtics van ser els conflictes del segle XVII”. Una matança històrica, que el fresc hauria pogut tornar a commemorar.

En Joan estudia els dietaris nord-catalans del segle XVII: “Són redactats amb un cert malestar. Són una catarsi, són els darrers relats del trauma del país”.


Pieça de sesenta balas, detall del fresc.

La còpia, regalada a l’ajuntament de Salses, havia estat ubicada a la sala central de l’ajuntament. Aquesta s’ha convertit, amb les obres d’aquests últims anys, en un passadís estret, on les il·lustracions del conflicte segueixen un espai incòmode. Un fresc que es mira a deu centímetres, d’amagat.

A València, en Rodrigo Mateu m’aconsella contactar el coronel Vicente León Zafra, director del Museu Històric Militar de València. De visita al seu despatx, sota el retrat del rei d’Espanya, el coronel m’explica que l’edifici canvia de propietari aquesta mateixa setmana, i que pot representar una oportunitat per sortir-ne el mural, per poder exposar-lo. Amb la voluntat d’accelerar el moviment, va inscriure el Molí de la llista roja del lloc web Hispania Nostra, que conté els monuments amenaçats. “En aquest museu o un altre, però la seua plaça no és en aquest edifici que s’esfondra. És un dels patrimonis més important que tenim a València sobre aquest esdeveniment”. Segueix: “Els poders públics són difícil de moure, l’Administració és immobilista”.

I és cert. La memòria és un trenca-closques artificial. I el relat històric una pel·lícula Netflix. El passat mereix ser contat només si pot servir el present. Remastegant la il·lustració de la batalla de Salses, els nord-catalans podrien reflexionar sobre la intensitat de la violència amb la qual el territori s’ha integrat a França. Descuidar el trauma del segle XVII, és descuidar que aquestes terres septentrionals van nàixer d’una violació. “Després del 1640″, pensava en veu alta el Joan, “els catalans del nord desapareixen del relat històric europeu, francès, castellà i pancatalà”. Destrossat físicament, han preferit fer el dol de la memòria per tornar a començar amb l’any 0.

La frontera més antiga i estable d’Europa es va fundar sobre el sofriment d’una població, que n’ha descuidat el dolor i la pena. Els sacrificis imposats i pagats són potser massa vergonyosos o indignes d’interès per merèixer un treball memorial. Potser que 363 anys poden minimitzar la violència dels fets.

Durant 30 anys, s’ha buscat l’autor del fresc del molí dels Frares. Ara, s’hauria de trobar el llegat que el mural podria oferir. Tornar a trobar la memòria d’un esdeveniment traumàtic, que dona naixença a una identitat, és també assumir-lo. Els valencians varen defensar el nord de la Catalunya en temps de violència. A veure si l’ajudaran a cicatritzar en temps de pau.

La visita al fresc del 1997.
Louis Dagues
Graduat en Història, Civilització catalana i Cooperació europea a la Universitat de Perpinyà. Curiós de tot i de tots, sempre ha desitjat entendre el seu territori i la seva societat, en una recerca perpetual d'identitat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close