General / Patrimoni

Menorca, l’illa dels ciclops

Illes de ciclops n’hi ha moltes, però potser una siga Menorca. La major part de parcs temàtics proposen als clients experiències mai viscudes. Potser no cal anar a cap superfície artificial estabulada per viure experiències que van més enllà dels límits establerts. Perquè a Menorca trobareu pedres de 10.000 quilos que desafien les lleis de la gravetat, laberints ignots, hipogeus misteriosos, observatoris astronòmics ciclopis, edificis de pedra tronco-cònics enormes i uns vaixells fets de carreus girats per avall que ens transporten al món del més enllà…

Si els americans posseeixen la mítica carretera 66, els menorquins tenen la Me-1, l’espina dorsal de l’illa sobre la qual —en uns 40 quilòmetres— trobem una de les majors concentracions de patrimoni arqueològic del món. L’illa de Menorca és un dels reservoris arqueològics més importants d’Occident. Aquesta illa ens mostra l’última etapa de la cultura megalítica que es va estendre per tot Europa i Orient gràcies a un desenvolupament de les societats neolítiques cada cop més organitzades, més dominadores de l’entorn i més transformadores del medi.

I Menorca va produir un món megalític urbà ple de peculiaritats que va crear fins i tot un nom propi per al moment: la cultura talaiòtica. En alguns llocs la geografia de l’illa és òssia, còrnia, queràtica i plena de colors. Fa uns 4.000 anys els primers pobladors hi arribaren. Molts d’ells de l’Empordà, i des d’aquell moment “modelaren” el paisatge. Els humans hi van portar herbes noves, bestiar nou… que a poc a poc van convertir el paisatge de Menorca en el que és ara mateix. En certa manera, la geologia va ser substituïda pels humans, que convertiren pedregars en poblats, barrancs en hortes i penya-segats en miradors des d’on els morts contemplaven eternament la posta de sol.

Recreació d’un poblat del megalític.

Una cultura peculiar —la talaiòtica— que és la interpretació personal illenca del llarg període megalític que les societats neolítiques sedentàries van començar a crear en el moment que s’assentaven a molts llocs del món en un territori i foren conscients dels cicles agrícoles mentre gestionaven i ocupaven un temps col·lectiu cíclic i repetitiu. Aquestes dones i homes van arribar a una intervenció tan profunda del territori, que van estendre un conjunt de poblats de pedra que ajudaren a optimitzar l’entorn i alhora, constituïen el testimoni de la cultura megalítica.

La construcció més antiga de l’illa és la “naveta”, un element arquitectònic singular únic al món. La més famosa està isolada, però envoltada de coves funeràries i d’una mena de tanca de pedra. Les grans pedres que conformen aquest vaixell girat per avall, estan encaixades entre elles, sense morter. Aquestes navetes són naus pretèrites lítiques que durant més de 3.400 anys estan portant els vius a l’univers dels morts. La naveta per excel·lència és la dels Tudons. Mentre que la façana d’entrada és recta, l’absis és corb, com una proa de vaixell. A dins, té dues plantes comunicades per un corredor i una porta.

Recinte de taula de Torrellafuda II.

Aquesta està orientada cap a l’oest, cap a la posta de sol. El pis està format per grans lloses planes perfectament col·locades. Les “navetes” (n’hi ha més a Menorca, com les de Rafal-Rubí, Son Morell i la Cova) són monuments funeraris col·lectius, els més antics de l’illa. Construïts fa ara uns 4000 anys. Els vius portaven allí els seus morts durant molts segles, per la qual cosa ls restes anteriors anaven deixant pas a les més modernes. Els arqueòlegs trobaren les restes de més de 100 individus amb les seues ofrenes funeràries. El culte als cabells dels difunts és una de les informacions més curioses, ja que s’hi van trobar recipients amb taps per a guardar-los. Els primers pobladors farien les seues cases al costat de les navetes. Són els primers temps, l’illa pretalaiòtica.

La Menorca “talaiòtica” és el producte de l’evolució d’aquell primer moment. I s’hi construïren elements urbans i socials totalment originals que ara mateix contemplem transformats en un mar de pedres blanques, moltes d’elles ferides per l’acció del vent i de l’aigua, rebentades i colonitzades per un mantell arborescent que transforma moltes runes en paisatges orgànics, plens de vida.

Habitatge Talatí de Dalt.

Els poblats talaiòtics presenten un urbanisme complex propi de les societats sedentàries que ja tenen un domini important sobre el medi. Les grans pedres de milers de quilos han necessitat un col·lectiu humà organitzat, amb suficient temps lliure per a ocupar-lo a traslladar lentament unes grans lloses amb l’ajuda de coordinació, cordes i molta paciència. Després tocava alçar-les amb corrioles, estacar-les a terra i encaixar-les amb altres.

Algunes ciutats “talaiòtiques”, com la de Son Catlar prop de Ciutadella, presenten dobles muralles, cosa que demostra la temença que tenien aquests antics menorquins de les amenaces interiors o exteriors. La magnitud d’algunes pedres defensives demostra la competència dels mestres pedrapiquers i constructors. Algunes d’aquestes “ciutats” arribaven a aixoplugar 100 o 150 habitants en cases en forma de gran ferradura quasi tancada, cobertes amb sostre vegetal, bigues i en alguns casos, pedra.

Muralles de Son Catlar.

Els arqueòlegs han denominat aquestes dependències “bunqueritzades” rebosts o sales hipòstiles. Els nuclis habitacionals podien arribar als 140 m², però amb els seus 80 m², la casa Cartailhac de Talatí de Dalt passa per ser la més arquetípica de les ciutats talaiòtiques. Imagineu-vos que una immobiliària coetània posa a la venda aquest habitatge. La cosa aniria així. “Busquecasatalaiòtica.com” ven: preciós habitatge, tot exterior, protegit per forta muralla. Amb pati interior i habitacions semicirculars als voltants. 80 m² útils. Lloc per a la llar, teixir, fer formatge, pa i magatzem reforçat. Admetem animals. Construcció sòlida per reformar. Facilitats. Garantia de 2700 anys”.

Molts poblats els trobem coronats pels “talaiots”, que són una mena de torres gegants tronco-còniques que permetien un domini visual de l’entorn i eren un símbol de prestigi i un element dissuasiu. Són talaies, distribuïdes al llarg del poblat, construïdes com una gran muntanya de pedra. A dalt, tenien una mena de mirador cobert per un sostre de fusta. Alguns poblats en tenien dos tres o quatre repartits.

Talaiot de Torralba d’en Salort.

Uns altres espais que denoten una societat organitzada i alhora, transcendent, són els recintes de taula, autèntics espais col·lectius sagrats, veritables santuaris. Són recintes tancats per columnes i grans lloses de pedra que contenen les famoses “taules”, un altre element arqueològic endèmic de Menorca. Elements fets amb una columna de pedra i una gran llosa horitzontal que la corona. Algunes han caigut; unes altres se sostenen miraculosament gràcies a pedres que equilibren el conjunt que ha romàs així possiblement més de mil anys. Algun romà despistat va agafar la pedra vertical caiguda en Torre d’en Galmés i la va aprofitar de sepulcre…

Ací, amb la coberta infinita d’un cel que va variar cap al segle II d.n.e. a causa d’un mínim canvi d’eix terrestre, es feien rituals de fecunditat de la terra i de les persones, focs permanents, sacrificis d’animals, libacions litúrgiques i trencament simbòlic d’àmfores. Ens ho podem imaginar: nits, estels, foc, ombres, estatuetes de divinitats pròpies i adoptades…

Recinte de taula de Talatí de Dalt.

Observant actualment el cel de Menorca de nit, podem imaginar aquells santuaris en funcionament: miríades d’estels i la visió clara i corprenent de la Via Làctia. Unes imatges que donarien lloc al món mític i transcendent d’aquella cultura que no coneixia l’or ni la plata. A partir del segle II d.n.e. els santuaris de Taula van caure en desús a conseqüència d’allò que es coneix com la precessió dels equinoccis. L’arqueoastronomia diu que la ubicació i l’orientació dels recintes sagrats de taula respon a la necessitat de visualitzar perfectament les constel·lacions de Centaure i la Creu del Sud.

Aquests conjunts d’estels es relacionarien amb rituals i cerimònies. En un moment donat, l’eix de la terra es mogué imperceptiblement, i aquelles constel·lacions van deixar de veure’s a partir de l’època romana, cosa que suposà l’abandonament progressiu dels santuaris, en no existir la mitologia el relat. Segurament Imhotep —el déu de la medicina egipci— vingué de la mà d’Asklepios, el metge déu grec. Aquest darrer aprengué tot el seu coneixement de Quiró, el centaure. De manera que la constel·lació i el mite mèdic s’unien en un mateix relat.

Casa laberint de Talatí de Dalt.

Mentrestant, el món dels morts feia continuar la vida: pròxims als poblats hi ha vestigis d’aquest viatge al més enllà en forma d’hipogeus i coves on dipositar els cossos. Alguns, en penya-segats que saluden ara el capvespre. Alguns potser, descansaven en les navetes, el transport final per a un viatge infinit… i ple de coneixences.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close