General

Menys patrimoni + menys arts visuals = país parc temàtic

Darrerament, es van enllaçant, una darrere l’altra, notícies molt preocupants al voltant del nostre món cultural. Sembla clar que hi ha una clara voluntat d’anul·lar qualsevol mena de reflexió i portar a la gent cap a un futur ple de noves tecnologies que ens omplin d’imatges i experiències llamineres, però on la visió crítica, l’anàlisi, l’expressió artística i el coneixement quedin soterrats sota una capa de brillantor que els impossibiliti sortir a la llum.

El futur va cap aquí sens dubte, les noves tecnologies i el món virtual ens faran propostes enlluernadores que, potser, en el millor dels casos ens apropin a una visió analítica i plantegin problemàtiques amb mirada crítica. Però si aquest futur es desarrela absolutament del coneixement del passat i es desconnecta de l’anàlisi del present difícilment tindrà una entitat pròpia, esdevindrà innovador i serà capaç de plantejar propostes creatives i diferenciades.

En l’àmbit patrimonial hem sabut, de la mà de la Maria Palau, que el Museu del Disseny deixaria de ser-ho per convertir-se en un centre contemporani al voltant de l’art digital i el videojoc, fins i tot perdrà el nom de Museu i plantejarà una visió nova i diferent on el passat deixarà de mostrar-se més enllà d’alguna referència a sales i de la seva presència als magatzems (vegeu l’article d’Albert Mercadé).

Sembla que el patrimoni ha de quedar només per estudiosos i lletraferits, les noves polítiques culturals ens volen fer veure que, per anar endavant. Cal deixar de costat un passat que, en lloc de ser considerat com la base d’on han de sorgir les noves propostes, es planteja com un llast que cal superar.

Patrimonialment, estaria bé recordar que el Museu del Disseny es va inaugurar el 2014 a partir de la integració de diferents col·leccions com les del Museu Tèxtil (1961) Museu de Ceràmica (1966) Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques (1974) i d’una nova mirada al món de l’objecte i de la realitat gràfica del segle XX. En aquell moment es va dir que el projecte se sostenia en tres potes: patrimoni, investigació i innovació. La nova renovació sembla que ha decidit eliminar la primera de les potes i caldria demanar-se si és això el que ens cal.

Els Museus que van ser unificats per formar part de la col·lecció del Dhub, malgrat que les seves ubicacions eren precàries i el seu plantejament obsolet, guardaven unes obres que ens explicaven moltes coses de l’evolució del disseny i de la nostra història. I no eren col·leccions qualssevol, en el Museu de Ceràmica, per exemple, es podia trobar des de peces de ceràmica antiga fins a les creacions dels destacats ceramistes del segle XX en un recorregut que en paraules d’Alexandre Cirici Pellicer mostrava «el gran paper històric dels Països Catalans com a centre productor de ceràmica».

Per la seva banda al Museu Tèxtil s’hi trobaven des d’aplicacions coptes teixides en llana del segle V fins a la història del vestit, a través dels diferents segles fins a l’actualitat, gràcies a nombroses i destacades donacions com la Manuel Rocamora (1960) qualificada com una de les millors col·leccions a escala mundial sobre l’evolució de la moda i, per acabar, el Museu de les Arts Gràfiques que es diferenciava d’altres museus de la mateixa temàtica a nivell europeu perquè prenia com a eix la idea de comunicació, amb el senyal, el signe , el grafisme, els alfabets i les diferents tècniques d’aquest mitjà de comunicació.

Aquests museus van perdre la seva identitat en quedar unificats sota el paraigua del Museu del Disseny, però la petjada de les seves col·leccions continuava mostrant fortament la nostra història, aquest passat que ens hauria de servir per saber cap on anem, però que ara sembla que fa nosa i hem d’amagar i mirar d’oblidar.

Si això ja és prou greu el que mostra una gran miopia a escala cultural és que, al mateix temps que volen que oblidem el passat, ens volen posar traves per tal que coneguem el present i en poc temps ens arriba la notícia del perill de la transformació de Can Manyé d’Alella per una manca d’especialització i del tancament «sine die» per hipotètica reubicació del Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès.

Can Manye. In cert. Conversa amb Xavier Bassas, filòsof

Per una banda, Can Manyé d’Alella, creat el 2009, i dedicat a la recerca, producció i exhibició de propostes experimentals i eclèctiques que abastaven diferents aspectes de la cultura contemporània es troba amb una problemàtica que fa témer pel seu futur innovador (vegeu article https://tempsarts.cat/arts-visuals/can-manye-o-com-ensorrar-un-equipament-cultural-2/).

I, per l’altra banda, l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès ha decidit tancar el Centre d’Art Maristany (2015) un centre que es definia com un espai dedicat a l’exposició, divulgació i formació en art contemporani. Adduint problemes econòmics per pagar el lloguer l’única cosa que sembla que té assegurada la reubicació són els tallers, això si passant de 900 a 100 metres quadrats, mentre que l’espai expositiu no té definit ni espai ni temps de reobertura. Sense entendre que el Centre d’Art era un tot on les exposicions i els tallers es retroalimentaven i creixien entre si.

Centre d’Art Maristany, 19 febrer 2024

En resum, un museu que ho deixa de ser per convertir-se en un nou centre cultural al voltant del món digital , dos espais d’art que perden guiatge i espai, tot conegut en pocs dies de diferència ens parlen d’un moment cultural que va a tota marxa cap a la deshumanització, sempre ben guiat per uns polítics que només saben donar pas a aquells que els aporten immediatesa i brillantor, incapaços de defensar i mantenir uns centres amb trajectòria i treball reconeguts a favor tant de la memòria com de la reflexió i l’expressió artística.

És ben bé que la definició de cultura com un conjunt de coneixement que permeten a algú desenvolupar el seu judici crític està realment en hores baixes, de mica en mica anem perdent la possibilitat de donar eines a la ciutadania per tenir una mirada crítica sobre el present basada en un coneixement del passat per encarar un futur millor.

En un moment de crisi global, de la certesa que el món necessita un canvi radical i anant cap a una deshumanització general es fa evident que, ara més que mai, hauríem de defensar, amb fermesa, la memòria i l’anàlisi del passat, hauríem de posar en mans dels ciutadans elements de reflexió i mirades diferents sobre la realitat, en canvi, anem caminant amb pas ferm cap a un país parc temàtic de la mà de les nostres elits.

Fina Duran
Llicenciada en Història de l’Art a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art(AICA)
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.

Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close