Després de sis dècades es mostra al nostre país una exposició de Miquel Rué (Sant Boi, Barcelona, 1929 – Paris, 1965) gràcies a la iniciativa de la galeria Marc Domènech amb el suggeridor títol de Cosmogonies, que significa endinsar-se en l’origen estructural de l’univers des d’una vessant filosòfica. En concret es presenten 25 guaixos inèdits, tots ells creats a la capital francesa el mateix any de la seva mort i que no va arribar a veure’ls exposats, a més d’un conjunt de pintures de la dècada dels 50 que serveixen per adonar-se de com ha estat la seva evolució artística, tenint en compte que va morir amb 37 anys i, per tant, no sabem com s’hagués desenvolupant realment el seu esdevenir creatiu. A més, s’ha editat un magnífic catàleg escrit pel bibliotecari i especialista en llibres i arts gràfiques Aitor Quiney.
Miquel Rué. Cosmogonies
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12. Barcelona
Fins al 30 de juny
Haig de confessar que no coneixia la seva obra, ja que ha estat un artista oblidat i desconegut al nostre país. El fet de marxar a París l’any 1956 va provocar que la seva obra no tingués massa incidència a Catalunya, encara que havia mostrat els seus treballs als museus de Granollers i Mataró els anys 1955 i 1956, respectivament. El 1961 exposà a la Galeria Mediterráneo de Madrid, quan ja estava instal·lat a Paris.
Fa un parell d’anys la seva filla Anna Rué va fer donació d’una peça al MNAC que va significar la descoberta de l’artista. Cal agrair la bona idea que va tenir Maria Calero, la seva vídua, de conservar la seva obra, ja que no es va veure amb cor de fer exposicions després de la seva mort, sinó que la va mantenir en l’oblit. Però no va ser fins que es va morir la Maria, que la seva filla va descobrir l’important llegat que tenia a la seva disposició. L’historiador i conservador del MNAC, Àlex Mitrani, va ser el primer que va conèixer la seva obra, assenyalant que “la seva pista s’havia perdut. L’any 2019, una visita de la seva filla al museu revelava l’enigma que hi havia al darrere”.
Miquel Rué es va formar a l’Escola de Belles Arts i al taller del pintor martollerenc Jaume Muxart. La seva primera exposició va ser en una col·lectiva de pintura i dibuix que se celebrava a la seva ciutat natal organitzada pel mateix ajuntament i dedicada als Artistes Santboians el 1948. En aquella època pintava paisatges, retrats i bodegons. En canvi, la primera individual va tenir lloc fora del seu àmbit, ja que va a ser a Melilla mentre estava fent el servei militar l’any 1952 on va coincidir amb l’escultor Moisès Villèlia amb qui tindrà una gran amistat, a més de compartir algunes exposicions del Grupo Arte Actual, juntament amb Magda Bolumar -que després es casaria amb Villèlia-, Antón, Lerín, Rabasseda, Lladó i Plaza, entre altres. Aquest grup volia fer un art transgressor i d’avantguarda, que trencava amb la figuració. A la segona meitat dels 50 la seva obra es torna més cromàtica i geometritzant, on l’abstracció ja és la principal protagonista de les seves composicions planes.
Miquel Rué. Cosmogonies
L’exposició comença amb obres del 1952 al 1959 -o sigui anteriors als guaixos inèdits, ja que tots són del 1965-, on es veu la influència d’alguns artistes amb qui coincideix a París, com per exemple Nicolas de Staël o Bram Van Velde, tal com ho podem comprovar en obres com l’oli Sense títol, 1957 i el guaix Sense títol, 1958, respectivament. Segons Mitrani, la influència de Stäel s’aprecia pel seu interès en l’abstracció “vigorosa, i constructiva, emprant l’espàtula”. També es mostra una obra de 1956 que la podem relacionar amb el treball abstracte de Fernando Lerín, amic i company del grup Art Actual.
A la resta de les sales s’exhibeixen els 25 guaixos, on s’adverteix el seu interès pel color juntament ambunes determinades formes geomètriques inversemblants que semblen que estiguin en permanent moviment, com si es tractés d’un líquid que va caient i expandint-se damunt una superfície, creant unes formes estranyes, quasi bé sobrenaturals.
El mateix artista comenta sobre la seva pintura que “avui, la sensació de buit, d’angoixa, domina i dirigeix les accions i les actituds de totes les manifestacions humanes, i la meva obra, concretament.” És cert, la seva pintura no dona sensació de calma i d’assossec, ans el contrari, però pel seu cromatisme produeix, almenys, “lluminositat”, “tumultuositat abstracta” i “cosmogonia”, que son termes que diferents crítics als anys 60 empraven per qualificar la seva obra.
