Lector apassionat i amic de poetes, Joan Miró (Barcelona, 20 d’abril de 1893 – Palma de Mallorca, 25 de desembre de 1983) va explorar de manera simultània els camins de la pintura i de la poesia. Al llarg de tota la vida, la poesia va ser una font d’inspiració i s’enfrontà al text literari i poètic intentant traduir-lo en termes plàstics. Comissariada per Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal, Xocs i mots: Miró i 10 poetes catalans d’avui que presenta la Galeria Mayoral vol posar en valor les seves nombroses col·laboracions amb diversos poetes, en un joc constant d’intercanvi entre la paraula i la imatge, entre el signe lingüístic i el traç pictòric. Va fer 109 llibres amb poetes; la majoria de l’escola francesa (Tzara, Breton, Éluard, Dupin…) i una petita part però no menys significativa amb poetes catalans J.V. Foix, Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Sindreu, Joan Brossa, Joan Perucho, Salvador Espriu, Miquel Marti i Pol i Pere Gimferrer. L’exposició estableix un diàleg entre nou peces de Joan Miró i deu poemes d’autors actuals.
Xocs i mots: Miró i 10 poetes catalans d’avui
Comissaris: Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal
Galeria Mayoral
Consell de Cent, 286. Barcelona
Del 21 d’abril al 2 de juliol de 2022
La poesia tenia per a Miró un concepte de síntesi i de xoc. “El que compta per a mi és el silenci, el buit, el xoc”. Miró va trobar a la poesia el vehicle per continuar evolucionant més enllà de la pintura, incorporant la paraula a la seva obra, en un intent de traslladar el poema al llenç.“No faig cap distinció entre pintura i poesia”, va declarar l’artista. Aquesta afirmació recorre tota la producció d’un creador que sempre va intentar trobar maneres de transcendir la pintura, d’expandir-ne els límits. I va descobrir en la poesia la forma més profunda i perdurable de fer-ho.Així, va assajar diverses maneres d’incorporar la paraula poètica a la seva feina, de traduir les maneres de fer dels escriptors als llenguatges de la pintura. La poesia despulla el text fins al mínim i és aquest aprenentatge el que trasllada a la plàstica. Per això es va allunyar d’allò més descriptiu, que podria comparar-se a la narrativa, per endinsar-se en allò abstracte de la poesia. Aprèn dels poetes i es queda amb l’essència. Des de la seva assistència als cercles literaris de Barcelona en la seva joventut fins a la seva maduresa, la paraula “poema” es converteix en el títol d’algunes de les seves composicions. De fet, la seva creació pot ser “vista” alhora que també “llegida”.
I és que la singularitat de Miró fou la poesia: “Que la meva obra sigui com un poema posat amb música per un pintor”. Les taques expansives i la gestualitat del traç volen cantar a allò simple i natural. Per aconseguir-ho, va del particular a l’universal, tot donant una lectura còsmica a la realitat més petita i humil.
A Barcelona, Miró va entrar en contacte amb l’avantguarda poètica propera al cercle de les Galeries Dalmau, va començar a llegir Apollinaire i es va aficionar a la lectura de diverses revistes franceses, com ara Nord-Sud. En arribar a París, a la dècada de 1920, s’endinsa al món de la poesia mentre la seva pintura s’allunya cada vegada més dels convencionalismes establertes. Allà coneix el cercle surrealista a través del pintor André Masson, amb qui compartia estudi a la Rue Blomet, que el va introduir en Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé i Jarry, entre d’altres. A la capital francesa va conviure amb dues generacions de poetes: els actius al canvi de segle i els renovadors que tenen a Guillaume Apollinaire la seva referència. La força es traslladarà a la seva obra, amb noms com Lise Hirtz, Paul Éluard, Tristan Tzara, Jacques Dupin i Jacques Préver. Així, la forma que té de representar sobre la tela el que li dicta la inspiració farà exclamar a André Breton: “Miró és el més surrealista de tots nosaltres”.
Miró assaja traduir el text literari i poètic en termes plàstics en un intent per acostar-se la manera de treballar dels poetes a favor de la revolució de l’esperit i de la llibertat. El seu interès per la poesia es fa cada cop més manifest i aplica un mecanisme de destil·lació i nuesa del llenguatge que posen en pràctica molts dels poetes. Als anys 1960, la integra per complet a les seves obres en una parla lliure i sense codis, encara que sense deixar que els textos condicionin el seu cosmos.
Pere Gimferrer, l’únic poeta viu dels que col·laborà amb Miró, és present a l’exposició amb Lapidari, un poema sobre la pedra, que es mostra aparellat amb una ceràmica de Miró/Artigas de 1956. Les ceràmiques de Miró són peces úniques que les veu com una poesia lligada a la màgia ancestral del fang, el foc, la cendra i el fum. L’acompanyen altres nou poetes, representants dels Països Catalans: Joan Navarro, Biel Mesquida, Enric Casasses, Dolors Miquel, Maria Callís, Marçal Font, Maria Sevilla, Mireia Calafell i Pol Guasch.
Al llarg de tota la trajectòria artística de Miró, el seu procés creatiu es pot llegir a partir de la relació que estableix amb l’objecte. Sobretot és el trobat el que li crida profundament l’atenció i que recollia per la seva forma o característiques (petxines, arrels, canyes, pedres, llaunes, cordes…) però sempre per revaloritzar-ne l’empremta del temps. Comparteix amb els dadaistes i els surrealistes la predisposició per la sorpresa, i amb la seva sensibilitat poètica característica acaba trobant una font d’inspiració en aquests descobriments accidentals. “Massa materials humils inestimables es perden: hi ha mil humils objectes en vies de desaparició per a la història dels desigs”, va escriure l’artista en un número de la revista Minotaure el 1933.
D’entre les obres de Miró que s’exposen, n’hi ha algunes de poc conegudes com Peinture (1976), realitzada sobre una capsa desplegada de barrets de Joan Prats o Peinture (1966-73) pintada sobre un rugós plafó de fusta contraxapada que, segons el comissari Vicenç Altaió: “Miró hi pinta l’especificitat de cada planeta amb un color diferent, hi ho fa amb la diversitat fonètica de les vocals tot donant a cada vocal un color”. Cal destacar també Art català contemporani (1972), que va servir de contracoberta d’un llibre coordinat per Enric Jardí, Femme et oiseaux dans la nuit (1967), Sans titre I (1972-73) i Femme aux trois cheveux, constellations (1976).
També s’hi pot consultar la gran antologia Miró i els poetes catalans, a cura de Vicenç Altaió, en què aprofundeix en la col·laboració de Joan Miró amb els grans poetes catalans del segle XX, a més dels llibres d’artista Oda a Joan Miró (1973) amb text de Joan Brossa i És quan dormo que hi veig clar (1975) de J.V. Foix. Completen el discurs una sèrie de publicacions com Miró Barcelona (1964); catàleg d’una exposició a tres galeries on també hi van col·laborar poetes com Cirlot, Foix, Brossa o Santos Torroella.
La seva famosa frase: “Cal assassinar la pintura”, manifesta el qüestionament del suport tradicional i de la pròpia disciplina per explorar noves vies; una posició de trencament i de revolta que és, sens dubte, la gran llavor que ha transmès Joan Miró. Havia repetit sovint que per pintar tocava de peus a terra, d’on captava l’energia que escampava per l’univers. Tot i mantenir-se arrelat, també entenia que la pintura era a prop de la poesia i de la música, i de l’univers.
L’acurada selecció d’obres i de poemes obeeix a la voluntat de crear un discurs de vinculacions i de correlacions per trobar aquells punts de confluència entre el món plàstic de Miró i el de 10 poetes catalans actuals.
