General / Patrimoni

‘Misterium tremendum’ a Sant Climent de Taüll

“Arrencar” potser siga una de les paraules més violentes del diccionari. És molt eufònica, poderosa… I és una de les accions que va permetre curiosament, salvar un patrimoni que sense el verb “arrencar” s’hauria perdut irremissiblement, o hauria anat a parar on sap Déu… Ara mateix a Sant Climent de Taüll ha desaparegut la pintura de 1959 que reproduïa l’extraordinària obra de l’edat mitjana. Ha estat substituïda per un mapping fascinant que fa aparèixer els traços de l’antic fresc com per art de màgia.

Uns traços que els artífexs obtenien gràcies al seu coneixement sobre els minerals: l’ocre de l’amonita, el siena i el vermell terrós de l’hematites. El blau, els verds i els grocs, de l’aerinita. El negre que delimitava les formes i perfilava, del carbó. I el blanc que marcava els punts de llum, del caolí.

El pantocràtor va emergint a poc a poc i per l’absis i pels costats apareixen àngels, sants, apòstols, sanefes…De l’interior on havien vist el cel, els fidels eixien a l’exterior, que era el pecat, el Judici Final. A dins del temple, els fidels observaven escenes positives a llevant. A ponent, les negatives: les bèsties i els turments. I el visitant d’ara ho contempla tot plegat amb els mateixos ulls perplexos que els habitants d’aquelles valls fa 900 anys. Un misterium tremendum que perdura gairebé un mil·lenni.

A finals del 1995 aparegué un anunci a TV3 on s’informava de la inauguració del nou MNAC. En pantalla, un primer pla del pantocràtor de Sant Climent de Taüll amb els ulls tancats, els obria i una veu en off proclamava: el nou Museu Nacional de Catalunya, per fi obert… Els murals romànics són l’epidermis dels temples, la pell d’uns edificis que ens poden contar moltes coses. Ara, encara que siguen objectes de museu, continuen alenant i transformant figures planes en volums que respiren un aire que podem compartir i que tenen uns mil anys…

Imposa molt. La severitat que projecta aquella cara, i aquella mà. L’anònim autor del Pantocràtor de Taüll encara commou. Ens va commoure als dos personatges que escrivim açò. Un d’ells tenia 18 anys quan va anar al poble de Taüll. I va entrar a Sant Climent…I en aquell moment no sabia que aquells frescos de l’altar del temple…s’havien fet uns 20 anys abans…Perplexos? Rebobinem i tornem a començar.

L’11 d’octubre Lluís Doménech i Montaner havia fet una nova amiga. Li deien “la Detectiva”, i va ser ella la primera que el 1904 va fer les primeres fotos de les pintures de Sant Climent, amagades darrere d’un retaule. Lluís s’havia comprat una de les primeres càmeres fotogràfiques “de butxaca” relativament compactes. Aquell octubre el gran arquitecte i historiador tenia un objectiu al cap: fotografiar tot allò que trobés en una expedició per la Vall de Boí. En una esglesieta, enmig d’aquelles muntanyes, a Taüll, descobrí unes pintures que esdevindrien el conjunt patrimonial més important del romànic català. Gràcies a ell, i a persones com ell, una riquesa extraordinària es va preservar. Les primeres fotografies de l’absis, amb aquelles pintures, amb aquell pantòcrator que forma part de la nostra memòria col·lectiva, les va fer ell.

Absis central de Sant Climent de Taüll

Però darrere d’ell, o davant d’ell, els “nous rics” –sobretot americans- contractaven visitaires que viatjaven per Europa per trobar –i adquirir- patrimoni que formaria part de les seues col·leccions i els seus museus. L’art medieval comença a tenir valor. Per pocs diners, es venen grans obres. Potser la més coneguda és la venda dels frescos de Santa Maria del Mur al Museu of Fine Arts de Boston. Davant d’això, cal una acció contundent, per tal de preservar un llegat irrepetible. La Junta de Museus inicia l’adquisició de pintures i escultures. Els bisbes de Solsona i d’Urgell, juntament amb l’equip de Joaquim Folch i Torres, ajuden a conservar un conjunt patrimonial que ara mateix ens ajuda a entendre aquell any 1000.

A finals del segle X els comtats catalans que integren la Marca Hispànica comencen a agrupar-se a l’entorn de figures com el comte Borrell, o l’abat Oliva, o Ramon Berenguer…Tota aquesta gent assisteix a incursions islàmiques i al trencament de lligams amb la dinastia de la monarquia francesa. És quan s’inicia una certa estabilitat política, un repoblament i un triomf definitiu del cristianisme sobre l’Islam, que a partir d’aquell moment experimentarà un retrocés progressiu i sistemàtic cap al sud de la península ibèrica…. Al segle XII, Catalunya queda al marge de Compostel·la i es relaciona amb el sud de França i Itàlia. Curiosament, una derrota militar per part dels croats cristians catalans, encetarà l’esplendor de la Catalunya del segle XIII: a la batalla perduda de Muret el futur d’aquestes terres canviarà. La gran activitat religiosa crea una quantitat important de fundacions monàstiques benedictines, de priorats L’expansió cap al sud farà que moltes ciutats islàmiques queden dins d’òrbita dels croats catalans. I el prodigi de les pintures comença a estendre’s.

Blau corporatiu dels cristians

El blau corporatiu dels cristians esdevé una empremta biològica de la nova societat. El blau del lapislàtzuli, valuós i cobejat, que val per a fer fons del cels divins i mantells de mare de déus… Com que el lapislàtzuli era tan cobejat i tan car, moltes vegades calia recórrer a unes altres substàncies que emulaven aquell blau elèctric, màgic. En aquest cas, l’aerinita. En grec “aerinos” significa “blau cel” i aquest mineral que conté ferro i magnesi va ser utilitzat per molts mestres del romànic per a substituir el costós lapislàtzuli. És el blau de les pintures de Taüll. La pols fina que s’obtenia de moldre l’aerinita es barrejava amb un aglutinant biològic, com ara clara d’ou. I el resultat és sublim.

Potser Catalunya com a país té un origen romànic. L’espectador contempla les petites esglésies en uns paisatges que ens porten a l’any 1000. Després, apareixeran les ciutats en un llenguatge gòtic. De fet, el romànic a Catalunya perdura a bona part del segle XIII. És un moment artístic medieval que té tendència a unificar tots els territoris d’Europa a partir d’una litúrgia similar, els camins de pelegrinatge, Cluny, les croades i una interacció de moltes regions que són tallers artístics i creatius.

Al llarg del segle XI es van construir al nucli de la Catalunya Vella esglésies arreu, amb aquell “primer art romànic” que deia Josep Puig i Cadafalch. Formes arquitectòniques que potser, venien de Llombardia. Més tard, els murs freds es van decorar amb pintures, fins que al segle XIII els retaules gòtics substituïren la pràctica de la decoració mural. És quan hi observem una iconografia rica, un estil peculiar, potser manllevat no només de Llombardia, sinó també el Poitou, de Poitiers. Sobretot al principi, aquestes primerenques manifestacions pictòriques tenen el geni de la plenitud creativa, de la inspiració potser de mirar d’expressar en imatges el sentiment de la transcendència més íntim, més primigeni. I per això més autèntic. És ací on trobem tot el cicle de pintures de Sant Climent. Obra d’uns artistes extraordinaris, patrocinats pels senyors d’Erill i els comtes de Pallars, que combateren al costat d’Alfons el Bataller i aquest els va recompensar per la conquesta de Barbastre, Tudela, Daroca i Saragossa…

Vista de Sant Climent en el MNAC.

El Crist de Sant Climent és una figura abstracta, mental…La figura vol representar una idea, la idea d’un visionari “col·locat” per la lectura de l’Apocalipsi de sant Joan. En la visió percep l’aparició de la divinitat, la projecció en directe del “Misterium Tremendum”…

Perquè és cert que la pintura romànica té algunes característiques que la fan única: la tècnica al fresc fa que el mur tinga diferents capes de sorra fina. Aquestes capes-mullades- reben els micropigments cromàtics de terres naturals. Aquests pigments penetren uns mil·límetres dins de les diferents capes del guix encara tendre. Així, el color forma part d’un gruix mínim. Malgrat les humitats i els afegits, el cos de guix i pintura roman biològicament viu, estable i flexible durant centenars d’anys. És una obra d’art sostenible.

És el procés que es va seguir el 1919 amb l’ajuda dels tècnics de Bergamo, que s’havien fet especialistes en la conservació d’aquest tipus de patrimoni. Per a retirar-ne una capa, cal primer netejar la brutícia acumulada. Després, cal aplicar-hi dues capes tèxtils: una més pròxima a la pintura, de cotó fi, i una altra més gruixuda que quan s’asseque consolidarà la primera. És la tècnica strappo. quan s’arrenque, la pintura –part d’ella, la capa més superficial- acompanyarà el conjunt tèxtil. Després només cal retirar el morter que sobre de la tela i posar la capa de pintura en una superfície tèxtil més gruixuda. Així, amb la dissolució dels adhesius, obtenim una superfície “en positiu” de la pintura: un original que podem posar de nou a un absis o a un mur, que és el que s’ha fet, per exemple, al MNAC.

Arrencades directament del seu lloc original, la volta de l’absis central està ocupada per la figura de Crist en majestat dins d’una màndorla, assegut en l’arc del cel. Els peus descansen sobre una semiesfera, que és la representació de la terra. Està beneint amb la mà dreta. A l’esquerra sosté un llibre obert on hi ha escrit: “Ego sum Lux mundi”. “Jo sóc la llum del món”. Anys després, l’abat Suger va dir “en l’any 1000 vam començar a obrir els llibres”. I és que en aquell moment es produeixen una sèrie de fenomens que donen la raó a l’abat: sembla que comença a recuperar-se el sentit del modelat i del relleu en les escultures. Hi apareixen a poc a poc amplis programes figuratius en portades i claustres, s’il·luminen les grans Bíblies, s’omplen de blaus, de daurats, d’il·lustracions, de “miniatures” (de color “mini”)… Els monjos de Ripoll i de Vic –copistes i il·lustradors- inicien l’aventura de la creació dels grans atlants escrits i gràfics de l’univers cristià. Inicien el camí per a transformar un món d’idees i mites orals, en un relat visual ple de formes, colors i sensacions…

Recreació d’un monjo copista.

¿I com és que alguns de nosaltres vam anar a Sant Climent i vam poder veure “el prodigi” en directe? Senzill: el 1959, Ramon Millet va ser l’encarregat de fer una reproducció del Pantocràtor i de tota la resta al temple. Sobre les restes de la pintura original, Millet tardà dos anys a finalitzar el fresc. En altres temples es va fer el mateix. I curiosament, encara que les pintures respectaven perfectament els originals, la degradació es feia palesa en vint anys de vida…

A Taüll apareix la llum del bé, les paraules de vida. La llum pot a les tenebres, que ens revela la veritat, que il·lumina els apòstols, que es diposita en cada cap de cada creient. Crear, il·luminar i salvar signifiquen ací el mateix, i la llum és Crist que ha vingut a salvar el món. A costat i costat de la imatge, alfa i omega. Amb Déu comença i acaba tot l’univers medieval occidental. I molt a prop, el tretramorf més dos serafins amb ales plenes d’ulls que contemplen la revelació. Perquè amb dos ulls de mortals no és suficient. En una franja apareixen els noms dels protagonistes que coprotagonitzen el relat: la Mare de Déu, sant Joan, sant Bartomeu, sant Tomàs, sant Jaume i sant Felip… La Mare de Déu sosté una llàntia, que és la prefiguració de l’Església, que sosté també el calze de la sang de l’eucaristia. Però l’estil, les formes i encara l’ànima, pervisqueren unes quantes generacions.

Sant Joan de l’Hospital

Un segle i mig de croades, conquestes, guerres, colonitzacions… El cristianisme s’imposava a l’Islam al sud d’Europa. I el Déu dels cristians anava transformant-se. Del pare sever, castigador i repressor de l’Antic Testament, a un fill més indulgent, més “humà” i pròxim. En part, l’evolució era gràcies als franciscans que penetraven molt profundament en les societats urbanes d’una Corona d’Aragó que anava construint-se des del moment inicial extraordinari del romànic i que evolucionava cap a l’Europa de les ciutats, del gòtic. Dos déus que uneixen les valls més profundes dels Pirineus amb una nova ciutat filla d’aquelles muntanyes: València.

Els rebesnéts d’aquell pantocràtor de Taüll van pintar a Sant Joan de l’Hospital de València un “redisseny” del nou Déu cristià: no tan sever, potser no tan impressionant, però que comunicava coses que avui, a ull nu, no comprenem. Un déu més resilient, més comprensiu amb els nous temps, disposat a “casar-se” amb la Sinagoga, amb el símbol del món jueu…Fixeu-vos en els trets de les dues figures, la cara i les mans. És la connexió de dos espais units pel llenguatge únic de la bellesa…

Vista general de les pintures de Sant Joan de l’Hospital.

Un dels primers conjunts pictòrics medievals de la ciutat es troba en un edifici fascinant: Sant Joan de l’Hospital. El construïren els cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem als terrenys que Jaume I els va donar en agraïment per haver ajudat a conquerir la ciutat el 1238. Es va fundar com a església, convent i hospital. El temple és gòtic de conquesta, amb una sola nau orientada a l’est, amb capelles laterals entre contraforts. A la capella més pròxima a l’altar –la de Sant Miquel- trobem unes pintures extraordinàries, possiblement filles de les de Sant Miquel de Foces a Osca: hi ha la representació de la crucifixió, el Crist en actitud de beneir –amb una mà hereva sense dubte del mestre de Taüll- i la Sinagoga jueva –representada com una donzella- en el moment de casar-se amb Jesús. És el moment místic de la unió entre l’Antic Testament i el Nou. Al mur frontal hi ha restes d’un Judici Final. I al costat, hi ha la representació del Paradís: amb arbres, aigües, aus… I hi ha una constel·lació misteriosa.

És una de les representacions pictòriques més primitives de la València jaumina. Té quasibé 800 anys i segurament la van fer els rebesnets dels artífexs de les pintures de Sant Climent de Taüll. Alguns relacionen la mà de Crist amb la mà beneint del Pantocràtor del temple de Taüll. Taüll i València unides de la mà de l’art.

Crist de la capella de Sant Miquel.
Alfons Llorenç
Alfons Llorenç (Alcoi, 1951, València, 2024) era llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close