Fins al 10 d’octubre, l’InCadaqués porta a la mítica localitat empordanesa un total de 23 exposicions de 35 autors (procedents de 17 països), repartides entre una vintena de galeries d’art i espais singulars, així com 3 exposicions subaquàtiques a la badia de Cadaqués (aquesta seria la part més anecdòtica). Com a principals novetats, destaca la que serà la primera exposició als jardins de la casa Salvador Dalí a Portlligat, una mostra del fotògraf de moda Helmut Newton, una selecció inèdita d’Oriol Maspons amb còpies d’època d’imatges de Cadaqués o, també, la primera individual d’Oliver Chanarin, que proposa un insòlit diàleg gravitatori amb Marcel Duchamp. Tota la informació a https://www.incadaques.com/
FESTIVAL INCADAQUÉS
Fotògrafs: Helmut Newton, Oliver Chanarin, Letizia Le Fur, Derrick Ofosu Boateng, Elliott Erwitt, Giorgia Fiorio, Oriol Maspons, Nyima Marin, Jordi Baron Rubi, Magali Koenig, Pia Rivarola, Maria Planas, Adriana López Sanfeliu, Gabriel Dia, Julie Joubert, Camille Lenain, Estelle Lagarde, Hiro Tanaka, Bruno Silva, Joan Alvado, Mathias Benguigui, Ioanna Sakellaraki, Ingeborg Everaerd, Hyunmin Ryu, Aurélie Scouarnec, Alexandre Chamelat, Antoine Lecharny, Giorgio Negro, Irene Zottola, Tomoko Nagakawa, Olli Bery Seriti, Charlotte Krieger, Lei Davis, José Ignacio Piris, Aglé Bory, Maria Roca Sastre i Collective Cadaqués.
Lloc: diversos espais de Cadaqués
De l’1 al 10 d’octubre
L’InCadaqués és un festival de fotografia. La frase, lacònica, resumeix a la perfecció els plantejaments d’un certamen que vindica el mitjà mes enllà de qualsevol altra consideració. La idea, en part gràcies a la seva simplicitat, gairebé esdevé revolucionaria en uns temps, els nostres, on tot sembla que hagi de ser justificat des del prisma de la correcció política. Per això la majoria de festivals mai són «només» de fotografia: els binomis (fotografia i drets humans, fotografia i conflictes bèl·lics, fotografia i viatges, fotografia i…) delaten, en el fons, la poca confiança dels seus organitzadors en una disciplina condemnada a demostrar, periòdicament, la seva artisticitat. L’InCadaqués, insistim, és un festival de fotografia que (horribile dictu) no dissimula la seva filiació moderna ni el seu passat analògic indissolublement unit, per cert, a una singularíssima alquímia de la llum. És allò que Barthes mai es cansava de recordar: «La Foto és literalment una emanació del referent […] Una mena de cordó umbilical uneix el cos de la cosa fotografiada a la meva mirada: la llum, malgrat ser impalpable, és aquí un mitjà carnal, una pell que comparteixo amb aquell o aquella que han estat fotografiats». Només així s’entén que a Cadaqués, a banda de les exposicions, s’hagin organitzat diferents tallers centrats, la majoria d’ells, en procediments antics com ara la cianotípia, l’antotípia o el col·lodió humit: perquè la fotografia forma part d’una genealogia on la matèria només té sentit quan flirteja amb la llum.
A què ens referim, en qualsevol cas, quan afirmem que l’InCadaqués no dissimula la seva filiació moderna? Doncs a que el seu naixement, el de la fotografia, no només no va ser espontani sinó que va suposar la culminació d’un llarg procés que podem rastrejar, com a mínim, fins al Renaixement. Això explicaria, creia Peter Galassi (curador de la mostra La pintura i la invenció de la fotografia, presentada al MOMA el 1981), l’existència d’una pintura fotogràfica abans de la irrupció de la fotografia i, per contra, també posaria les bases d’un poderós enigma, a saber: per què va trigar tant a produir-se la feliç troballa de Niépce si les condicions prèvies (coneixement de la cambra fosca i de les propietats fotosensibles de determinades substàncies) existien des de molt abans? Una valuosa pista ens la regala l’escriptor Tiphaigne de la Roche quan, en un relat de ciència ficció de 1760, descrivia profèticament l’invent abans de que aquest fos una realitat: la mera possibilitat d’imaginar-ho delatava un canvi de perspectiva, com dèiem, genuïnament modern.
I és que, ara ho sabem, la modernitat i els seus excedents temporals van fer possible l’aparició de figures tan exòtiques com el mateix de la Roche, el cèlebre flâneur baudelairià o, més encara, el viatger que es desplaçava, lluny de les ciutats, per conèixer altres versions del món. Un dels integrants més destacats d’aquest segon grup (per posar un exemple de fotografia abans de la fotografia) fou Horace Bénédict de Saussure (1740-1799), geòleg i naturalista suís que, gràcies a la seva afició per pujar muntanyes, va inventar, potser sense saber-ho, allò que avui coneixem com a alpinisme. Saussure era un ésser molt observador i extraordinàriament sensible. De fet, un dels «invents» més increïbles que ens va llegar és el cianòmetre: es tractava d’una cartolina amb un cercle dibuixat i dividit en 53 seccions que anaven pintades, al seu temps, amb diferents intensitats de Blau de Prússia (començant pel blanc i acabant pel negre) i que, com el seu nom indica, servia per mesurar les tonalitats del firmament. La imatge és enormement poètica: ascens rere ascens, el suís s’emportava bocins de cel a casa, retalls d’aire amb un número associat (el blau més fosc que va obtenir fou un número 39, enregistrat al cim del Mont Blanc) o, si ho preferim, un color indissolublement unit a un record i a una determinada sensació o experiència. Les bases pel naixement de la fotografia com disciplina artística (filla, també, de l’afany d’abastar el món sencer) estaven definitivament fixades.
Engrunem aquestes vicissituds històriques perquè és important tenir present que l’InCadaqués també assumeix, com a pròpia, una memòria visual que té arrels profundes i que, encara avui, segueixen brostant amb sorprenent intensitat. Potser el millor exemple d’això ens el regalen les dues propostes exposades a la Galeria Cadaqués. En primer lloc, Oliver Chanarin ens recorda que art i ciència no només no estan renyits sinó que, de la seva unió, en pot resultar una poètica poderosa: per això a principis de 2020, juntament amb un equip de físics del Center of Applied Space Technology and Microgravity (ZARM) de la Universitat de Bremen, va decidir dur a terme un experiment històric consistent en recrear l’obra de Marcel Duchamp 3 Stoppages (1913) en gravetat zero. Tres mesos d’organització pacient per assumir un resultat de pocs segons: l’atzar i la necessitat, ve a dir-nos Chanarin, són els autèntics protagonistes de la nostra història però també, i en un sentit molt més transcendent, de la història de l’univers mateix. I és que l’univers, concèntric com és, també pot esdevenir domèstic: les fotografies de Jordi Baron mostren espais desballestats on l’arqueologia es porta a terme en temps real i on la memòria recent, pròpia i aliena, reverbera com el cant del signe d’una certa burgesia barcelonina condemnada a desaparèixer definitivament.
Parlàvem al començament d’uns temps, els nostres, on tot sembla que hagi de ser justificat des del prisma de la correcció política. La millor mostra d’aquest fet són les fotografies de Helmut Newton que es poden veure a la Societat l’Amistat de Cadaqués: la seva visió de la feminitat i del cos de la dona col·lideix directament amb un pensament paternalista que obvia el desig i l’amor profund que tots sentim pels objectes bells. I si, diem objectes de manera molt conscient: «només l’objecte és seductor», proclamava Baudrillard en el seu Elogi de l’objecte sexual. Poca broma: «El seductor vulgar no ha entès res. Es percep a ell mateix com a subjecte, i a l’altre com a víctima de la seva estratègia. Psicologia ingènua, tant com la dels que adopten el partit de la víctima. Ningú veu que tota la iniciativa, tota la força estan a l’altre costat, al costat de l’objecte».
Deixar-se seduir per la fotografia és el que reclama l’InCadaqués. Són una vintena d’espais i autors imprescindibles com Oriol Maspons, Tomoko Nagakawa, Olli Bery, Letizia le Fur, Gabriel Dia, Marina Planas, Lei Davis i un llarg etcètera que situen aquest festival en l’elit mundial. I és que, com ja van entrellucar els Duchamp, Hamilton i companyia, el centre del món també pot ser a Cadaqués. I qui sap si només a Cadaqués.
