Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.
Zao, de Richard Teixier
Edicions Gallimard. En francès
París, 2018
154 pàgines
17 euros
Les amistats entre artistes de diferents generacions són un fet habitual en la història de l’art. Són amistats que es basen en l’admiració i el respecte mutus, en l’afecte personal, en la convicció desinteressada que el contacte més o menys regular amb l’altre creador és enriquidor tant per a la pròpia obra com per a la pròpia persona… A més, sempre sol haver-hi un comerç de beneficis mutus: l’artista veterà fa de mentor per al jove i li dona consells i el guia de cara al futur i li transmet els coneixements adquirits durant anys i anys d’experiències, mentre que l’artista jove revitalitza el veterà, el connecta amb les noves tendències, li fa veure coses noves i li ensenya maneres diferents de treballar que potser per edat al veterà li passarien per alt o simplement negligiria…
En el cas del pintor i escultor francès Richard Texier (1955) i del pintor xinès Zao Wou-Ki (Pequín, 1921–Nyon, 2013), la relació d’amistat que establiren va ser la fèrtil i clàssica relació entre un artista veterà i un de més jove. Des que es van conèixer als anys 80 del passat segle al Marroc, i ben bé fins a la mort del pintor xinès, es veieren amb regularitat, parlaren molt i de tota mena de temes, es tractaren personalment a fons i s’ensenyaren lliçons plàstiques i existencials l’un a l’altre.
De tot plegat, Richard Texier en va escriure un llibre que recreava aquella bella amistat. El llibre, viu, emotiu i càlid, es titula simplement Zao, va ser publicat el 2018 per l’editorial Gallimard i pot ser classificat com una mescla de memòries (circumscrites a l’àmbit d’una relació), de cant d’amor a l’art i de retrat personal i professional d’un home i un artista –Zao Wou-Ki– excepcional.
Fascinat per l’art occidental, el pintor xinès va arribar a París l’any 1948. Volia fer-se un nom entre els grans de la pintura mundial i, amb el temps, ho va aconseguir, amb una pintura abstracta que, si bé tenia la força de l’informalisme francès i de l’expressionisme nord-americà, també duia incorporada la tradició plàstica oriental que, de jove, Zao havia après i assumit al seu país natal. En aquest sentit, Zao va integrar-se totalment en la generació d’informalistes francesos que marcaren una fita, i irradiaren una potent i extensiva influència, en l’art europeu de postguerra. A més, va ser amic íntim o almenys col·lega de molts d’ells: Pierre Soulages –el més conegut de tots–, Georges Mathieu, Atlan, l’immigrant canadenc –i parella sentimental de Joan Mitchell durant molt de temps– Jean-Paul Riopelle…
L’any 2018, el Museu d’Art Modern de París va dedicar una magnífica exposició a Zao Wou-Ki. Centrada en l’aspecte més purament informalista de la seva obra –abstracció, grans formats, experimentació de colors i de formes sense cap voluntat de representació de la realitat–, la mostra constava d’una quarantena d’obres: la més antiga datava del 1956 i la més recent havia estat feta a principis dels 2000. El conjunt sorprenia per la poderosa consistència pictòrica, per la coherència formal –l’espectador no dubtava en cap moment que totes les obres havien estat fetes pel mateix parell d’ulls i la mateixa mà– i, alhora, per l’extraordinària heterogeneïtat creativa que l’artista xinès va ser capaç d’obtenir treballant dins les coordenades de l’abstracció.
Un dels molts aspectes fascinants de Zao és que quan treballava amb oli sobre tela era capaç de dotar la pintura negra de la gracilitat de la tinta xinesa, mentre que quan treballava amb tinta xinesa les obres que li sortien semblaven com sorgides d’un altre món. El llibre de Richard Texier, que és un artista també valuós i d’obra important que ha obtingut i merescut reconeixements per mèrits propis, permet conèixer més de prop, més íntimament, un dels gegants de la pintura abstracta del segle XX.
Pintar la realitat. El nou realisme a Catalunya i al món, de Josep Segú
Editorial La Magrana
Barcelona, 2012
280 pàgines
El pitjor que es pot dir de Pintar la realitat. El nou realisme a Catalunya i el món, del pintor i escriptor Josep Segú (1958), és que va ser publicat el 2012 per La Magrana, una editorial avui ja extinta que fa que el present llibre, interessantíssim, segurament sigui introbable.
El llibre aplega una selecció de textos sobre artistes realistes escrits originàriament per Segú per a catàlegs i, sobretot, per al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Qui li va fer la proposta de col·laboració va ser el periodista Sergio Vila-Sanjuán, director del suplement. Tal com explica el mateix Vila-Sanjuán al pròleg del present volum, durant molt de temps va semblar que “la dictadura de les avantguardes, de l’abstracció, del conceptualisme, del boom de les noves tecnologies”, havien extingit o deixat obsolet per sempre “el vell plaer de trobar en un quadre imatges reconeixibles executades per una mà humana, armada d’un pinzell sucat en pintura”.
Indiferent a la tirania dels corrents i les idees estètiques imperants, a mitjans dels anys 90 del segle passat Vila-Sanjuán es va posar a buscar “artistes catalans que confirmessin una impressió que feia anys que em rondava: que la bona pintura realista no només no havia mort sinó que, al contrari, una nova generació de creadors estava utilitzant les tècniques de la figuració verista per plasmar imatges del nostre temps”. Va ser més o menys per aquella època que Vila-Sanjuán va conèixer Segú i li va fer l’encàrrec.
El llibre, que recull cinquanta-dos textos, té com a subtítol El nou realisme a Catalunya i el món. Està dividit en dues parts. La primera està dedicada al Nou realisme català i la segona, al Nou realisme internacional. (Per la senzillesa dels títols, ja es veu que Segú, a diferència de molts comissaris i crítics d’art que recorren a sofisticacions abstruses, a pedanteries argòtiques i a conceptes només comprensibles per a diguem-ne iniciats, té un estil net de floritures i escriu anant de cara a barraca.) Entre els artistes de qui parla a la primera part del llibre, hi ha pintors i algun fotògraf: Josep Roca-Sastre, Sok Kan Lai, Josep Cisquella, Pablo Maeso, Gonzalo Goytisolo, Nazario, Xavier Valls, Neus Martín Royo, Xavier Serra de Rivera, Leticia Feduchi… En l’apartat internacional, un dels més presents és Philip Pearlstein, mentor de Segú, que dedica tres articles al seu mestre. A més de Pearlstein, també hi ha comentaris sobre la figura i l’obra de, entre altres, Lucian Freud, Ramón Gaya, Chuck Close, Ron Mueck, Richard Estes, Zoran Music, Paula Rego i Antonio López. També n’hi ha sobre temes més genèrics, com ara els dedicats al Nou Realisme Espanyol i al nouveau réalisme francès.
Segú, que a més d’escriure amb claredat i precisió té l’avantatge impagable de conèixer de primera mà l’art del qual parla i de ser amic o conegut de molts dels artistes sobre els quals escriu –i, per tant, de saber com pensen i de veure com treballen–, ofereix uns textos en què explica les obres de cada creador, en resumeix les trajectòries i les emmarca dins un context. En última instància, és clar, sempre hi ha una defensa –més i tot: una reivindicació– del valor, les virtuts, la vigència i el futur d’una manera de mirar i de pintar realistes que, per molt que li hagin cantat les absoltes molts cops, continua donant uns resultats excel·lents, si és practicada per artistes talentosos, amb personalitat i sense complexos.
Un llibre que val la pena trobar o recuperar, si és que això és possible, tenint en compte que la desaparició de La Magrana i l’allau de novetats que cada setmana desembarquen a les llibreries deuen fer-ho molt difícil.
