Obriran aviat. Finals de novembre. No conec encara els detalls de la reforma, que serà completa, i si els conegués (que no els conec) tampoc no els explicaria, perquè no es poden explicar totes les coses que coneixes i aquests detalls, ja ho he dit abans, no els conec. No insisteixin. Una altra cosa és el feliç que em fa que algú agafi el relleu d’aquest museu i el posi al dia, i si bé admeto uns grams de naftalina o de crisi d’edat en aquesta reflexió, la veritat és que m’interessa des de sempre tot allò que tingui a veure amb el relat dels espais. Des de Port Aventura fins al Tibidabo i passant per Disney o els trens de la bruixa ambulants.
En aquest cas, el relat ja és en bona part l’edifici: 1867, seu del Banc de Barcelona, que ja en aquella època semblava una casa de nines o una mansió encantada. El 1973 el transformen en museu de cera i el trajecte conegut per tants contemporanis meus, museu-golondrinas-caravel·la de Colom, esdevé un clàssic del postfranquisme. Me’l conec de dalt a baix i sé quan hi falta una estàtua, quan s’ha fet algun canvi de lloc o sobretot quan van decidir treure alguns polítics de la transició durant els anys més abrandats del “procés”. Perquè igual que els nomenclàtors, igual que treure una estàtua d’Antonio López o un bust del rei o un canvi de plaça de Llucmajor per plaça de la República, els canvis que farà el Museu de Cera seran els nostres canvis en 40 anys. El nostre nou imaginari. Què ens ha succeït? Com hem canviat? Quins són ara els nostres ídols?
Fins ara el museu mai no havia destacat com un dels millors museus de cera, ni arribava a la sola de les sabates del Madame Tussauds o del Grévin en termes d’art de la cera, però sens dubte lluïa un dels millors edificis d’Europa destinats a aquest ús. Era bastant horrorós veure que una mena de Curro Jiménez pretenia ser Beethoven, que una cortesana darrera de Goya semblés més aviat un transvestit, que hi hagués una saleta destinada a la catalanitat més ratafíaca (Núria Feliu amb Joan Manel Serrat i Mossèn Cinto, amb un pagès de la remença al fons), o que la benvinguda la donés un sinistre Joan Pau II. En fi, no hi ha més cera que la que crema. Però en canvi eren de merescuda admiració el camerino al revés de Charlie Rivel, el submarí de Jules Verne (que no sé com el van entaforar allà dins), el petit fragment de Rhapsody in Blue que sonava a la sala dels músics, la sala noble dels reis catalans envoltats de murs de pedra o fins i tot la tràgica i ben il·luminada escena de la mort d’un torero (crec que Manolete). Que fins al 2020 no s’hagi plantejat una remodelació de dalt a baix significa que el museu funcionava o bé que la idea de tocar-lo, de tan ben estudiat que estava tot, feia massa angúnia. Certament les cambres i racons del museu estaven ocupats amb una sensibilitat molt humana, molt vetllant per la comoditat de les figures, que semblés que Einstein es trobava bé assegut en aquell saló farcit de científics o que Lennon no podia estar en cap altre lloc que sota l’escala, tocant la guitarra entre Yoko i Atahualpa Yupanqui (posteriorment canviat per Ángel Nieto). Que la meva filla aprengués història quasi amb les mateixes figures que jo havia conegut de petit significa que els mites del segle XX pesaven molt, moltíssim, i que el segle XXI encara no havia creat la seva pròpia mitologia. Fins que un dia ella va fer 9 anys (no fa gaire) i de sobte ja havia passat a parlar-me d’instagramers i tiktokers, i de Messi, i de Harry Potter, i de la Rosalia. I d’Obama, i de Trump. Ja ens han canviat, a poc a poc, totes les estàtues del cervell.
Visitar el nou museu serà revisitar-nos a nosaltres mateixos, i passar pàgina de l’antic relat. Dirà molt de nosaltres les figures que hi posin ara, i les que ometin. Hi haurà presos polítics? Hi mantindran Hitler? Canviaran el lamentable espai de La Guerra de les Galàxies per un flamant escenari de Star Wars? L’estudi de què o qui idolatrem avui dia i què o qui hem deixat d’idolatrar, que sens dubte s’ha fet minuciosament, segur que ens posarà incòmodes miralls al davant. No només ella s’ha fet gran, en efecte: ens n’hem fet tots. Em pregunto quines estàtues passaran a millor vida i quins ninots salvaran de la foguera, no fos cas que veiés que també crema una bona part de mi. En tot cas que el digital no mati l’estrella de la cera, que les figures convisquin igual de còmodament amb l’edifici i que el nou relat, els nous referents, no ho enviïn tot a la paperera de la història. Ganes de conèixer-los i de trobar-me’ls cara a cara. Perquè encara, insisteixo, no els conec.
