Fora de la gran Barcelona, adaptant la forma d’anomenar les grans aglomeracions metropolitanes del nostre segle, hi ha una costa, un interior i una muntanya per descobrir. En aquest article volem repassar alguns museus i monuments situats a la corona més llunyana del cap i casal, tot i estar-hi units d’una forma o altra.
Com ja ha passat amb els altres articles d’aquesta sèrie, volem destacar un parell de museus i monuments. Com també ja hem fet, habitualment fora de la capital o dels circuits més coneguts per tothom. Però aquesta vegada m’agradaria recomanar un dels monuments més vistos de Catalunya, parlo d’un monument, literalment, al costat de l’autovia A-2: el castell de Jorba.
Segur que molts dels lectors hi han passat pel costat o han parat a l’àrea de servei propera a l’autovia. Però segur que pocs, molt pocs, sabien que hi ha un castell a Jorba, han parat per veure i han pogut descobrir una de les millors intervencions arquitectòniques en un entorn arqueològic de país.
Una intervenció sobre un monument, catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional, que no sembla pas una intervenció –aquesta és la màgia-. El fet de descobrir un permanent espai en descoberta, la reproducció i aprofitament dels materials propis d’una intervenció arqueològica en un monument on l’arqueologia és l’únic que ens han llegat.
Lluny del passat medieval, la demarcació de Barcelona, compta amb la comarca més jove del país: el Moianès. Una comarca, potser, de les més boniques, paisatgísticament parlant, de Catalunya amb una història fascinant. Un dels seus fills més il·lustres, Rafael de Casanova, nasqué a la capital de la comarca.
La seva casa natal i pairal, un casalot aixecat al segle XVI, serveix com a museu a la figura del conseller en cap i de seu del Museu de Moià, que també expandeix les seves òrbites cap a les coves del Toll o d’altres espais de la població.
No molt lluny de Moià, a la comarca veïna d’Osona, podem trobar un dels monuments més desconeguts, i a la vegada en un entorn paisatgístic més impressionant, de la demarcació de Barcelona: el monestir de Sant Pere de Casserres, al terme de les Masies de Roda.
El cenobi benedictí, centre de devoció arran de les relíquies del Sant Infant, Cos Sant o sant Nin de Casserres, és una de les millors mostres de l’arquitectura conventual i romànica d’Osona. Restaurat al llarg de la dècada dels noranta del segle XX, actualment pot visitar-se la majoria d’estances –celler, sala capitular, església…- i visitar una mostra que aproxima el visitant a la història del conjunt i de la seva comunitat monàstica.
Hem passat pels confins de la demarcació, també per la comarca més jove del país i per Osona però el final del repàs m’agradaria fer-lo al municipi de la demarcació de Barcelona amb un dels termes municipals més petit: Caldes d’Estrac.
Un dels majors atractius de la població del Maresme és la presència a la població d’un dels museus d’art més actius de casa nostra: la Fundació Palau. Un centre que atresora el llegat de l’escriptor i especialista en Picasso, Josep Palau i Fabre.
Precisament Picasso, del qual la fundació és el segon museu del país amb més obres, representa un dels atractius del museu. Juntament amb una de les millors col·leccions d’art català del segle XIX, XX i, també, XXI.
Una proposta de ruta diferent, per descobrir una altra Barcelona lluny de les grans concentracions de gent, amb delicats espais patrimonials i sempre a prop d’altres atractius que bé mereixen una escapada.
