L’artista hindú, guanyadora del darrer premi Joan Miró, exposa a la Fundació Miró la seva obra narrativa plena de referències creuades.
“Les obres d’art són fils d’una experiència fugaç teixida en una trama subtil”, diu Nalini Malani (Karachi, 1946). Una trama que en el seu cas es nodreix d’una barreja fascinant de entre la cultura asiàtica i l’occidental, de literatura i de teatre, de llums i d’ombres, d’imatge fixa i imatge en moviment. Tot en l’obra d’aquesta dona pionera de l’art contemporani de la l’Índia sembla moure’s en un equilibri de contraris sobre un corda fluixa però una corda fluixa tan sòlida que fins i tot la caiguda des de la corda seria agradable.
Amb una obra amb nombrosos nivells de lectura, Nalini Malani s’ha proposat amb el seu art donar veu als silenciats i sobretot a les silenciades del món i denunciar les injustícies i la ignomínia que assetgen als més desfavorits. Enlloc de fer-ho amb mètodes pamfletaris, Malani narra les injustícies des de l’estricte territori de l’art i la literatura, la metàfora dels mites i la creació d’una cosmogonia pròpia.
Tot un món que es pot contemplar a l’exposició No em sents d’aquesta artista -fins ara mai exposada a l’Estat espanyol-, amb la qual la Fundació Miró de Barcelona ha reobert les seves portes després del confinament i que es podrà veure fins al 29 de novembre. Malani, guanyadora de l’últim premi Joan Miró, que atorga la mateixa fundació i “la Caixa”, va deixar l’exposició preparada, dies abans de la clausura pel Covid-19 i ja no ha pogut tornar per assistir a la reobertura de la mostra.
Amb un llenguatge propi molt característic, que l’emparenta amb el mateix Joan Miró, a qui va tenir ocasió de conèixer breument a principis dels 70 a París, Malani s’erigeix com una mena de contacontes, que entronca amb les narracions mitològiques antigues, tant de l’Índia com de Grècia, i amb les dels seus escriptors favorits com Hannah Arendt, Christa Wolf, Faiz Ahmad Faiz o Wislawa Szymborska. Un mite grec, Cassandra, li serveix a Malani per denunciar com el que ella anomena “pensament femení” ha estat bandejat de la història i la societat al llarg dels segles. Cassandra, filla del rei troià Príam, tenia el do de la profecia però precisament per culpa d’una maledicció venjativa d’Apol·lo (un déu masculí), al qual ella havia rebutjat, ningú no se l’escoltava. Aquest és el “No em sents” al qual al·ludeix el títol de l’exposició, que, a més, en català, a més, afegeix el doble significat del “sentir” i “escoltar”, que ha agradat especialment a l’artista.
I és que Malani toca la capacitat sensitiva i intuïtiva de l’espectador, en una obra oberta i amb múltiples ramificacions. Tot això és concentra, per exemple, en les dues obres de la hipnòtica primera sala de l’exposició: No em sents, obra feta expressament per a aquests mostra, amb una sèrie de dibuixos al carbonet a les parets de la sala -amb al·lusions a la unió entre Barcelona i Bombai- que desapareixeran amb algun tipus d’acció per sorpresa al final de l’exposició; i Les coses han canviat (2008), un teatre d’ombres amb 32 cilindres transparents pintats que projecten a la paret alguns dels motius principals de la iconografia de l’artista en una dansa de calaveres, àngels i gossos que recorden els de les seqüencies fotogràfiques d’Edward Muybridge.
El component teatral i cinematogràfic de l’obra de Malani està present també en les seves sèries pictòriques com Escoltar les ombres (2007), 32 pintures col·locades en forma d’storyboard, en la qual la protagonista és una Cassandra universal, símbol de la tasca inacabada de la revolució de les dones. L’encert de pintar de blau fosc les parets de la sala que acull aquesta sèrie posa en valor encara més aquestes pintures, que estan realitzades al al dors de panells transparents de xapa acrílica, una tècnica que es va trobant al llarg de tota l’exposició.
El dibuix, com a gest primigeni de l’art, és primordial en l’obra de Malani, que en cap moment abandona una tècnica virtuosa que va aprendre quan de jove es guanyava la vida com a dibuixant per a llibres d’anatomia per acabar de convèncer al seu pare que es volia dedicar a l’art. És per això que sovint apareixen en les particulars narracions visuals de Malani elements anatòmics com cervells i fragments de columna vertebral, enmig de les referències creuades de mitologies antigues i de poemes èpics i llegendes hindús. Ressona la influència de Goya, Sigmar Polke, Nancy Spero, George Grosz i William Kentridge en la vitalitat narrativa d’aquestes obres. La fusió iconogràfica i conceptual de Malani potser té el seu origen en el fet que el seu pare era teòsof, una creença que busca el cos comú de totes les tradicions religioses, una mena de veritat essencial que uniria ciència i religió, la doctrina moderna de la qual va ser compilada precisament per una dona, Helena Blavatski, a finals dels segle XIX.
Tanca l’exposició una sèrie de breus dibuixos animats en els quals Malani reacciona a esdeveniments que té la necessitat de denunciar com la violència contra les dones. Són petites històries amb l’objectiu de despertar consciències, que Malani, sempre amatent a les noves tecnologies, penja al seu compte d’Instagram (@nalinimalani). Tota la mostra té una qualitat sensorial, es fica a la pell i a la ment i, com passa de vegades amb algunes pel·lícules, es fa difícil d’oblidar per més que passin els dies, contradient el que la mateixa artista diu sobre l’experiència fugaç de l’art. És una exposició que ara resulta molt més balsàmica i oportuna que mai en aquests temps tan estranys.
