General / Llibres

Nazisme i saqueig artístic, una història de noms propis i impunitats

El llibre ‘Art ensangonat. Saquejats i saquejadors durant el Tercer Reich’ (L’Avenç), de Joan Santacana i Imma Socias, explora, amb noms i cognoms, no sols els dels líders més coneguts com a Göring o Hitler, l’ignominiós espoli artístic realitzat durant l’època del nazisme. Una història de barbàrie cultural que acabava en molts casos amb la impunitat dels saquejadors. I un volum que fa una derivada a Espanya i Amèrica Llatina que assenyala el franquisme però també elements republicans i les llums i ombres de personatges com Francesc Cambó.

L’ascens i caiguda del Tercer Reich no sols va ser la causa d’una terrible confrontació bèl·lica i el genocidi de la minoria jueva allà on va arribar l’ocupació. Allà on es va estendre la taca nazi, les obres d’art de col·leccions particulars —de jueus, però no únicament— i institucions públiques foren saquejades i espoliades pels nazis per alimentar les col·leccions dels seus jerarques i les d’alguns col·leccionistes privats que van aconseguir traure’n benefici del caos. El llibre de l’expert en patrimoni Joan Santacana i Mestre (Calafell, 1948) i Immaculada Socias i Batet (Barcelona, 1945), investigadora del col·leccionisme artístic, explora aquesta història, posant noms i cognoms i afegint curioses derivades, algunes de les quals van a parar a casa nostra. I palesant com la complicitat de moltes persones del món de l’art van fer possible aquell espoli.

El nazisme no es caracteritzava precisament per uns gustos artístics sofisticats. Barreja de les preferències estètiques de les classes mitjanes alemanyes, ancorades en un romanticisme carrincló, i la necessitat de mostrar els nous valors nacionalsocialistes vinculats a la superioritat de la raça ària, el Tercer Reich rebutjava els grans corrents d’avantguarda, que ubicava en l’anomenat «art degenerat», en contraposició a «l’art inspirat» de «pintures molt tradicionals que exaltaven la puresa racional, el militarisme i l’estil de vida camperol i ingenu», aclareixen els autors. Ja sabem el destí que la posteritat va oferir a aquestes dues visions contraposades de l’art, però aquesta mirada miop no va impedir que el patrimoni artístic de tots els països que foren ocupats —de França a la Unió Soviètica— fora objecte d’un espoli brutal en el qual van actuar com a intermediaris els països neutrals com Suïssa, Espanya i Portugal i, com a actors necessaris, una legió d’especialistes en el món de l’art entre acadèmics, crítics o directors d’institucions. Persones que, una vegada acabada la guerra, tornaren sense problemes a la seua activitat. Perquè aquesta, després anirem als detalls, és una història amb noms propis, però també de grans impunitats.

Soldats aliats recuperant les obres espoliades.

La magnitud de l’espoli va fer que fins i tot abans de l’entrada dels Estats Units en la guerra professionals començaren a organitzar-se al voltant de la Universitat Harvard per protegir el patrimoni en perill de desaparició a causa del saqueig nazi. Cap al 1943, Francis Henry Taylor, director del Metropolitan de Nova York, li va transmetre la preocupació a l’aleshores president, Franklin D. Roosevelt. Fruit dels contactes es va crear una comissió que va començar a col·laborar amb l’exèrcit, en una secció dirigida per l’oficial L. Bancel LaFarge, arquitecte de professió preocupat pel destí dels monuments en temps de guerra. El seu grup va ser assignat al VII Exèrcit, amb el qual va desembarcar a Normandia.

El treball d’aquest grup —que va donar peu a una pel·lícula més benintencionada que brillant, Monuments men, de George Clooney, l’any 2014— va consistir en anar localitzant les obres d’art en la mesura que l’exèrcit aliat guanyava terreny a l’exèrcit alemany i detindre i interrogar les persones sospitoses d’espoli. És així com es descobriren nombrosos dipòsits a Alemanya o el dipòsit italià de San Lorenzo on estaven les obres de la Galeria Uffizi de Florència. Una entitat anàloga, el Comitè Britànic de Preservació i Restitució d’Obres d’Art, dirigit per Lord McMillan, va complementar aquell treball. «Gràcies a aquestes comissions, una part del dany causat es va poder reparar, tot i que una gran quantitat d’obres d’art es van perdre irremissiblement», adverteixen els autors.

Un fotograma de la pel·lícula Monuments men, dirigida per George Clooney i interpretada per ell mateix amb Matt Damon.

Anatomia d’un saqueig

A grans trets, hi ha una història coneguda per tothom: a partir de l’ascens al poder del partit nazi, el 1933, els bens de tota mena de ciutadans d’origen jueu o susceptibles de no combregar amb els postulats del nou règim eren confiscats, una política que es va estendre a partir del 1939 als països ocupats i que va afectar a les col·leccions públiques de museus, biblioteques o jaciments arqueològics. Amb tot, adverteixen els autors, «aquest transvasament d’art d’unes mans a les altres no es podria haver fet sense la col·laboració entusiasta de col·leccionistes i marxants d’art, singularment alemanys, que van veure l’ocasió de poder comerciar amb obres d’art que fins aquell moment era impensable que fossin al mercat artístic».

D’una banda, aquesta política va provocar que dirigents del règim acumularen fortunes incalculables mentre persones sense escrúpols venien a l’estranger allò que els nazis consideraven «art degenerat», en la pràctica un delicte de contraban contra les lleis de Reich, que prohibia traure obres d’art d’Alemanya, per la qual cosa es recorria a països neutrals des dels quals les obres eren redistribuïdes. En uns casos i altres, calia esborrar les petjades, disfressar l’origen il·lícit de les obres, eliminant tots els registres escrits per fer passar per legals les transaccions. O realitzant vendes sota coacció. De vegades, pintures i retaules es trossejaven i es posaven en el mercat per fer més difícil identificar la procedència.

De manera lògica, en la mesura que avançava la guerra i la derrota germànica era més factible, el volum de transferència d’obres d’art a països neutrals es va incrementar. Per un valor de centenars de milions de dòlars. Parlem de milers de peces —unes 100.000 a França, al voltant de 30.000 a Holanda—, moltes de les quals no es van poder recuperar. Allò que fa Art ensangonat és posar noms i cognoms a l’espoli, assenyalar les persones que van fer possible aquella descomunal operació de confiscació, espoli i saqueig.

Històries d’aconseguidors

Per posar un exemple, la descomunal fortuna acumulada per Hermann Göring no es pot entendre sense el paper jugat per Walter Andreas Hofer, un home d’art, director de la col·lecció del jerarca nazi, qui «participava activament a les batudes contra els principals comerciants jueus de la capital de França, i proporcionava assessorament als agents de policia sobre quines obres d’art eren les millors i com calia procedir». Hofer va ser detingut i interrogat per l’exèrcit aliat, però no va ingressar mai en presó. Encara més, als anys cinquanta, encara va fer negoci venent un quadre que havia desaparegut de Philip de Konnick a un empresari xilè.

L’altre gran cooperador amb Göring va ser Bruno Lohse, un membre des de ben aviat de les SS assignat a la Einsatztab Reichsleiter Rosenberg (ERR), una unitat especial de saqueig d’art. Lohse ho tenia tot al cap: noms, obres, destinació… Curiosament, el suïcidi del baró Kurt von Behr a París, cap de l’ERR, més la col·laboració amb els aliats, va servir Lohse per penjar-li el mort al mort —mai millor dit— i deslliurar-se d’una sentència més dura. El 1950 va obtenir una absolució condicionada a no continuar traficant amb art. Els autors, tanmateix, revelen una circumstància ben diferent: «Després de la seva mort, el 2007, es va descobrir que, efectivament, es va apropiar de nombroses obres saquejades a famílies jueves i les va conservar per anar venent-les a poc a poc fins a la seva mort».

Hermann Göring mostra una obra d’art a Hitler.

Esquemes semblants, amb més o menys variacions, es repeteixen amb personatges com Otto Carl Wendland, un personatge establert a París durant l’ocupació per exercir el paper d’agent d’art i comissionista, ben relacionat amb els agents de Göring citats adés. Va ser detingut a Roma, però la culpabilitat va ser «difícil de determinar». Ara se sap que va exercir un paper fonamental en el viatge d’importants col·leccions privades franceses cap a Suïssa.

Un altre cas és el de Maria Almas-Dietrich, una dona amb una vida sentimental convulsa que va haver de repudiar un marit turc d’ascendència jueva quan les coses es van posar agres. Més tard es va casar amb un fotògraf, Henrich Hoffmann, gràcies al qual va conèixer personalment Adolf Hitler. Tot i no tenir uns grans coneixements artístics, Almas-Dietrich és una figura fonamental en el gran projecte del Führer de construir a Linz, Àustria, el museu «més important de tots els temps». Detinguda el 1945, se li va retirar la llicència per comerciar amb art, però des del 1950 va dirigir una galeria. El seu passat no va ser públic fins després de la seua mort, el 1971. Per a tots aquests personatges, haver servit d’actors imprescindibles del saqueig els va resultar barat. I fins i tot onerós.

El llibre també es deté en els museòlegs i acadèmics que van treballar per fer possibles els deliris artístics de Hitler, individus com Hans Posse o Hermann Voss. Tot i que la figura potser més rellevant va ser Ernst Buchner, un erudit que va contribuir al saqueig artístic per tota Europa. Els autors del llibre ressalten com aquestes persones, tret de Posse, mort de càncer el 1942, van poder refer les seues vides i treballs després de la guerra com si res, «sense cap mena de càstig». No eren els únics col·laboradors: segons diversos informes, entre marxants, galeristes, experts en arts, acadèmics, transportistes o banquers, mig miler de persones haurien col·laborat en el saqueig, incloent una vintena de dones.

Totes les històries, tanmateix, tenen un revers. En aquest cas, la destrucció a casa dels bombardejos aliats en territori alemany, a ciutats amb un gran patrimoni com Dresden o Potsdam: en aquest darrer indret, amb la pèrdua de les obres del Neues Palais, entre elles de Lucas Giordano i Gustav Klimt. A Brunswick es va perdre una obra de Kandinsky, entre moltes més. Tot i que els autors del llibre destaquen l’incendi de la Flakturm Friedrischshain de Berlin, al magatzem del qual hi havia nombroses obres d’art, incloent-hi pintures de Caravaggio, Goya, Rubens o Van Dyck. A Berlín, a més, cal anotar l’espoli soviètic a espais com la Gamälgalerie de Dresden. Quan les autoritats soviètiques van tornar les obres, moltes havien desaparegut o estaven destruïdes.

El rastre espanyol i llatinoamericà. I el cas Cambó

En aquest tràfec artístic il·legítim, Espanya va jugar el paper de zona de pas sobretot cap al continent Americà. Tot i que no van faltar aprofitats com Alois Miedl que van intentar col·locar obres fins i tot al Museu del Prado, institució que les va rebutjar sospitant l’origen fraudulent. Anècdotes a banda, en passar la Segona Guerra Mundial, les autoritats franquistes van fer una tasca obstruccionista perquè les obres saquejades no foren recuperades pels seus legítims propietaris, actitud de la qual es beneficiaven individus com Miedl, qui va poder conservar una col·lecció dels Països Baixos perquè el govern espanyol «no va trobar proves» que s’haguera venut sota coacció.

Alhora, hi hagué traficants espanyols que es posaren al servei de l’espionatge alemany, com Gregorio Moreno Bravo, resident a Barcelona. O falangistes que aprofitaren la seua participació en les operacions de la División Azul per apropiar-se d’obres de Rússia i Polònia.

Francesc Cambó.

En tot cas, un dels episodis més cridaners del llibre fa referència a la col·lecció d’art de Francesc Cambó, advocat, fundador de la Lliga Regionalista, empresari i col·leccionista. Cambó, un personatge controvertit per haver conjuminat la filiació catalanista amb el suport a Franco, «va reunir una col·lecció de pintura excepcional, una de les col·leccions privades més importants d’Espanya». L’empresari i polític va donar moltes d’aquestes obres al Museu d’Art de Catalunya i el Parado, però la forma en què va aconseguir reunir-les també es presta a controvèrsia. A les memòries de Cambó, es justifica que part de la fortuna personal provenia d’haver fet grans inversions en art, moltes de les quals es van fer abans de la Guerra Civil, una confrontació que va provocar que la seua col·lecció es dispersara. Cambó va fer molts esforços en recuperar aquella obra, però cal ressenyar també que, per acumular la col·lecció, van ser necessaris nombrosos contactes internacionals, entre ells un personatge que va col·laborar en l’espoli del Tercer Reich, Theodor Fischer. Aquest personatge va ser l’home de confiança del català i l’encarregat de la valorització de les seues pintures el 1939.

Aquesta relació amb un marxant que estava en el punt de mira de la Comissió Roberts va provocar que el nom de Cambó apareguera en un informe en què s’assenyala que des del 1940 la col·lecció es va incrementar amb obres procedents de la galeria de Fischer. Això contrasta amb una afirmació del mateix Cambó en les seues memòries que limita les compres d’art a abans del 1936. El nom de Fischer no és citat. Però als informes aliats es fa constar la connexió amb un personatge «sospitós de comprar art saquejat».

La Guerra Civil espanyola

Tot i que la relació és tangencial, els autors també inclouen un capítol en el llibre dedicat a la Guerra Civil espanyola i el tràfic d’obres d’art, amb una conclusió important: «A Espanya, en esclatar el conflicte i al llarg de tot el període la sortida d’obres d’art del territori espanyol en forma il·legal es va donar a tots dos bàndols (…), tot i que va ser al principi del conflicte, aprofitant el caos, que es van perdre més obres, però la destrucció i els saquejos van ser més intensos al territori republicà». Un descontrol al qual van tractar de posar límits ambdós governs, els quals s’acusaven mútuament de «posar a la venda el patrimoni espanyol». Una arma més de propaganda.

El ben cert és que, com documenten els investigadors, juntament amb la destrucció de patrimoni relacionat amb aldarulls i elements incontrolats al bàndol republicà, sobretot a l’inici del conflicte, hi ha casos de personatges vinculats a organitzacions com la FAI, com ara Josep Serra o Manuel Escorza del Val, que van exercir un saqueig sistematitzat. Aquest darrer personatge, fins i tot, va fugir d’Espanya amb joies i obres d’art acumulades i es va instal·lar a Londres, on va viure «sense problemes» gràcies a la seua venda. No va ser l’únic: «Hi ha indicis raonables de l’existència de dipòsits d’art espanyol a bancs de França que corresponien a comunistes i anarquistes», s’assegura en el llibre.

Trasllat d’obres espoliades durant la Guerra Civil @Ministeri de Cultura

El saqueig de col·leccions d’art per part d’organitzacions com la FAI no va ser una qüestió menor. Segons Santacana i Socias, «l’onada de confiscacions, legals i il·legals, unida a les destrosses i mutilacions va conferir a la República una imatge lamentable davant l’opinió pública europea i americana». Més discutible és si aquest factor va «pesar fortament», com diuen els autors, en els moments crucials en què la República necessitava el suport de les nacions occidentals.

En tot cas, tant els governs de Largo Caballero com de Juan Negrín feren esforços per revertir la situació. I cal no oblidar que a l’altre costat, els revoltats també requisaren ens artístics a persones considerades desafectes («roges») o que havien fugit. Moltes de les peces desaparegudes en les dues bandes van desaparèixer sense deixar rastre.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close