General / Opinió

Nit de Reis

En un moment tan rar, les cavalcades de Reis s’han hagut d’adaptar a la situació i, malgrat les dificultats, a tots els pobles han fet l’esforç de repensar l’arribada de Ses Majestats per tal que cap infant es quedi sense regals.

Fa temps que no vaig a esperar els Reis. És més, en els darrers anys m’he assegurat d’ocupar-me l’agenda d’alguna manera o altra. De moment, encara soc el més petit d’una família obertament republicana i, com ja podeu endevinar, l’arribada de Ses Majestats, ja no fa la mateixa il·lusió que li feia a un nen amb les dents lliures de càries.

Melcior rebent els infants que li porten cartes a meitat dels anys 90. Autor desconegut.

Potser aquesta animadversió irracional, i segurament criticable que pateixo cap a les cavalcades de Reis, em va fer adonar que aquest any l’arribada dels Reis Mags s’havia convertit en un problema d’estat. Durant tota la tardor, la pregunta era reiterativa a les rodes de premsa del govern sobre la Covid. Malgrat les contradiccions creixents i la gran quantitat d’errors de comunicació comesos pels diversos portaveus del govern, quan es preguntava sobre els Reis d’Orient, la resposta sempre ha estat clara, concisa i entenedora: els reis vindran.

Si ens ho mirem de la forma més racional i freda possible, obligar tres persones grans i de risc a deambular de nit per entrar a les cases de milers de grups bombolla diferents, no sembla la decisió més encertada en la situació en què ens trobem. Però, és clar, cap governant sembla estar disposat a posar en risc el seu tron per anul·lar la cita anual de Ses Majestats i encara menys en un any complex, tan econòmicament com emocionalment. Deixar de celebrar una data tan assenyalada no sembla adequar-se als estàndards de la promesa de nova normalitat.

Per tal de no deixar la canalla sense regals, cada població se les ha enginyat per adequar la festa a les restriccions actuals. En el cas de Torelló, per exemple, l’alcalde ha decretat que el Tió, els patges Reials i a Ses Majestats els Reis d’Orient eren serveis essencials. S’ha suspès doncs tant l’habitual esperada dels reis a l’estació, com la consegüent cavalcada, i s’han substituït per una audiència reial en un dels parcs del municipi.

Per la seva banda, a la veïna població de Sant Vicenç de Torelló, els Reis Mags han fet arribar una carta i un vídeo oficial a tots els infants, on se’ls explica les singularitats que tindrà la cavalcada d’enguany, la qual recorrerà tots els carrers del poble i s’haurà de seguir des dels balcons. Una de les modificacions de l’activitat, que ha produït major tristor, és la supressió dels caramels durant la rua.

Mantenir la cavalcada i ampliar el recorregut a tota la població és una de les mesures que més es repeteix en poblacions petites. En alguns llocs com Arenys de Mar, en què Ses Majestats havien previst passejar-se per tot el municipi, finalment han hagut de fer un pas enrere i suspendre la cavalcada. En canvi, a ciutats com Vic, Girona, Barcelona, Tarragona o Vilanova i la Geltrú, ja des de bon inici, s’ha optat per retransmetre la cavalcada per televisió.

Gaspar visitant una casa als anys 90. Autor desconegut.

Com ja he dit, la Nit de Reis s’ha convertit en un problema d’estat, cosa que no s’ha donat en d’altres festes, com el Carnaval, Sant Jordi o moltes festes majors. En aquest casos les suspensions s’han imposat i tant les entitats organitzadores com el públic habitual han entomat la noticia amb resignació. No passa el mateix amb els Reis, ja que sembla que cal mantenir l’engany a tota costa, per tal de no fer perdre la il·lusió als més petits. Potser ens hauríem de demanar perquè una festa com la Nit de Reis té una repercussió social que sobrepassa l’àmbit familiar. A diferència del Tió o el Pare Noel, els Reis requereixen un sobreesforç d’escenificació.

Cada any que passa em sembla més sorprenent el contracte social no escrit que tots ­–hi combreguem o no–  hem signat d’acceptar que guardarem el secret de qui s’amaga darrere dels Reis. Tots hem vist la rialla de complicitat que se li dibuixa a Toni Cruanyes quan dona la notícia de l’arribada dels Reis Mags, o el posat seriós de la consellera Vergés en declarar amb to solemne que, malgrat la greu situació que travessem, els nens no han de patir; els reis són màgics i de ben segur que aquest any també vindran.  És darrere de les rialles dels presentadors de notícies o en el posat impostadament seriós dels consellers on s’amaga el més gran dels secrets.

Segurament, tothom recorda el moment en què li van desvetllar aquest secret. Molt sovint passa a l’escola, quan un dels teus companys de classe escampa el rumor, “els Reis són els pares”, i l’ona expansiva es propaga aviat a les orelles de tothom. L’origen de la notícia de ben segur ve d’un tiet pocatraça que portava la barba de rei mal posada o d’un germà gran amb la llengua massa llarga. Tal descobriment, però, no es pot qualificar de drama, més aviat és un pas més cap a la maduresa. Fins i tot m’atreviria a considerar-lo com el primer pas d’aquest procés, ja que conèixer aquest secret, que només comparteixen els adults, de cop et fa sentir més gran.

Baltasar preparant el carbó per repartir a mitjans dels anys 90. Autor desconegut.

En tornar a casa demanes a la mare que et constati la veracitat d’aquest rumor i et confirma la sospita: ni les galetes, ni les mandarines, ni les copes de cava que havies deixat a la taula prop del balcó, no se les havien pres cap dels tres ancians.

Després vindrà la primera rua en què ja seràs plenament conscient que res d’allò és cert i tot serà una mica més de cartró pedra. Ja de ganàpia, quan encara no s’havia posat en marxa la campanya del blackface­, enxamparàs a un Rei Baltasar que, d’amagat, un cop acabada la rua, encendrà una cigarreta i en veure-us, a tu i a uns quants galifardeus més, us farà fora d’allà de males maneres. Segurament aquella nit els reis van deixar carbó.

Blai Marginedas
Graduat en Art i Disseny he desenvolupat la meva carrera professional entre la gestió cultural contemporània i popular, el disseny gràfic i el comissariat i la reflexió cultural.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close