General

No us atureu

Unes paraules per a aquella amiga actriu que s’havia de reinventar de múltiples maneres, dels escenaris al guionatge, passant per les representacions a domicili o per la producció d’esdeveniments, quasi perdent-hi la vida corrent amunt i avall en moto. O l’altra amiga que apareixia fa poc fent de dentista amb bata en un anunci de televisió, sí, noi, ara faig aquestes coses i una mica de microteatre. Això quan no hi havia restriccions i confinaments, quan els professionals no havien de cercar feina en un taller o en una oficina (de cambrer ja no n’hi ha, de feina).

Un elogi a la tossuda i immensa qualitat dels nostres actors, guionistes, directors, escenògrafs, que un dia fa molts anys van decidir amb tota la sana (i imprescindible) ingenuïtat que era impossible que a Catalunya no hi hagués oportunitats per a tothom. Que era el país de la cultura, que l’espectacle només acaba de començar, que allí on no arribin els privats arribarà el sector públic. Un brindis a l’ombra per aquests somniadors que per sort, i malgrat tants desenganys, no pensen ni per un segon en abandonar. Mai no haurien imaginat, suposo, que el resultat de desitjar-se molta merda fos tan devastadorament literal.

Unes paraules també per aquella amiga escriptora que sempre diu que no és escriptora perquè sempre dubta de la seva gran qualitat, però que pateix perquè tampoc no vol que els contractes amb les editorials li trepitgin els drets i l’economia. Tota la gent que té una història, o la intenció d’escriure històries, amb l’esperança de brillar evidentment per mèrits propis o que, com a mínim, el sistema no l’enfonsi en la misèria. Els qui somnien en tenir una veu que s’escolti aquí i més enllà, en tants idiomes com sigui possible, i que malgrat els fracassos o les mediocritats no pararan d’escriure i d’imaginar perquè aquesta és una malaltia crònica (de les anomenades “rares”). Els qui consideren que tenen dret a considerar-se la baula principal del mercat, la peça sense la qual tot trontolla, el pilar més real i sòlid i rendible de tot plegat, paradoxalment configurat de ficció. I que creuen, a més, que tenen dret a viure’n de manera digna. Amb raó.

També pels pintors i escultors que saben (no creuen: saben) que es menjaran el món encara que avui se’ls convidi a mossegar la pols, i a la munió de grans carreres musicals que aquest país és capaç de produir i, alhora, de destruir. Intèrprets, compositors, virtuosos que no tenen res a envejar als d’altres països excepte el fet de no ser d’altres països. Ballarins admirats i coreògrafs infatigables, massa vegades ballant-la com pocs. Traductors, directors de cinema, poetes, pallassos, trapezistes, fotògrafs, dibuixants i els que em deixo. Els gestors i empreses culturals tenen també els seus propis inferns, però avui volia parlar de qui no es parla prou: dels creadors. D’aquells que un dia van atrevir-se a explotar el seu talent i a treballar en el seu somni, a fer I+D+i sense remuneració i en solitari, fins que un dia algú els va venir a parlar del “xoc amb la realitat”. Va ser molt abans de la pandèmia, això. Quan les excuses van ser més creatives que els mateixos artistes: el mercat, la geografia, la llengua, l’espoli fiscal, els canvis de govern, els departaments prioritaris, la manca de llei del mecenatge, això no és Hollywood, això no és París, això no és Londres, repetien (empreses i administració) en nom del realisme. Això sí, la Sagrada Família es va decidir fer aquí perquè mira. Perquè no deu ser real, ni realista. O perquè els diners i el talent van caure del cel.

“Sense creadors no hi ha indústria ni producte, però és que tampoc no hi acabarà havent país ni cultura”.

Un parell de setmanes abans del primer confinament, avui fa aproximadament un any just, la demanda del 2% de pressupost públic a la plaça del Rei ja marcava què podria ser considerat mínimament una declaració de “bé essencial”. Ara que vénen eleccions, si us plau, tornem a exigir-ho i sense tolerar excuses sobre “ja veurem d’aquí a quatre anys”. Però més enllà del pressupost públic, hi ha des de fa massa temps una latent manca de prestigi general, de sensibilitat, d’inquietud, pel pes que aquest sector té i ha de tenir en les nostres vides. De reconeixement, de protagonisme, d’essencialitat real. El país ha estat capaç de generar models sanitaris i educatius (que així i tot s’han d’actualitzar urgentment), basats sobretot en la col·laboració publicoprivada. Però no ha creat encara un model cultural propi i autosuficient, que impliqui sector públic i privat i que demostri, més enllà d’una aposta (avui ínfima) per la indústria creativa, un camí per als creadors.

Aquest article no va dirigit a la política ni a la gestió sinó a tu, que fa anys que sents aquesta solitud profunda i alhora tan imprescindible per parir una cosa genuïna. Aquella cosa que tens al cap, a les mans, als peus, i que només tu pots fer. No cal que et digui que ets la peça que estan buscant, la joia de la corona, l’esglaó sense el qual cau tot el temple. Malgrat que de vegades no ho sembli i malgrat la foscor actual, malgrat les misèries i obstacles, estima el teu ofici. Construeix. Ni te’ls miris, els que només destrueixen. Ni els que volen que ens limitem a sobreviure, a votar i a produir dins la fàbrica. Volen la teva ànima, et volen a tu i als teus somnis, en el fons voldrien ser com tu, i per això pretenen (amb malícia o amb desídia) que t’envaeixi la por o la mandra. Quan se n’adonin de la veritat, eh? Quan topin amb la realitat: que tot depèn de tu. Que, només que ho vulguem, ells no existeixen.

Jordi Cabré Trias
Escriptor i comunicador. Premi Sant Jordi 2019 amb “Digues un desig”, autor de diverses novel·les (“Després de Laura, "El Virus de la Tristesa”, “Rubik a les palpentes”, “La pregària del Diable” i “Postal de Krypton”) i assajos, entre aquests últims “Canvi Cultural a Catalunya: retrat d’una generació” (Pòrtic, 2015) o “Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013). Articulista i col·laborador a diversos mitjans com El Punt/Avui, RAC1, TV3, Catalunya Ràdio o Elmón.cat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close