L’any 1973, ara fa cinquanta anys, es va publicar, molt mutilada per la censura franquista, “Oferiu flors als rebels que fracassaren“, d’Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) que havia guanyat el Premi Prudenci Bertrana l’any anterior. La censura n’havia retardat molts mesos l’edició.
L’Oferiu flors va ser un llibre que va tenir moltes edicions, però no va ser fins a l’any 2013 que va poder ser publicat sense les mutilacions de censura a partir de l’original rescatat de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares, el dipòsit de la caverna dels censors. La memòria és fràgil i encara algun negacionista podria dir que en aquest país la censura no va existir. Tots els fragments que en el mecanoscrit original havien estat ratllats amb llapis vermell, i que van ser forçosament suprimits en totes les edicions anteriors, van ser incorporats finalment en l’edició no mutilada ben destacats en lletra negreta, de manera que el lector pot veure fàcilment tot allò que havia estat objecte de censura: tot el que tingués relació amb la política, amb la Guerra Civil, amb el ben parlar (la paraula collonades, per exemple, sempre apareix sota el llapis vermell), amb l’erotisme i el sexe.
En aquesta novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes s’hi filtra nítidament l’esperit «rebel» de tota una generació: la nostra dels anys setanta, que de seguida s’hi va identificar, tal com el professor Joaquim Molas escriu al seu pròleg: «Oferiu flors recull les inquietuds més vives de la joventut del tombant dels anys 60-70, és a dir, la que va coronar la gran explosió dels 60 i va inaugurar, d’alguna manera, la “transició” que ens ha dut fins avui».
Fa cinquanta anys de l’edició prínceps i deu anys, doncs, de l’edició completa de l’Oferiu flors sense les mutilacions de censura. I sí: dècada rere dècada, la figura del «rebel» es manté, ben arquetípica, en tota època i cultura (què seria, de l’art, sense aquest trencar la immobilitat estèril?).
És en èpoques convulses i de crisis profundes que aquest esperit inconformista pren cos, ja sigui en moviments com l’ecologisme d’última generació o en moviments d’alliberament de les identitats oprimides, ja sigui en unes obres d’art que o bé capgiren la mirada o bé la renoven, que és justament el que ja es troba, gairebé de manera profètica, a l’Oferiu flors.
«Bella i important novel·la», va escriure el portuguès Manuel de Seabra. La recerca de la bellesa és un dels trets característics de l’escriptura que Oriol Pi de Cabanyes ja va mostrar en aquell moment: la preocupació pel llenguatge, que és riquíssim, i la recerca de noves formes de narrar: a l’Oferiu flors s’alternen la primera i la tercera persona, així com hi ha referències cultes de lectures històriques i literàries ben assimilades. L’escriptor era molt jove, però els seus horitzons culturals ja eren amplis.
Fent un exercici de literatura comparada, podríem recordar el títol de Leonard Cohen Bells perdedors, novel·la escrita a l’illa d’Hidra dins un semblant corrent contestatari de joves que buscaven un camí de vida que no fos el del «sistema» (com en el nostre argot juvenil en dèiem del món que ens envoltava, per una banda trist, aixafat i reprimit, i per l’altra totalitari i corrupte, resultat de les guerres que a casa nostra van ser dues: la civil en primera persona i la mundial com a «efecte col·lateral», per dir-ho amb una expressió elaborada fa pocs anys pel sistema comunicatiu).
Dimas Ricardell, el protagonista de l’Oferiu, és un universitari compromès amb la política clandestina que percep la retòrica que llavors ja hi gastava una esquerra que hores d’ara encara ho és més, de retòrica, a la vista de la facilitat amb què tan aviat, i sense dissimular, es va integrar al «sistema». El noi fuig de Barcelona i de la seva Neàpolis (Vilanova) tan estimada com qüestionada. Estimada perquè Neàpolis representa la continuïtat d’arrels a la qual se sent vinculat, i qüestionada des del moment en què se n’ha independitzat abans dels vint anys.
En la novel·la aquest lligam amb els passats es visualitza a través de les cartes que l’any 1907 un tal Perot Ricardell envia a Neàpolis, des de Orizaba i Puebla, ciutats mexicanes, al seu amic Janjosep Viladellops, un nom que tornarem a trobar en les cartes que l’any 1970 envia a Dimas Ricardell un altre Janjosep, company de la universitat i lluita clandestina.
L’alternança entre el passat i el present, i una posada en escena en què l’una al costat de l’altra es troben la veu del protagonista i la veu del narrador, situen la narració en un temps que és atemporal com el dels somnis. És en aquest temps únic que Dimas Ricardell viu com en mons paral·lels, ja que el pensament es dona al mateix temps que l’acció i la fugida alhora que els records que donen identitat al jove rebel.
És també per això que l’Oferiu és una novel·la important: perquè ens situa en els tres temps alhora: els passats hi són presents, el present s’hi mostra en la més pura experiència física i sensorial, i el futur s’ hi projecta com l’horitzó de tot viatge, de tot camí de pelegrinatge, de tot anhel, de tota utopia mental d’una vida amb sentit i d’un món millor de com l’hem trobat, que en el nostre cas concret era un món tancat en aquella presó del pensament i les identitats lliures que va ser el franquisme.
Si un viatge, un pelegrinatge, no transforma el viatger és que no ha estat un ver viatge sinó simplement moure’s de lloc. Oferiu flors als rebels que fracassaren d’Oriol Pi de Cabanyes és la narració d’un ver pelegrinatge anímic i espiritual per un seguit de llocs on es produeixen trobades amb personatges que sempre tenen coses a dir, discursos que s’intercalen amb els pensaments del protagonista. I en escenaris com Marsella i Avinyó (s’hi poden detectar lligams amb Camins de França, de Joan Puig i Ferreter) o en una comuna hippy d’Amsterdam, on es revela ja en aquell moment el «fracàs» d’iniciatives «rebels», contraculturals com la dels provos holandesos que en la novel·la són representats per un tal Ronald, una mena de guru que en una de les converses diu: «Nosaltres no som hippies… els hippies viuen en la merda del sistema que ha esdevingut carn de postal… Gat per llebre, freaks».
Ni tan sols el hippisme no va poder sobreviure, la seva aposta era impossible de generalitzar per utopies tan radicals com «tot és de tots». La condició humana és la que és: contradictòria, egoista, mandrosa, possessiva, envejosa i amb ànsies de poder infinites. Per aquesta raó als pocs que ho van ser de debò, conseqüents, bé caldria posar-los, com als lluitadors i soldats de totes les guerres, o com a tots els maquis del cultiu de l’esperit, un ram de flors a les seves tombes. No podem deixar de percebre, però, que la part benèfica d’aquell esperit impregna encara la nostra cultura de fons d’un pacifisme difús i que amara no poques iniciatives de respecte a la Natura com la que lidera l’ecologista Greta Thunberg, una bella flor enmig del podrimener del capitalisme salvatge.
Ens movem sempre entre dos pols: el bé i el mal, la llum i la fosca, l’est i l’oest, el nord i el sud… Dimas Ricardell, el protagonista de l’Oferiu, parteix del Born barceloní i deambula pel nord mític (l’esperit del poema Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu és molt present al llibre), aquest «nord» que aquí, tan miserables quant a cultura i sempre atrapats en totalitarismes hispànics, sempre creiem que ha de ser la nostra salvació. I torna, desenganyat, després d’haver viscut d’una manera suposadament lliure, però sense un objectiu clar, i després d’haver experimentat un amor que ho és només de pell. I també desenganyat de la retòrica –altre cop la retòrica!-, del cap de la comuna juvenil.
Així que l’heroi antiheroic acaba tornant al lloc de partença en un relat circular que al final acaba amb apocatàstasi o retorn al lloc d’origen, tal com s’esdevé en una les més grans epopeies: l’Odissea, d’Homer, o tal com en el Rèquiem, d’Antonio Tabucchi, novel·la amb la qual el narrador de l’Oferiu comparteix una mena de vagareig a estones al·lucinat o una experiència entre realista i misteriosa, amb l’afegit d’un diàleg interior ple de presències dels avantpassats (algunes de ben fantasmals com ho és el pare de Hamlet), o de personatges, ja siguin singulars o savis de la tribu de Neàpolis com en Pere Boig o l’Arrossegall, o d’altres rebels que fracassaren travessant l’Atlàntic per fer les Amèriques en un desig d’aventura vital, o més aviat amb l’esperança d’una prosperitat que mai no va arribar. Perquè indianos, i no pas tots esclavistes actius o passius, només ho van ser els que van tornar amb diners. Els altres, la gran majoria dels que van anar a fer les Amèriques, segur que no tenen flors ni tan sols potser una tomba al cementiri.
A tots ells cal tenir en compte, però: tant als triomfadors com als fracassats, perquè a tots els devem alguna lliçó de vida, i de tots ells és la història i la cultura encarnades en els qui la van viure i que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Que nosaltres posem èmfasi en els fracassos cal atribuir-ho a la nostra història particular, que és farcida de moltes pèrdues i espolis i de guanys molt petits aconseguits amb molt d’esforç. D’aquí ve l’anhel constantment jove de procurar i viure albes que ho siguin de debò, ja que de les utòpiques en tenim la pell cremada.
Oferiu flors als rebels que fracassaren, d’Oriol Pi de Cabanyes, és una novel·la generacional i d’iniciació del protagonista Dimas Ricardell que, tot volent regenerar el que està podrit en una fugida per apamar la realitat des d’una altra òptica (i aquest és un dels millors guanys dels viatges) manté dempeus la vella metàfora que ja va fer retornar el fill pròdig a la casa del pare: la conclusió d’una etapa d’aprenentatge i la posterior inserció de nou al lloc d’origen amb el ferm compromís, per conscient, en la lluita, en el treball que encara està per fer.
Ara, però, com el Wilhem Meister de Goethe, compta amb unes altres eines: la maduresa adquirida per raó dels coneixements que proporciona tot viatge amb l’alteritat pel que fa al descobriment d’un mateix, i en virtut de l’amor a una terra («el país encara per fer, i tan corcat…») i a la seva continuïtat espiritual, i, per tant, també cultural, sempre amenaçada si fa no fa com ara mateix. Vet aquí la vigència d’una novel·la bella i important per la seva forma i pel seu fons. I actual com només ho poden ser les novel·les que ja han entrat, de ple dret, a la categoria de clàssiques.
