Per segon any consecutiu la nova creativitat torna a la seu de la Fundació Joan Brossa dintre del paraigua conceptual del ‘PostBrossa’, una era que és hereva del tarannà interdisciplinari i transgressor del poeta. Tres són els projectes que seran presentats de forma col·lectiva avui dijous 12 de novembre i que es podran visitar fins al 10 de gener de 2021, tres veus que reflexionen sobre noves formes d’habitar, sobre la reinterpretació subjectiva de la realitat i sobre la possibilitat de generar altres mecanismes de codificació. Així doncs, Esther Aldaz (Las Palmas de Gran Canaria, 1979), Marla Jacarilla (Alcoi, 1980), Juan López (Alto Aliaño, 1979) i Marc Vives (Barcelona, 1978) han assumit el repte d’articular uns projectes artístics que avancen en una triple direcció: la instal·lació-expositiva, el diàleg amb l’arquitectura de l’edifici patrimonial de La Seca i la definició d’un programa públic que activi les propostes i l’espai.
Aquests dies, que hem estat de muntatge, he demanat als quatre creadors que escollissin una paraula que representés el projecte presentat, que la definissin des del seu posicionament artístic i que la vinculessin clarament a una peça o racó de l’espai. Aquí teniu els resultats de l’exercici.
Una cartografía de la libertad d’Esther Aldaz
Tenint en compte que entén les paraules com a llocs capaços d’aixoplugar-nos tant individualment com col·lectivament, Esther Aldaz genera espais insòlits per ser viscuts. La “llibertat” és una d’aquelles paraules que l’artista considera que cal resignificar atès que el gastament del mot li ha fet perdre el contingut. Des de l’experiència viscuda i des de la construcció d’espais significants Aldaz ens repta a activar noves maneres d’habitar, a anar a la recerca d’un lloc en el món.
En el context pandèmic que estem vivint el nostre refugi ha esdevingut, a la vegada, el nostre tancament. Una cartografía de la libertad és un projecte inèdit que presenta certes reminiscències amb la creació De qué hablamos cuando hablamos de futuro exposada a la Biennal de L’Havana l’any passat. La llibertat individual comença i acaba a la porta de les nostres cases: “el llindar de la llar va primer; després només ens en queda la pell”, manifesta l’artista. La mascareta dissenyada per Aldaz amb la paraula “libertad” inserida en un retall de premsa escollit d’una forma intencionada esdevé una icona de l’obra que ha instal·lat a l’altell de la Fundació Joan Brossa. El fet de fer entrar els visitants a la casa amb mascareta, la va empènyer a crear quaranta-cinc mascaretes llibertàries d’emergència. La cartografia ja no només està en l’espai, en la instal·lació, sinó també en el nostre cos.
Anotaciones para una eiségesis de Marla Jacarilla
Marla Jacarilla centra el seu treball en la reinterpretació subjectiva de la història de l’art però també de la vida en general i reflexiona a l’entorn de la impossibilitat d’assolir l’originalitat absoluta amb motiu de la influència inevitable que exerceixen els altres. És per això que la paraula que ha escollit és “eiségesis”, una paraula no normativa que apel·la a la interpretació subjectiva i personal d’alguna cosa. De forma més concreta, se centra en la lectura personal que fa dels materials i en la manera com els treballa inicialment per concebre les tretze obres que s’hi exposen: gràfiques, entrevistes, fotografies, novel·les, discursos, etc. Com a peça destacada escull la fotografia realitzada l’any 2014 ‘Entre el lirismo epiléptico y la rigorosa disciplina’, una obra que Jacarilla va somniar en la qual la imatge de Georges Perec es repetia fins a l’infinit per tal de transformar-se en la mirada de Gustave Flaubert.
Anotaciones para una eiségesis és una sèrie que començà el 2011 i que continua oberta. Algunes de les peces han estat exposades a la Twin Gallery de Madrid, al Centro de Arte de Alcobendas, al Centre del Carme de València, al Centre d’Art La Panera de Lleida, entre d’altres. Dos de les accions proposades en el marc del projecte PostBrossa són inèdites: ‘Palabras como cáscaras’ i ‘Si todo es poesía’.
/ph/ Algunas voces tomadas de Juan López i Marc Vives
I per últim topem amb el tàndem format per Juan López i Marc Vives. L’origen de /ph/ Algunas voces tomadas el podríem trobar a Mèxic, concretament en el Centro Cultural de España, un lloc on van coincidir tots dos a l’inici d’aquest any. López havia de realitzar una intervenció mural en els passadissos de l’equipament i Vives tenia com a encàrrec realitzar-hi una performance inaugural. En un dels assajos el primer va demanar al segon que cantés alguna cosa al costat de la seva peça. Aquí naixia el projecte que ara acollirà la Brossa, una proposta que ha estat pensada especialment per ocupar la llibreria de l’edifici.
Juan López investiga i transita la intertextualitat, busca generar relacions entre la tipografia i l’arquitectura. Durant el procés creatiu desplegat in situ manifesten l’interès que van mostrar per l’espai, pels rastres de text que poden ésser trobats a les parets, i també pels poemes civils. El text “avisador sonor” que apareix en un dels senyals de la planta baixa de l’edifici recull les pràctiques de López i Vives: el reclam, el grit, d’una banda, i la senyalètica i la textualitat, de l’altra. El resultat compositiu és un camí per generar altres mecanismes de codificació.
Les tres propostes neixen en un marc pandèmic i han sabut adaptar-se als nostres temps. En una conversa amb Juan López i Marc Vives, el segon deia que els creadors sempre estan en crisi, sempre preparats davant de la incertesa. Qui els hauria d’haver dit que la trobada a Mèxic prepandèmica (on curiosament van coincidir amb Laia Estruch) posaria en marxa els circuits d’un projecte postpadèmic i postbrossià.
Benvinguts a l’era PostBrossa!
