Escric aquestes línies amb la ràdio engegada, la tele oberta i les xarxes socials treien fum. Son les 23.00 hores d’un divendres 18 d’octubre. Les quatre capitals catalanes resten immerses en unes accions de violència –que cal condemnar des del primer moment- espectaculars. Barricades, contenidors cremats, policia exercint una violència desmesurada… En algunes poblacions s’estan produint les bullangues més importants de finals del segle XX i principis del segle XXI.
Una imatge m’ha cridat l’atenció. Entre les barricades, furgons de Mossos d’Escuadra i Policia Nacional a més de contenidors cremant, sobresurt la silueta del monument a Francesc Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), obra de Victor Ochoa (Madrid, 1955) però a pocs metres la façana de l’edifici de la casa del Gremi de Velers de Barcelona… conjunts patrimonials de diferents èpoques, restes també de revoltes, vandalisme o simplement del pas del temps al carrer.

Aquesta imatge, doncs, em condueix a buscar més elements semblants. Un paisatge urbà, que no és per primera vegada, espectador de manifestacions, aldarulls, o directament, revoltes.
A Barcelona la Via Laietana és l’epicentre de les càrregues policials. Un carrer obert al cor de Ciutat Vella a principis de segle XX. L’espai on trobem l’arquitectura més semblant a les grans vies de les ciutat americanes. Arquitectes com Adolf Florensa, Sagnier, Puig i Cadafalch, Goday o Juan i Tomer deixaren la seva empremta a l’avinguda.

Un paisatge, que com dèiem al principi d’aquest article, que ja havia acollit moments de tensió i fins i tot violència en d’altres períodes de la seva història. Prop de l’actual Hotel Suizo s’aixecava la presó de Barcelona, on a prop s’ambientà el magnífic quadre de Galofre Oller (Valls, 1865 – Barcelona, 1942) “Boria Avall”. On el pintor, amb només 23 anys, representà el pas de dos condemnats per la Barcelona del segle XVII.
Però la finca de Via Laietana 43 guarda un passat fosc, especialment durant la dictadura. Seu de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya fou centre de repressió i tortura durant el franquisme. Història que una senzilla placa al carrer vol recordar i que alguns s’encallen en fer desaparèixer.
A Lleida, on molts dels aldarulls s’han concentrat davant de la seu de la subdelegació del govern espanyol, un d’aquestes espectadors de bronze és el conjunt d’Indíbil i Mandoni. Un grups escultòric que representa dos capitoses ilergets, obra de Medrard Santmartí (Barcelona, 1855 – 1891). Una ciutat, Lleida, que sobre la seva pell encara record alguns episodis tràgics de la seva història recent. Com per exemple el bombardeig del 2 de novembre del 1937, que provocà més de 250 morts, entre ells 50 menors alumnes del Liceu Escolar. Un monument instal·lat l’any 2010 els recorda i els honora a més de recordar-los per a les noves gernacions.
L’edifici de Correus de Girona, obra dels arquitectes Eusebi Bona (Begur, 1890 – Barcelona, 1972) i Enric Catà (St. Feliu de Llobregat, 1878 – Barcelona, 1937), ha estat testimoni de moltes de les protestes i manifestacions, també càrregues policials d’aquesta setmana. La seu de correus a la demarcació de Girona destaca per la seva arquitectura però també per la presència a la seva façana d’uns relleus obra de Frederic Marès (Portbou, 1893 – Barcelona, 1991).
Girona té una llarga tradició, dins la seva escultura pública monumental, de creació de columnes: la dedicada a la constitució del 1869, la columna de la història de Girona de Domènech Fita (Girona, 1927), l’A de cinema de Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) o el Lleó i la Lleona… L’última columna o com la batejà el seu creador, Jaume Plensa (Barcelona, 1955), Capsa de Llum. Una creació del 1998, promoguda per l’ajuntament de Girona, que durant aquestes jornades a il·luminat, com un far, l’esperit de les manifestacions pacifiques de la capital gironina.

A Tarragona, la gran majoria de les manifestacions i protestes en contra de la sentència del procés s’han situat a la plaça Imperial Tarraco. On trobem un dels conjunts d’arquitectura contemporània més destacats del país, precisament iniciats amb la construcció de la seu del Govern Civil, actual subdelegació del govern, dissenyat per Alejandro de la Sota (Pontevedra, 1913 – Madrid, 1996).
Però les celebracions i decepcions col·lectives a Tarragona tenen un protagonista clar, el grup escultòric dedicats als herois de 1811, obra de Julio Antonio (Mora d’Ebre, 1889 – Madrid, 1919). Un grup on la desídia s’apodera de tot un conjunt de personatges i només s’aguanta per sobre la resta una dona, representació de Tarragona, que suporta els durs cops de la guerra i sosté els seus màrtirs. La veu popular l’ha batejat com els despullats.
Encara avui, a la base del monument, situat a la Rambla Nova de Tarragona, trobem unes faltes sobre la pedra. Restes dels projectils de bala que el conjunt, igual que la seu del Banc d’Espanya, força propera, foren víctimes i testimonis.
Com podem observar els llocs de protesta, manifestació i, de vegades, també de repressió no només ho son ara. Des de temps llunyans les reivindicacions s’han realitzat, legals o no, en l’espai públic, en l’espai que ja ocupava un altre element abans que l’actual.
Monuments, escultures, edificis o conjunts que s’han convertit en símbols, d’un costat i de l’altre, però que representen la nostra història és a dir el nostre patrimoni.