Som encara lluny de poder considerar normalitzat el nostra imaginari col·lectiu, entre les terres de parla catalana. Recordo quan vaig guanyar el premi Sant Jordi, però oblidin-se de mi: resulta que el gran premi literari de Catalunya, malgrat els centenars de presentacions i d’entrevistes i d’actes que vam fer al Principat (i el seu corresponent reflex en la recepció i compra del públic) , patia una manca de ressò clamorosa en terres balears o valencianes.
Parlem d’un gran premi, dels que creen cues de signatures per Sant Jordi I omplen actes a les biblioteques, però només al Principat. Crec que això és degut no només a la preeminència de la lectura en castellà (sobretot en les grans ciutats), sinó també al fet que l’existència de tres Comunitats Autònomes diferenciades ha creat tres imaginaris excessivament diferenciats. A mi ja em sembla bé que cada terra faci sa guerra i que les possibles unions culturals i polítiques siguin federalitzants o confederalitzants, o en tot cas no invasives, més de cosins i germans que no pas de domini paternalista. Però si no compartim alguns imaginaris col·lectius mínims, acabarem vivint massa d’esquena com si fossim els fills mal avinguts de Jaume I. Cadascú amb els seus referents, la seva televisió, la seva ràdio, els seus premis, els seus protagonistes, el seu microclima polític i social, la seva dinàmica de poder i contrapoders… Per això és important el pas que han suposat els premis Temps de les Arts, perquè ens hem adonat que tampoc no costava tant. Actes com aquests obren moltíssimes possibilitats en altres àmbits (se m’acut els premis Gaudí, o els premis Talent, o la itinerància de tantes altres cerimònies velles o noves que poden compartir més audiència, més mercat, més oferta, més missatge comú). Hem adaptat les nostres ments als territoris autonòmics i això, si bé és normal en termes fins i tot històrics o polítics (hi ha ritmes i rotmes), no ho és gens en termes culturals. En cultura, per dir-ho clar, no tenim excusa.
El mateix Institut Ramon Llull (ara sota la direcció d’en Serés, que considero un encert) té moltes eines per a promoure la cultura catalana a l’estranger però poques, per no dir quasi cap, per a fer de punt d’unió entre el món creatiu dels tres (dels set) territoris de parla catalana. La burocràcia i la legalitat i les prevencions ho han fet massa difícil, vostè projecti cap enfora i travessant els però no projecti per damunt del mar nostre. A Perpinyà es moren de ganes de poder compartir més protagonisme en l’agenda cultural, i la fluïdesa amb què ens relacionem amb els creadors balears (i en menys mesura amb els valencians) no ve acompanyada per gaire suports de tipus administratiu. Ni a les conselleries de cultura ni en cap entitat pública, per absurdes liotacions competencials/territorials, i d’aquí que hagin de sortir lloables iniciatives privades com la dels premis Temps de les Arts per començar a demostrar que hi ha teca, que hi ha contingut, i mercat, i interès, i moltes menys barreres del que pensem. Deixant de banda les barreres més refomudes, que són les mentals.
Em va sorprendre molt gratament veure com l’Eliseu manté intacta la seva immensa capacitat per a convocar tantíssims agents públics, privats, institucionals i periodístics per a fer possibles els premis, en una magnífica producció televisiva realitzada pel no menys gran Lluís Danés i que s’emetia simultàniament per totes les televisions i ràdios en català. Feia temps que esperàvem una cosa així, no només l’emissió d’alguna sèrie balear o valenciana a TV3 o algun programa del Principat a IB3 o a À Punt, sinó una veritable coproducció amb contingut vàlid i pensat expressament per a tots els territoris catalanoparlants. Que costi tant, o que hagi costat tant veure’ns les cares al mateix temps és en bona part culpa de les lleis i autoritats espanyoles que ho han impedit però també, en alguna part, pel nostre conformisme i la nostra manca de fe. Eliseu Climent ha aplegat tothom. Tothom vol dir tothom. En sap, però sobretot manté la fe i la transmet. I funciona. “Creure per veure” funciona, però només quan es creu molt fort.
No es tracta de multiplicar mercats (només) sinó sobretot de no perdre’ns res. A mi ja em sembla estrany perdre’m tantes coses que passen a les cultures francesa, alemanya, italiana, etcètera, malgrat ser tan a prop i pertànyer a la mateixa Unió. I m’estranya en canvi estar tant al dia sobre el que passa en cultura espanyola, que és una cosa que associo al bombardeig mediàtic (i a una certa inèrcia). Però el que segur que no té cap sentit és que nosaltres, els d’aquesta comunitat lingüística, no tinguem més present allò que passa en tots els racons d’ella i que no sapiguem fer més coses conjuntes. El veritable Corredor Mediterrani, deixant de banda el dels interessos econòmics comuns, és un corredor cultural massa interromput per la necessitat, comprensible, de salvar-se cadascú a casa seva que ja ens comporta prou feina. Bravo per les iniciatives privades que ens obren i mostren el camí, però ara caldria que les administracions, preferiblement a través del Ramon Llull, trobessin la manera de treure’s els complexos (i les antigues cotilles legals) i obrir un espai de promoció cultural comú on tots els territoris puguin trobar el seu altaveu, a banda de la seva base de producció o de coproducció, i a ser possible amb la mateixa implicació d’agents de tot tipus que en Climent ha aconseguit aplegar aquesta vegada. Sí, creure per veure, però el truc està en que si hi creus molt vol dir que hi treballaràs molt. No hi ha més fe que aquesta.
