General / Camins de Serp

Parlem de 1969

La novel·la 1969 és un text molt del nostre present en el sentit que el seu autor, el barceloní Eduard Márquez, ha esmerçat mants esforços a confessar-nos d’avançada i públicament tot el behind-the-scenes que l’ha dut al text final, fins i tot  crucificant-se davant dels lectors a còpia d’exposar sense gaires embuts que el seu monument a Barcelona és el producte de molts fracassos anteriors (l’autor hi ha pencat vuit anys i confessava haver passat per diverses etapes; des de la intenció d’escriure una novel·la coral-polièdrica per fer de notari del totalitarisme, a parir una barreja de ficció salpebrada amb documents originals, al collage textual que ha acabat configurant aquest retrat d’un instant ben concret en la història de la nostra capital). També resulta una novel·la pròpia dels nostres temps perquè de la tensió informativa i el gossip literari que ha provocat durant uns quants anys hem passat ràpidament a les crítiques de sempre als indrets de sempre i per les plomes de sempre… i a un silenci pràcticament conventual en l’univers més transcendent: el dels lectors.

Algú podria pensar que tanta quietud respon a les dimensions del text (poc més de cinc-centes pàgines), a la seva incontestable ambició narrativa i al curro que exigeix al lector. Aquesta és, en efecte, una portentosa novel·la documental (feta de transcripcions d’entrevistes i una infinitat de burocràcia pro i antifranquista), però sense cap veu que n’ordeixi la trama. Márquez hi intervé en allò que explica, només faltaria, posant-se la sotana d’arxiver i transcrivint amb mà mestra, però dissimula la seva existència amb la intenció de provocar que el mateix embafament d’imputs sobre un fet (la revolta universitària del 1969, un dels últims actes de protesta col·lectiva contra el franquisme a Catalunya que provocà, al seu torn, uns dies d’estat d’excepció) derivi en un lector que no sap si pateix o xala. Diria que, encara que pugui resultar paradoxal, Márquez ha volgut explicar i emular la por, la repressió i el feixisme de la forma més clínica possible, quasi com un teòric de Frankfurt, contant la barbàrie en allò que té de lògic i de racional-discursiu.

La ironia final de tot plegat és que, a pesar del seu enormíssim esforç, 1969 aconsegueix passar de puntetes per allò més important del que descriu: la situació existencial d’una generació de ciutadans (i d’intel·lectuals en formació estudiantil) que és obligada al callar en nom del poder. Hom podria dir que aquesta és una feina del lector, que som nosaltres qui —davant de la veritat descarnada de tot allò esdevingut a la universitat l’any 69— ens hauríem de fer responsables de crear la mirada d’uns testimonis històrics deixats de la mà de déu (i de l’autor). Personalment, no compro aquesta tesi, justament perquè el llibre amaga tantes novel·les possibles i fronts narratius per explorar, que el lector només pot acabar compartint la frustració de l’autor davant dels mils llibres que hauria pogut llegir. Al límit, 1969 no m’ha il·luminat ni sobre un fet, ni sobre els seus protagonistes ni sobre la ciutat que vol retratar. Em parla, això sí, de la lluita d’un novel·lista per deixar de ser-ho al preu que sigui.

La batalla, en aquest sentit, és monumental, i espero que l’autor derivi les seves múltiples frustracions en futurs llibres, per imperfectes que siguin, perquè la poesia sempre és millor que la castració (que hauríem de reservar als nostres estimats psiquiatres). Irònicament, per al que sí que serveix aquest llibre és per constatar que el nostre encara és un país de silencis. A mi m’ha valgut la pena llegir aquesta turra enorme per constatar-ho de nou, i ho deixo en acta per no contribuir encara més al convent de sopranistes que estem ordint entre tots.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close