General / Camins de Serp

Passejar el gos

Llegint la darrera nouvelle de Sebastià Alzamora (Ràbia, publicada a Proa), he pensat que el temps és un fabricant inigualat d’ironies. Recordava els primers textos de l’autor, aquella Dogmàtica Imparable amb la qual el mateix Alzamora, juntament amb Hèctor López Bofill i Manuel Forcano, havien irromput al panorama (un pèl somort, certament) de les lletres catalanes d’inicis del segle XXI amb una estètica violenta, moltes ganes de beure l’elixir dels cranis xapats dels seus enemics carnerians -una versió postmoderna i poc treballada de la closca pelada dels cretins–, i la falsa modèstia d’autoadjudicar-se el premi Nobel: de moment, Forcano continua escrivint bona poesia des de l’exili, el pobre Hèctor ens regala diàriament unes piulades processistes convergents que farien envermellir el seu meravellós ego jovenívol… i el Nobel diu que no arriba. La cosa encara té més gràcia llegint aquesta magnífica Ràbia, la història d’un home entotsolat, escriptor sense idees ni glòria, amb una moral sota terra i una tendència a la self-pity bastant carrinclona, que cerca sentit en la companyia d’un simpàtic animaló. En concomitància amb la vida de l’autor, el protagonista és un antic mamador que es rodeja de personatges desvagats, plora constantment el paradís perdut de Ses Illes (un quelcom que els escriptors de mar enllà feien fins i tot quan Bellavista era una autèntica Arcàdia, però en fi…) i que surfeja en una existència banal entre turistes depredadors. Si li arriben a dir a Alzamora, que havia escrit meravelloses odes al seu propi fal·lus, que acabaria passejant el gos pel seu país pidolant una mica d’amor en els bars de primera línia de mar, potser li hauria agafat un cobriment de cor. En aquest sentit, Ràbia és molt menys la història –molt ben explicada, insisteixo– d’un home que busca el sentit en l’animalitat que no pas un text on es mostra perfectament com Catalunya acaba triturant els egos dels escriptors amb una eficàcia desmesurada. De fet, ja fa un cert temps que l’autor es passeja per la vida fent-se perdonar el passat alcohòlic amb una moral netament junquerista i a la recerca d’emocionar padrines i esmenar els anys d’excessos propis. Li auguro un futur molt més brillant que el de la seva gosadia jovenívola, car la nostra tribu és especialista a acaronar desvalguts que busquen l’empara que provoquen els conversos. A mi, que també he sofert el mal del whisky, els anys de disbauxa em semblen igualment tràgics, però val a dir que foren la mar d’entretinguts, per molts danys col·laterals que produïssin, i d’una grandíssima productivitat. Tanmateix, si això, en definitiva, li serveix per fer bona literatura, lloat sia el seu camí. Llegiu Ràbia, benvolguts lectors. No és un escrit de Premi Nobel. Ni puta falta que fa.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close