La importància del context
El 22 de març passat, Europa Nostra, l’organització europea per a la protecció del patrimoni històric, va presentar en línia l’European Cultural Heritage Green Paper (vegeu el núm. 416, apr. ’21, p. 8). El document neix del desig de connectar la qüestió del patrimoni cultural amb el Green Deal europeu del 2019, o convertir-lo en un actor destacat en el rellançament posterior a la Covid-19 en clau “verda”. Redactat en cooperació amb l’Icomos, l’International Council on Monuments and Sites, amb el Climate Heritage Network, amb aportacions d’altres membres de l’European Heritage Alliance, el suport de l’European Investment Bank Institute i el programa Creative Europe de la Unió Europea, les 87 pàgines del document desenvolupen aquesta idea i ressegueixen les pautes per a mesures i models socioeconòmics capaços de minimitzar el canvi climàtic en diversos fronts. La presentació, pública i oberta a preguntes, es va fer en línia. I això ha evidenciat la urgència d’abordar, a més de la qüestió del canvi climàtic, altres aspectes controvertits relacionats amb el patrimoni cultural. No és casualitat que el 18 d’abril, Dia internacional dels monuments i dels llocs històrics 2021, organitzat per Icomos, el tema fos “Passats complexos: futurs diversos”. De fet, a més de les emergències climàtiques i econòmiques i la seva convergència, cal posar atenció al context actual. Per costum, en el context històric i conservador, predomina el valor de document històric del patrimoni, i es minimitza el seu valor representatiu, donant per descomptada la neutralitat que li confereix la historialització dels possibles simbolismes. Tanmateix, des de fa un temps l’actitud general està canviant i el benefici de la neutralitat es qüestiona cada vegada més. Pensem en el debat a escala mundial suscitat per les manifestacions del moviment Black Lives Matter, sobre la restitució, però també sobre el problema de l’accessibilitat a llocs històrics i museus, que va posar de manifest el fracàs a l’hora de tenir en compte les categories desfavorides. O també la qüestió de la legitimitat de l’enderroc de monuments “menors” motivats per interessos “superiors”. Hi ha una qüestió important al darrere: ja no és possible preservar el patrimoni històric com una cristal·lització acrítica del passat. Les societats canvien i en els mateixos espais hi conviuen cultures molt diferents, així com descendents de perdedors i guanyadors, de vegades en fases alternatives, de conflictes de diversos graus i formes. Les traces del passat estan lligades al territori i a la seva història, i el seu valor representatiu esdevé cada vegada més controvertit. Entre altres coses, el 2020 ens ha demostrat la urgència d’abordar el problema.
La història és un material palpitant que, per no repetir les seves pàgines més tristes, ha de ser coneguda i recordada i els que treballen en el camp de la conservació tenen present aquest potencial instrumental dels objectes. Destruir les seves traces materials o el seu patrimoni pot donar una falsa sensació d’alleujament i crear la il·lusió que s’ha produït un canvi. Malauradament, però, és més una qüestió de negació que d’elaboració. De fet, l’oblit ens impedeix reconèixer la recurrència de determinats patrons i comportaments. En absència d’evidències materials, és més fàcil idealitzar allò que ja no hi és, oblidant-ne els pitjors aspectes. Destrucció, demolició, eliminació i ocultació: hi ha el risc d’una altra reescriptura històrica, nova i conforme en la forma, però instrumentalitzadora en el contingut. Aquesta és la perpetració d’aquest mecanisme que ha donat vida als mateixos símbols que vol anul·lar. En definitiva, una paradoxa. Però, i si aquest context fos una oportunitat tant per prendre més consciència del condicionament social i cultural que patim tots, com per abordar els aspectes conflictius inherents al patrimoni? O aquells simbolismes que d’època en època es presten a instrumentalitzacions? Què hi ha de més inclusiu que sentir i ser iguals davant d’un objecte, el patrimoni? Iguals en la capacitat de mirar-lo amb un ull crític, en el dret a sentir-se lliure per identificar-lo o desafiar-lo, amb llibertat d’expressió, amb consciència i respecte envers l’altre? Seria fantàstic que invertíssim en el desenvolupament d’una mirada crítica dels observadors, d’un objecte neutral com el patrimoni, que afavorís les anàlisis creuades. Per evitar una altra reescriptura històrica que, encara que feta amb les millors intencions, inevitablement acabaria envellint malament, sense seguir l’evolució dels temps i els valors. El patrimoni està format per objectes, matèria inerta; el valor li donem nosaltres. Actuar sobre el seu valor corre el risc de fer-ne ídols. Actuar sobre l’ésser humà és alliberar-lo. A la recerca d’altres valors, altres narratives, el risc és el de potenciar l’aspecte d’ídol. Treballar les eines intel·lectuals que desenvolupen la crítica. Estimular lectures oposades del mateix objecte, avaluar-ne la història adquirida per després intentar reescriure-la segons els desitjos d’altres tendències, voluntats i interessos. Es tracta d’un exercici que ens faria prendre consciència de fins a quin punt qualsevol narració, sense excepció, reflecteix uns interessos. Cap narració exclosa, fins i tot aquella que sembla inspirada per les millors intencions, que vulgui aportar nous valors i drets.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.