General

Peiró Coronado. Els mites del nostre temps

En poc temps s’han programat dues exposicions que reivindiquen l’artista Fernando Peiró Coronado (Alaquàs (València) 1932-Benicarló 2011), un dels màxims exponents de l’abstracció al País Valencià. Per una banda, hi ha hagut durant tot l’estiu fins al 22 d’octubre la primera mostra retrospectiva de la seva obra al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. Ara,  s’acaba d’inaugurar una altra exposició a la Sala Alavedra, dins de la seu Amics de les Arts de Terrassa que es pot veure fins al 25 de gener.

Exposició Peiró Coronado a Amics de les Arts, Terrassa

Peiró Coronado forma part del grup d’artistes castellonencs que partint d’uns inicis artístics figuratius molt diversos, cultiven l’abstracció a partir del 1969.  La Dra. Silvia Tena, comissària d’ambdues exposicions i especialista en el tema, distingeix dues tendències: la primera abstracció castellonenca caracteritzada per una línia kleeniana, mental  i geomètrica representada per artistes com José Gumbau, Rosendo Esteller i  Wences Rambla i els primers anys de José Córdoba. La segona és una línia matèrica, fosca, dramàtica i existencial on podem situar a Peiró Coronado amb d’altres artistes com Miquel  Safont,  José Agost i  les últimes obres de  José Córdoba (per ampliar el tema podeu veure la ressenya “L’ abstracció pictòrica a Castelló durant el franquisme“, El Temps de les Arts, 19-3-1922).

Una afecció coronaria diagnosticada quan tenia 14 anys, determina la vida de Peiró Coronado –artista autodidacta– cap a una manera de viure molt pausada, amb molt espai per a les lectures i per al pensament, també per a l’aïllament artístic. La seva obra no transcendeix fora del País València  on va fer la pràctica totalitat de les seves exposicions, fet que no afavoreix el seu reconeixement. Degut a la seva malaltia, Peiró viatjarà molt a Barcelona on entrarà en contacte amb l’informalisme, coneix l’obra de Tàpies, Millares i establirà amistat amb alguns artistes com  Modest Cuixart amb qui mantindrà una relació epistolar. També, segons Tena, l’exposició de Picasso del 1960 a la Sala Gaspar, va tenir un fort impacte en la iconografia de Peiró.

En l’exposició del Museu de Castelló s’hi mostraven obres dels inicis artístics de Peiró vinculats a la influència cezanniana i a les primeres avantguardes, en especial al cubisme picassià. Fill de la guerra civil, Peiró Coronado reflexa també en aquest primer període artístic, la Espanya negra dels primers anys de postguerra, amb obres  on hi són presents la fam i la misèria però sempre amb una visió lírica que Tena vincula amb  el mon idíl·lic perdut de Chagall i també amb els personatges de l’època blava de Picasso.

Obres de Peiró Coronado

Un cop superat aquest període traumàtic, als anys seixanta, Peiró va  deixant la tendència realista expressionista i inicia un camí cap a l’abstracció.  Peiró es refugia en la creació d’un mon màgic on la dona com a concepte eteri d’allò femení hi té un paper preponderant, apareix idealitzada com a musa, maga, poetessa… Progressivament el mon femení adquireix una nova profunditat filosòfica basada en una carnalitat arcana, representada amb fragments de cossos femenins com pits i pubis. Dels espais atmosfèrics  dels anys 80 amb figures evanescents i on també assaja els camps de color a la manera de Rothko, Peiró fa el pas definitiu cap a l’abstracció  amb el concepte de mur com a creació -influència de l’informalisme barceloní- constituït per una base pictòrica  molt matèrica feta a base de sorra o pols de marbre que es veu alterada per incisions, drippings, grattages i s’hi afegeixen objectes-símbols a manera de collages.

Però el seu, com diu Tena, serà un informalisme espiritualitzat i assossegat, realitzat en formats petits en atenció a les seves limitacions físiques i molt més refinat que el dels seus homòlegs barcelonins que fan bandera de l’art povera.

També en aquesta recerca d’allò més essencial, ocult i misteriós hi haurà lloc per a la música i la poesia. Dels seus contactes amb la literatura, destaquem la col·laboració en forma de poesia visual amb el poeta José Antonio Labordeta que pertanyia al grup Niké de Saragossa. A partir dels 90, fruït de les seves lectures de Kafka i de la mística de Sant Juan de la Cruz, les seves obres s’omplen d’elements simbòlics com plomes, cargols, petxines, les puntes etc.  Sobre la música, molt present en la seva obra, hem de destacar la col·laboració en els darrers anys de la seva vida, amb el músic i amic Carles Santos amb la magnífica obra, síntesi d’art total,  Amb l’acord de l’acord del cor, 2009 que es va poder veure i escoltar a l’exposició de Castelló de la Plana.

A l’exposició actual de Terrassa podem veure una selecció de 33 obres de Peiró pertanyents al col·leccionista terrassenc Dr. Josep Guindo, que va ser el metge de l’artista des del 1986 i es va anar forjant una relació d’amistat entre els dos que va durar fins a la mort de l’artista.                                                                                                      “És una exposició feta amb el cor” ens diu Guindo, visiblement emocionat el dia de la inauguració amb la presència de familiars de l’artista i del cardiòleg Josep M. Caralps, que va operar Peiró a cor obert.

L’exposició recull aquesta amistat amb mostres de la correspondència creuada on el vincle principal és la passió compartida per la pintura. Peiró  també li enviava postals i dibuixos dedicats que es poden veure a l’exposició, així com es mostren retrats d’ell i la seva família fets pel pintor.

Però a més de l’aspecte personal, la mostra té un indubtable interès artístic perquè cada any Peiró regalava a Guindo una obra, en alguns casos fins i tot personalitzada i dedicada, això implica que l’exposició és un mostrari de la trajectòria artística de Peiró en els seus darrers vint-i-cinc anys.

Peiró Coronado: Moisés y las tablas de la ley, ca 1960

A més, el Dr. Guindo va adquirir algunes obres més, algunes dels seus principis com a artista i així podem veure Moisés y las tablas de la ley ca 1960, on tracta el tema de la transcendència divina amb una paleta fosca de negres i grisos dins de la tendència expressionista existencial dels primers anys. Dels anys 80, destaque l’obra Queria enviar a la mujer a otra galaxia, ca 1980, amb un ésser semihumà flotant en un espai evanescent que el connecta en part amb el món magicista de Modest Cuixart.

Peiró Coronado: Misterios de aquella tarde junto al mar, 1991,i altres obres afins

Dels anys 90, esmentem Misterios de aquella tarde junto al mar, 1991, amb la presència del mur matèric de pintura i sorra, al qual s´hi afegeixen símbols de l’univers femení com les petxines, les puntes dels vestits que portava la seva mare que parlen de pèrdua i comiat.  També trobem natures mortes, gènere que Peiró cultiva des dels inicis de la seva carrera amb clara influència cubista i constructivista. Amb el pas dels anys les seves natures mortes, fetes d’objectes molt quotidians, s’obren a una finestra oberta que les dota de perspectiva i profunditat.

Obres de Peiró Coronado inspirades en la mística i Serie Kafka. En los Campos de Praga, 2004

També hi ha lloc per als collages musicals, amb la presència de fragments de partitures o instruments musicals, així el llenguatge musical s’integra amb el llenguatge abstracte. També  hi trobem obres dins del llenguatge informalista abstracte més pur com les obres fruit de les seves lectures místiques de Sant Juan de la Cruz. Però, Peiró mai abandona la figuració del tot, prova d’això són les obres dedicades a Kafka com La serie Kafka. En los campos de Praga,2004, on s’identifica amb el pensament existencialista del malaurat escriptor. Per últim, esmentar Figura de mujer, 2003, obra personalitzada al gust figuratiu del destinatari, molt colorista que  recorda les figures femenines de primer pla de Modest Cuixart.

Peiró Coronado: Figura de mujer, 2003

Es tracta, doncs, d’una exposició no exhaustiva però sí significativa de l’obra de Peiró, que al meu entendre, rarament arriba a la pura abstracció, sempre hi ha algun referent amb la realitat ni que sigui la línia de l’horitzó del mar i el seu color blau, que veia des de la terrassa  del seu estudi de Benicarló quan pintava.

En una carta a Guindo, Peiró li envia uns dibuixets representant els mites del nostre temps, que no són altres que els temes de les obres de Peiró Coronado que esdevenen universals: la fam,la mort, l’univers femení, la màgia, el més enllà i  l’angoixa existencial.

Assumpció Cardona
Llicenciada en filologia hispànica per la UAB el 1982. Graduada en història de l'art per la UB el 2018. Màster d´estudis avançats en història de l´Art de la UB, 2020. Catedràtica de llengua i literatura catalana d´ensenyament secundari. Ha exercit la docència durant 32 anys. El 2023 s´'ha doctorat en història de l'art per la UB. És col·laboradora de la Revista Catalunya i de l'IEC.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close