General

Pelletes i els ‘arrastralcaldes’

Segons l’escriptor Thomas de Quincey, l’era augusta de l’assassinat, considerat una de les belles arts, abraça els segles XVII a XIX. Alcoi, ànima col·lectiva, protagonitzà un drama històric, histèric i macabre: Pelletes i els ‘arrastralcaldes‘. El pintor Francesc Laporta dibuixa en directe l’alçament obrer més important del segle XIX, tot un excèntric espectacle. La premsa política i de notícies redacta la llegenda. Còlera letal i reivindicativa: la Revolució del petroli (8 a 13 de juliol de 1873).

El 8 de juliol del 1873, els teixidors de la industriosa Alcoi es conjuren conscients de la seua condemna. Assetgen la ciutat. Vaga general! Organitzen piquets. Comissionen a les criades de les cases benestants, als forners, als barbers: «Pareu!». Fan barricades. Comença la Revolució del petroli.

L’alcalde reacciona. Agustí Albors i Blanes, qui havia estat el cap de la insurrecció del 1868 a la mateixa ciutat, publica un ban: «Alcoians: el vostre Ajuntament popular ja veu que sou molts els operaris en vaga però no sap si per culpa d’agitadors, d’alguna persona conflictiva o en defensa de legítims drets. Atendrem els drets legítims mitjançant la llei. El treballador té dret a desitjar un augment de salari o jornal. Però també l’amo fabricant té dret a no accedir a la petició de l’obrer. Igualment, el treballador satisfet amb el jornal inferior als qui volen augmentar-lo té dret a romandre així i anar a la faena si vol. No tolerem les amenaces. La interrupció il·legítima i violenta d’aquells drets individuals és un delicte. L’Ajuntament no deixarà impune els coaccionadors mentre no li revoqueu el poder. Salut i fraternitat». El dogma de la llibertat ha parlat.

L’arrastrà de Pelletes i La Barricada (1997) de Ramon Castanyer. Ajuntament d’Alcoi.
Fotografia: Irene E. Santacreu, (juliol 2021).

Prou en sabien els alcoians de la pràctica del dret civil que diu que les persones són iguals però no vol saber res de la situació d’inferioritat de l’obrer de cara a l’empresari. Res pot fer l’obrer individual davant el patró. El patró divideix i venç. Cal una veritable fraternitat entre els obrers: anar tots a una.

S’escolta un tret. Les campanes de Santa Maria toquen a foc el 9 de juliol (segons la premsa de l’època, el 10). Folren de cotó banyat amb petroli diverses edificacions i fàbriques per incendiar-les. Prenen com a ostatges els majors contribuents de la ciutat: «Albors, no volem les tropes per ací».

Violació d’una fàbrica pels incendiaris. Croquis de Laporta. La Ilustración española y americana, núm. XXIX, p. 469.

De vesprada, els obrers es congreguen a la Plaça Major, davant l’ajuntament. Albors, el recaptador de contribucions i les poques forces de l’ordre de què disposa estan dins la casa consistorial. Els sublevats emplacen l’alcalde a crits: «Tens tres hores per cessar del teu càrrec». Albors es resisteix. S’irriten els ànims. Obri foc contra els incendiaris. L’ajuntament demana urgentment reforços a Alacant. Són milers els revoltosos famolencs, sense afaitar amotinats i en armes.

Passen les tres hores. A les 19,00 hores ja no hi ha comunicació telegràfica amb Alcoi. Han tallat els cables. Els insurrectes hi han entrat. «El voleu viu o mort?» i reballen vius o morts els regidors pels balcons de l’ajuntament, d’un en un. Atenen les imprecacions de la multitud encesa que els espera baix. En acabar, clamen i cremen l’edifici. Calcinen els qui queden dins: el comandant de la Guàrdia Civil i alguns homes de la benemèrita. Sobreviu un municipal. Conta la premsa que els furiosos passegen el cap d’un tinent en una pica arreu de la ciutat. Arruixen petroli al republicà Camilo Garcia, i mentre fuig, l’abaten a tirs.

Incendis al carrer del Mercat, Vall i Sant Joan. Croquis de Laporta. La Ilustración española y americana, núm. XXVIII, p. 455.

Però, Albors no hi és. Ha fugit pel subterrani de la casa consistorial. El sexagenari arrossega el seu sable entre el foc i els incendis. I en arribar al carrer del Vall, a la casa d’en Soler, exclama decrèpit: «Visca la República federal!». Descarrega amb una esgarrapada contra els parapetats de la barricada del carrer Sant Llorenç. S’escapa d’arrapa-fuig per les cases confrontants. Els teixidors fan les asperges: petroli a les cases! Corre que correràs. Finalment, trauen el desgraciat alcalde de la casa de comerç d’en Josep Monllor Abad.

Immolen públicament Albors. Un jovençol enceta la pallissa. L’agafen dels peus i l’arrastren a mata-degolla pels ponts i els carrers d’Alcoi en flames. La pell li cau a tires. Volen cremar-lo a la plaça Sant Agustí però alguns amotinats s’oposen. Tornen a arrossegar-lo pel carrer Major cap als barris baixos. Després el mutilen i el rebategen: «Pelletes». Francesc Laporta i Valor (Alcoi, 1850-1914) hi és a l’epicentre: dibuixa els principals episodis de l’espectacle. Ho publica La Ilustración española y americana l’any 1873.

Els sublevats arrosseguen el cadàver d’Albors pel carrer Major fins l’hospital. Croquis de Laporta. La Ilustración española y americana, núm. XXVIII, p. 455.

Per cel, un negre fumeral. Aquella població fabril sembla l’entrada a l’infern. Les flames es veuen de lluny. El delegat del governador, Beltran, i la comissió que l’acompanya, observen l’espectacle des del misericordiós balcó de la Venta de la Penya, immersos en un estat d’esperit morbós. Els contrasts i els punts de confusió. Infinitament més entretingut que el Living Theatre. Hi ha qui aconseguix eixir d’Alcoi. Les senyores de la família del comerciant Gisbert fugen vestides de criades. Prenen dos carruatges a Ibi i arriben a Alacant passada la mitja nit. «L’alcalde havia ordenat disparar els qui s’arrimaren a les cases. Una seixantena d’homes incendiaren la porta de casa. Llavors el pare va baixar i ja no hem sabut res més d’ell».

Els descendents dels obrers que Pelletes havia mort temps enrere s’havien revenjat sense vel·leïtats messiàniques. Bakunin deia que la passió de la destrucció també és una passió creativa. Els polítics aprofiten l’ocasió per dur l’aigua al seu molí i la premsa de l’època en fa ressò: «Els maleïts de la Internacional, l’avantguarda del jesuïtisme». «El director de la insurrecció ha estat Severí Albarracín, furiós internacionalista de València». «Alcoi ha resultat ser una xicoteta Commune, pitjor que la de França». «La secció de teixidors ha desenvolupat el seu programa eclèctic. Quan algunes persones sensates els impel·leixen a tornar a les fàbriques, els obrers contesten que volen la propietat dels telers i el local per treballar pel seu compte. Si no, que els pugen el jornal un 50% i volen un inventari de les fàbriques per repartir-se el 23% dels productes nets del fabricant».

Són el dimoni emplomat: «A Espanya, el consell federal de la Internacional resideix en Alcoi i ha resultat dissident de la gran associació! No reconeix els acords de l’últim Congrés General de la Internacional celebrat a La Haia en setembre de 1872 ni reconeix el consell general que nomenaren, que resideix a Nova York». Pobres víctimes de les feres ferotges.

Ostatges (majors contribuents) detinguts al pati de la presó. Croquis de Laporta. La Ilustración española y americana, núm. XXIX, p. 469.

Les arts rememoren aquest esdeveniment gairebé mític. Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 – Barcelona, 2020) escriu Júlia (1983), una novel·la ambientada en la Revolució del petroli. La companyia de teatre La Dependent treballa en l’adaptació teatral. Gemma Miralles ha elaborat el text i dirigix l’espectacle. L’estrena serà al Teatre Principal de València del 19 al 28 de novembre d’aquest 2021. Ramón Castanyer (Alcoi, 1827-2011) recreava la revolta alcoiana en 1997 quan és alcalde el popular Miguel Peralta. El pintor recorda la tragèdia grega, Aqueront, Sísif i Tailó, a l’hora de prendre el pinzell. Les dues obres que podem contemplar a l’Ajuntament d’Alcoi commemoren el 125 aniversari dels successos de 1873: L’arrastrà de Pelletes i La Barricada. El calcetí que duu el difunt Albors marca la diferència entre l’alcalde i els obrers al costat dret de L’arrastrà de Pelletes. A l’esquerre, destaca un xiquet amb el diari El parte diario d’Alcoi sota el braç.

Quan arriba el general Velarde amb l’artilleria, la infanteria, la Guàrdia Civil i els voluntaris, els ànims ja s’havien calmat. Acabada la revolució, Eleuteri Maisonnave, aleshores ministre d’Estat i bon amic de Pelletes, duu a terme un procés judicial. L’interrogatori és multitudinari. Allà ningú no havia vist res. Acaba per ajusticiar 300 i escaig. És el procés col·lectiu més llarg de la història. El moviment obrer desapareix a Alcoi i es mana fer una placa commemorativa en honor a Agustí Albors: Alcoy al Excmo. Sr. D. Agustín Albors Blanes, Ex diputado y Alcalde de esta ciudad, víctima de los luctuosos sucesos del 9 de julio de 1873. Recuerdo de su pueblo.

Placa commemorativa d’Agustí Albors i Blanes. Ajuntament d’Alcoi. Fotografia: Irene E. Santacreu (juliol 2021).
Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close