General / Patrimoni

Pels camins del ferro del Pirineu

A mitjan segle XVII. Els obrers de l’Arieja francesa comencen a arribar a les valls d’Andorra, a dispersar-se per les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars. Seran protagonistes —no els únics, però sí decisius, pels coneixements que transporten— de la industrialització dolça que viuran els Pirineus durant els dos segles següents, amb la proliferació de les fargues. Aquesta història, que rectifica la imatge d’unes valls d’alta muntanya immerses en l’autosubsistència, és la que desplega la Ruta del Ferro dels Pirineus. Està jalonada per punts de marcat interès, on la recerca científica continua plenament activa: aquest estiu s’ha excavat la farga del Madriu, ubicada en un paisatge cultural, modelat per carboners, pastors, caçadors, agricultors i llenyataires, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2003.

La Ruta del Ferro dels Pirineus és un itinerari certificat pel Consell d’Europa des del 2003. Inclosa en un programa de camins que solquen el continent per exhibir l’herència cultural compartida, des del Camí de Sant Jaume a les vies trepitjades pels vikings i els fenicis, el llegat andalusí o les que va seguir Mozart. Transcorre des del País Basc per l’Arieja francesa, creua les valls andorranes i s’estén per Catalunya. Però encara són punts inconnexos entre ells i ara l’associació transnacional creada el 2011 treballa per desenvolupar un itinerari que es pugui transitar al complet, un camí físic. Ho explica Olivier Codina, qui des del departament de Patrimoni Cultural del Govern d’Andorra coordina el projecte. Producte de turisme cultural i xarxa científica: de fet, els contactes es van iniciar quan Andorra treballava en la rehabilitació i museïtzació de la Farga Rossell, a principis del 2000, mentre a Montgaillard ho feien amb Les Forges de Pyrène. “Són iniciatives locals, però cadascú de nosaltres necessitem saber com treballa l’altre i vam contactar espontàniament”. I d’aquí la idea d’associar-se, entrar als itineraris europeus i construir una proposta conjunta.

Què lliga aquests punts? Una tradició de producció de ferro amb una tècnica similar, la reducció directa, que la diferencia dels alts forns. Una siderúrgia basada en el carbó de fusta “i que sempre va lligada a la gestió del paisatge”. Així, fargues com les que van funcionar a Andorra entre els segles XVII i XIX —el tren acabaria amb elles fent-les poc competitives— eren unitats de producció lligades a l’entorn on s’aixecaven. “Això es diferencia del que passava en Anglaterra, Alemanya i altres països del nord en el mateix moment”. Allà des del segle XIV ja van agafar el camí de l’alt forn. “Tenim la idea que neixen al XIX, oi? Doncs no és veritat”, assevera aquest doctor en història que ha fet del tema la seva especialitat. Al XIX es modernitzen, però cinc segles abans ja havien començat a utilitzar carbó de terra. “La diferència a partir del segle XVII és abismal. Quan nosaltres parlem de fargues a la biscaïna, a la catalana, som un reducte d’aquella siderúrgia anterior. Nosaltres seguim un camí molt específic, a les valls pirinenques, i que respon al model de la comunitat”. És a dir, era una producció siderúrgica que s’imbricava en la societat. “A Biscaia, a Catalunya, fins i tot a Andorra, hi havia projectes d’alts forns que no es van arribar a fer mai. Per què? Perquè no s’adeia amb l’ecosistema, ni el social i econòmic ni el natural”. A Andorra, per exemple, la farga no feia competència a la ramaderia. I tot i que els mestres fargaires arribaven de l’Arieja —un ofici molt especialitzat, de coneixements protegits en el cercle restringit del gremi—, el transport a llom de mules i la comercialització se la reservaven els andorrans. El 1800 s’havia convertit en la segona font d’ingressos de les Valls.

Excavació de la farga del Madriu @Patrimoni Cultural / Govern d’Andorra.

El relat de la siderúrgia a Andorra acaba en 1876, amb el tancament de totes les fargues. Al País Basc, on es van adaptar a les noves exigències de producció —i on el ferrocarril va permetre que continués la comercialització-—, la història va continuar. És per això que s’inclouen en la ruta punts com el Museu del Ferrocarril. Però temps enrere, encara al segle XVIII, ja s’havia produït la divisió entre les fargues a la basca i les fargues a la catalana, que sempre van funcionar amb manxes. A banda, puntualitza Codina, quan es vol incrementar la producció no es fa la farga més gran, sinó que es multipliquen les fargues. Com es pot veure a l’Arieja o a Andorra, on en algun moment van funcionar set a l’hora. Tornant a una ruta que s’allarga fins al País Basc, el que s’hi explica és com “fem ferro, però no de la mateixa manera, hi ha dues evolucions tecnològiques diferents, tot i que procedim del mateix tronc”, però el procés d’industrialització és diferent i per això a les Valls es parla d’una “industrialització dolça”, sense revolució tecnològica, sense canvi d’escala, que es va adaptant a les possibilitats del lloc. “Per això es pensava que al Pirineu era peccata minuta”, fins que els historiadors s’hi han posat a estudiar-ho a fons. “Es produeixen quantitats importants, uns 800 quilos diaris a la Farga Rossell; la meitat a la del Madriu, però d’un acer de bona qualitat, fet per reducció directa i, per tant, més barat que a l’alt forn, que el fa molt competitiu”.

En aquest discurs que relata la ruta, Andorra aporta tres nuclis d’interès: la Farga Rossell i la mina de Llorts fa molt que són visitables, i s’hi afegeix la farga del Madriu, objecte d’una llarga campanya d’excavació, estudi, conservació i difusió codirigida per Codina i el també arqueòleg de Patrimoni Abel Fortó, del 2020 al 2024. Atès que els fargaires no eren gent que s’entretingués a deixar res per escrit, els historiadors han de fer parlar les pedres. La idea de partida és que la del Madriu sigui una de les primeres fargues a la catalana (es va posar en marxa a la dècada del 1730) i permetrà documentar l’evolució en les tècniques des del segle XVIII fins al XIX. També perquè el seu funcionament era ben diferent del de la millor coneguda al país, la farga Rossell. Així que “s’allunya aquesta visió monolítica de la producció del ferro que en teníem fins al moment”.

L’esbós: Oksana-Vingolt @Patrimoni Cultural / Govern d’Andorra.

La família Raguer, industrials de Campdevànol que explotaven altres fargues a Catalunya i que s’assentarien a la Seu d’Urgell, van ser els primers propietaris, els que van construir el martinet. Però qui eren els obrers? És un dels aspectes del relat que a Codina li agradaria aclarir, perquè la història de la siderúrgia no deixa de ser també la història dels homes que en formaven part. “Però és l’única farga de la qual no tenim documentació patrimonial”. Si més no, fins que en 1790 passa a ser comunal i Andorra la Vella la lloga per períodes de quatre anys. Fins al 1845. “I és aquí, únicament en aquest moment, on sabem del cert que eren obrers de l’Arieja els que hi treballaven”. Hi havia, recorda, un gremi molt important a la zona del Rosselló.

La de la siderúrgia pirinenca no és una història menor, conclou Codina, matisant aquest concepte de la industrialització dolça. I ho explica amb un exemple: no s’havia estudiat la importància de la producció tèxtil a la zona de Foix i l’Arieja, pensant que eren petits tallers familiars; fins que es van adonar que del miler que n’existien sortia el setanta per cent de les teles que es comercialitzaven a tot França. Doncs això passa amb la producció del ferro al Pirineu, que s’estan adonant que de mica en mica s’omplia la pica, “i si ens preguntem si estem parlant de producció artesanal o industrial, comencem a tenir clar que tot és qüestió d’escala i que, en tot cas, hem de foragitar aquesta imatge d’economia pirinenca de subsistència”.

Per afinar el dibuix compten, i molt, les dades que revelen excavacions com la de la farga del Madriu. “Té tots els punts per ensenyar com era aquell primer model de farga a la catalana, i sabem que funciona durant un segle, entre 1736 i 1836, i sabem per la documentació que cap al 1800 fa una evolució cap a les noves fargues modernes”. Un punt crucial: una ferreria, un nou taller es construeix, i això vol dir que la petita indústria passa de tenir un sol taller, amb un sol mall, on es treballa el masser i després s’hi fa l’acabat final del ferro per posar a la venda, a posar-hi al costat un nou espai, amb el martinet on es fa l’acabat final. És el pas documentat a totes les fargues pirinenques entre 1750 i 1800, un canvi de model tecnològic. “Així que hi tenim el primer model de les fargues a la catalana, que no s’havia excavat mai, i veiem el seu parentiu proper a les fargues medievals”, les anteriors al 1600, molt conegudes gràcies a les recerques de l’arqueòleg francès Florent Tereygeol. Entre aquestes i el model final, el del segle XIX, que és el que el visitant pot conèixer a la Farga Rossell, Andorra tenia ja documentada també la farga Areny, de finals del segle XVIII. La del Madriu completa el dibuix d’una evolució tecnològica que van aconseguir generacions de fargaires, guardant gelosament els secrets d’un ofici que només revelaven de pares a fills. I bé que s’ho van trobar els enginyers que, durant el 1800, s’hi van aventurar per esbrinar com aquella gent, amb mitjans precaris, eren capaços d’elaborar el millor ferro del món.

La història de la farga, la petja que van deixar uns obrers altament especialitzats, i com aquell focus de producció siderúrgica s’imbricava en la societat, s’inclou en la lectura d’un paisatge cultural que la Unesco va reconèixer en 2003. I ajudarà a revisar la imatge d’un Pirineu molt més dinàmic que es pensava, finalitza Codina: “La Barcelona del segle XIII era exactament la mateixa que la Barcelona del 1800? Aleshores per què es pensa que el Pirineu era una zona immutable durant segles. Som rurals? Sí. Som de muntanya? Sí. Som ximples? No. Obrim els ulls”.


Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close