General

Pensar i escriure el ferrocarril: literatura en el tren, sobre el tren

Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968), professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, escriptor i assagista, és una de les persones de la nostra cultura que més ha reflexionat sobre els ferrocarrils, una pulsió que es veu en els seus escrits, sobretot en el dietari ‘L’home impacient’, i també en l’activitat a les xarxes socials. Usuari habitual del tren des de fa molts anys, en diferents línies, és un enamorat també dels seus espais, dels més nobles i carregats d’història. Parlem amb Antoni Martí d’estacions, de línies, de l’impacte del tren en la pròpia vida i obra i de la literatura i les obres d’uns altres. De la catedralícia ‘Austerlitz’ de Sebald.

Encara que abans ja havia publicat assaig i narrativa, Antoni Martí Monterde es va donar a conèixer amb Poética del café. Un espacio de la modernidad literaria europea (Hurtado y Ortega, 2007), finalista del Premi Anagrama d’Assaig. Era una reflexió sobre el cafè com a espai de debat i creació literària, una tradició que ha estudiat i practicat. Al costat d’aquesta passió, n’hi ha una altra: “M’he passat mitja vida als cafès i l’altra mitja als trens”, assegura. No és, per tant, gens casual que L’home impacient (Edicions del Bullent, 2020, premi Ciutat de València) s’acompanyara d’una coberta en blanc i negre que mostrava l’Estació de França, a Barcelona. Una fotografia del mateix autor, que tractava d’evitar “imatges tòpiques”.

Coberta de l‘Home impacient.

La relació amb el tren té motivacions personals, però ve de molt lluny, quan mirava per la rella de l’escola bressol al pati “i veia passar uns monstres immensos de color verd”. Era el trenet que passava pel barri de Benimaclet, a València, els models que hi havia a principis de la dècada del 1970. “És un record meravellós, des de la més tendra infantesa el tren té una presència en la meva vida i la meva memòria”, explica. Materials per a un futur llibre que encara no té data de publicació.

Catalan Talgo amb trajecte a Montpeller en una fotografia dels anys 70.

El tren, en qualsevol cas, ha acompanyat sempre Martí Monterde, des dels primers anys en què s’instal·la a Barcelona i baixa sovint a València, per veure la família. En aquells desplaçaments entre les dues ciutats solia trobar-se antics companys de la universitat que formaven part de la diàspora de professors valencians de secundària a Catalunya. Solia agafar el Talgo, “un tren meravellós, gris i vermell que arribava fins a Montpeller. Aquest tren encara conservava el vagó restaurant, amb taules. Jo, en comptes d’instal·lar-me al meu seient, demanava l’esmorzar i m’instal·lava allí, amb la comprensió del responsable de la cafeteria”. Amb algun revisor va tenir més problemes, però l’escriptor se les apanyava per tornar a la cafeteria. És així com va començar a fer la tesi doctoral. D’alguna manera, havia aconseguit unir en un els seus dos hàbitats preferits. “El cafè en un tren: era perfecte”, rememora amb nostàlgia.

Estació de França @ACN

Curiosament, les hores en el tren no són especialment productives per a l’estudiós i escriptor. La raó que al·lega és cridanera: “Em consta molt escriure i llegir en el tren. Per què? El maquinista m’està passant un llibre per la finestra. És una idea que no és meva, prové d’un relat de Pedro Salinas en què un personatge volia llegir i no podia, perquè el paisatge era més interessant. A mi em passa el mateix: em passe els viatges mirant per la finestra. Encara que em sàpiga el paisatge de memòria, perquè sempre hi ha un matís, alguna cosa diferent… Quede hipnotitzat”.

Amb tot, “tantes hores en un vagó, incloent-hi els retards, em van fer entendre que havia de fer alguna cosa de profit en la vida”, en el seu cas tasques mecàniques que no foren de creació. Gràcies al tren, així, va eixir endavant la traducció al castellà del seu llibre L’erosió (2001), un dietari narratiu ambientat en una llarga estada a l’Argentina. “Els retards de RENFE són un gran pla de foment de la lectura”, ironitza Martí Monterde.

Estacions: les catedrals del segle XX

Una derivada d’aquest fervor ferroviari és l’amor de l’estudiós per les estacions. “Les estacions de ferrocarril són les catedrals del segle XX”, va escriure en L’home impacient. “En realitat, són les catedrals del segle XIX, sobretot a França. I el model fins i tot per a algunes construïdes en el segle XX és el segle XIX, són tan altes perquè estan pensades per a trens de vapor”, aclareix. Un atractiu en l’Estació de França o l’Estació del Nord que contrasta amb les de nou encuny, com l’Estació de Sants, a Barcelona, o Pintor Sorolla a València amb arquitectures que a l’escriptor li resulten desafortunades, que contrasten amb l’elegància de les antigues.

Una nostàlgia que estén a les estacions que ja no estan, com la que hi havia a l’avinguda d’Aragó a València, d’una línia que passava per darrere del camp del Mestalla, pujava cap a Sagunt i Sogorb, passava per Saragossa i, fa molts anys, connectava amb l’estació internacional de Canfranc. “Una estació mítica a la qual tracta d’anar un parell de vegades a l’any i que té moltes similituds amb Portbou des del punt de vista històric”, apunta. A Portbou es va produir la mort d’un intel·lectual emblemàtic, a qui Martí Monterde va dedicar un assaig: Walter Benjamin. Una autobiografia de la modernitat, un text encara inèdit que va obtenir molt recentment (la setmana passada es feia públic), el Premi Internacional Memorial Walter Benjamin. Però Canfranc també té el seu pes històric, per aquesta estació fugien igualment els jueus alemanys. I abans d’això, els exiliats republicans que escapaven del franquisme.

Antoni Martí Monterde, amb el fons nevat l’estació de Canfranc.

Una estació, a més, que es va convertir en un centre d’espionatge durant la Segona Guerra Mundial, escenari de nombroses anècdotes, algunes tan mítiques com la de “l’or de Canfranc”, les barres de mineral preciós amb què el govern nazi pagava el wolframi per als tancs que li subministrava el règim de Francisco Franco. “Durant molt de temps es pensava que hi havia en un algun racó de l’estació un carregament d’or. I anaven persones carregades de pic i pala buscant-lo i destrossant l’estació”, relata. D’aquest comerç hi ha constància a través d’un albarà que va trobar un conductor. “Tot és molt literari en aquelles estacions”, conclou.

Tornant a les estacions que ja no hi són, Martí Monterde escriu amb nostàlgia i un punt d’indignació sobre l’Estació del Nord de Barcelona. “Feia molt de temps que no venia per aquí perquè no suporto la idea de l’absència de ferrocarril en una estació, i menys encara la seva substitució infame pels autocars”, escrivia en un text del 1997, recollit en el dietari referit adés. Continua pensant que s’hauria d’haver conservat l’edifici per als viatges, per accedir a les línies més còmodament. Un edifici, per cert, construït en part per Demetrio Ribes, com l’Estació del Nord de València.

Estació del Nord de València @Prats i Camps

Amb l‘estació d’Orsay a París, “massa gran per estar al centre”, que també va perdre la funció ferroviària, li passa una cosa diferent: solia visitar-la, quan vivia a París, però la mirada no anava a les obres exhibides, “perquè amb tants turistes, eren impossibles de veure. Però a mi m’era igual: el que volia veure era l’estació per dins, jo estava mirant les voltes, el rellotge. Tancava els ulls i podia escoltar els trens, encara que eren en realitat els trens subterranis”, explica, emprant una imatge molt bella.

Un indicador d’aquesta passió per les terminals ferroviàries és que cada vegada que visita ciutats visita els seus cafès i estacions. “De vegades em porte sorpreses agradables, de vegades no. Però una estació és la porta d’entrada a la ciutat, ha de ser una porta noble”, determina l’escriptor. Martí Monterde ha estirat aquesta curiositat cosmopolita, no sols ferroviària, en nombroses obres, de vegades resseguint les passes d’alguns dels seus autors de referència, com ara París, Madrid, Nova York: Les ciutats de lluny de Josep Pla (2019), que li va valdre el prestigiós Premi Joan Fuster dels Octubre.

Ferrocarril i literatura: Sebald i Austerlitz

N’Antoni Martí Monterde, trens i literatura van de bracet. Fa molts anys, va proposar com a nom d’una revista literària, un projecte que no va veure la lluny, L’Estació, en honor a Cròniques de l’Ultrason: l’estació, del poeta J.V. Foix, una de les debilitats del nostre escriptor. Li pregunte per les obres preferides que aborden el tema ferroviari. Tria sense dubtar-ho Austerlitz, de l’alemany W.G. Sebald, traduïda al català el 2018 per Anna Soler Horta per a l’editorial Flâneur.

Coberta de l’edició catalana d’Austerlitz.

“És el gran llibre ferroviari. Amb Sebald no podem estar segurs d’afirmar si és l’últim escriptor del segle XX o el primer del segle XXI. Perquè inventa una manera nova d’escriure. Quan llegeixes un llibre seu et preguntes què està fent-me aquest llibre, és una cosa extraordinària”, assegura en relació amb la barreja entre ficció, autobiografia, història i assaig, amb l’ús de fotografies que no il·lustren, sinó que formen part de l’argument. Imatges que “no saps si són d’arxiu o es van fer a propòsit per al llibre”. Una incògnita que la mort en accident de Sebald, el 2001, deixarà sense resposta.

Martí Monterde apunta també un assaig “extraordinari”, Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la vida cosmopolita (Taurus, 2020) de l’historiador Orlando Figes. “El mateix que fa George Steiner amb els cafès, una mena de mapa d’Europa, ho fa Figes amb els trens”, explica. “Europa serà ferroviària o no serà”, conclou. Finalment, apunta al madrileny nascut a Cuba Eduardo Zamacois, i el seu volum autobiogràfic Memorias de un vagón de ferrocarril (1925), un “Ramón Gómez de la Serna menor, però molt interessant, perquè és l’autobiografia d’un vagó. Una idea genial”.

Antoni Martí Monterde, quan va rebre el Premi Octubre Joan Fuster d’assaig @Prats i Camps
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close