General

Per a una història femenina de l’òpera (I)

El món de la música ha estat molt lligat a la condició masculina, especialment el vessant creatiu, és a dir compositiu. La dona ha estat rellegada al rol d’intèrpret, i encara de determinats instruments com ara el piano, el violí, la flauta o l’arpa. La composició ha estat, durant segles, terreny vetat a la dona, tot i que figures com Hildegarda von Bingen, Barbara Strozzi, Fanny Mendelssohn (o Hensel), Clara Wieck (o Schumann), Pauline García (o Viardot) o Lili Boulanger ja van obrir-se camí com a autores de diverses composicions musicals, algunes (Mendelssohn, Wieck) a l’ombra respectivament de germà i marit.

El panorama ha canviat a partir de la segona meitat del segle XX i especialment en el tombant cap al XXI, fins i tot en el terreny de la direcció musical. Però encara hi ha buits que necessiten de la presència de la dona per aportar la seva visió sobre determinades formes o gèneres musicals. Aquest és el cas, per exemple, de l’òpera, molt (massa) mancada de compositores. El llibre Armonías y suaves cantos. Las mujeres olvidadas de la música clásica d’Anne Beer (Acantilado, 2019) explora la biografia de vuit compositores injustament oblidades (silenciades) de la història de la música, des del segle XVII fins al XX. El treball, molt parcial, esperona qui signa aquestes ratlles per parlar precisament de les compositores operístiques, fins i tot anant molt més enllà del citat volum. Per fortuna, la cosa dona per més d’un article i fins i tot cal ser selectius amb els noms, de manera que aquest primer lliurament repassa succintament el periple operístic femení dels segles XVII a XIX.

En el context de les opere per musica

L’òpera va néixer com a intent de reexhumar l’esperit de la tragèdia grega, una forma que era bàsicament cantada, d’acord amb la melopea descrita al tractat Poètica d’Aristòtil. A finals del renaixement, les camerate florentines maldaven, doncs, per recuperar el gènere, a base de peces teatrals cantades en monodia, seguint la idea de l’altro modo di cantare che l’ordinario. Giulio Caccini, Jacopo Peri i Claudio Monteverdi van ser els primer artífexs d’aquesta nova forma musicoteatral (opera [teatrale] per musica, sorgida per ser destinada no pas als teatres (això no passaria fins al 1637 i a la ciutat de Venècia) sinó com a espectacle cortesà. Ben aviat, però, algunes dones van abocar la seva mirada i talent al nou i emergent gènere.

És el cas, per exemple, de Francesca Caccini (1587-1640), filla de Giulio Caccini i que va ser una virtuosa intèrpret que va tastar les mels de la composició. No sabem exactament si La stiava, avui perduda i escrita per al Carnaval de 1607 va ser una opera per musica, però sens dubte era un espectacle musicoteatral, als antípodes del seu Primo libro delle musiche, format per àries que aplegaven sentiments diversos. En canvi, ja entraria dins de la categoria operística un títol com La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina, basada en un cèlebre passatge de l’Orlando furioso d’Ariosto. Sense dubte, la primera òepra de la història escrita per una dona. S’hi endevina un plantejament feminista –valgui l’anacronisme- en el moment en què es dona molta importància als personatges femenins i es rebaixa el caràcter malèfic de la fetillera Alcina, empoderada avant la lettre. Un empoderament “tolerat” a l’època, segurament pel caràcter semicòmic de la partitura.

Vinculada a la cort dels Medici, Caccini va estrenar aquesta opera per musica el 1625 a la Villa di Poggio Imperiale de Florència amb llibret de Ferdinandi Saracinelli. Segons algunes fonts, aquesta hauria estat la primera òpera en ser estrenada fora d’Itàlia, però el cert és que la primera en fer-ho va ser L’Orfeo de Monteverdi, representada al teatre de pedra dels jardins de Hellbrunn, a Salzburg, el 1617.

És possible que Caccini hagués escrit més òperes, però no les conservem. Sigui com sigui, l’estil que es desprèn de La liberazione… porta la petjada monteverdiana, atesa la imprompta personalíssima de l’autor de L’incoronazione di Poppea. Tanmateix, Caccini prefigura la modernitat operística amb la utilització de veus naturals (sopranos, contralts, tenor i baix) sense la presència de castrats. 

Sempre a Itàlia, i pertanyent a una generació següent, Barbara Strozzi (1619-1677) ha estat sempre vinculada a la luxúria i a una sexualitat explícita, potser a causa del cèlebre retrat d’Il Cappuccino que ens ha quedat d’aquesta compositora, intèrpret i cortesana. No va ser compositora d’òpera, però sí de madrigals i d’escenes escenificables sota la forma madrigalesca i amb temàtiques molt explícitament amoroses.

Barbara Strozzi, música i cortesana

D’Itàlia a França, passant per terres germàniques

En ple context de la França del Rei Sol, Elisabeth Jacquet de la Guerre (1665-1729) hauria assimilat la forma de la tragédie-lyrique imposada per l’intrigant Jean-Baptiste Lully. Céphale et Procis, escrita entre 1691 i 1692 (quatre anys més tard de la mort de Lully, el qual havia tingut el monopoli de la música teatral) seria doncs la primera òpera de la història de la música francesa escrita per una dona, tot i que sembla que no va gaudir de l’èxit esperat, a causa de conxorxes externes.

Al segle XVIII, la composició femenina estava rellegada a privilegiades membres de les aristocràcies europees. Seria el cas d’Anna Amàlia de Brunswick Wolfenbüttel (1739-1807), autor de dues òperes en alemany (Erwin und Elmire i Das Jahrmarktsfest zu Plunderweisen) amb text ni més ni menys que de J.W. Goethe, que va dirigir el petit teatre fundat per la que era germana de Fredric II de Prússia; Maria Antònia, princesa de Baviera (1724-1780) també va escriure dues òperes, mentre que a Sophie Gail (1775-1815) va tastar les mels de la incipient opéra comique.

El segle romàntic

El 2020 va aparèixer la traducció castellana de The Europeans: Three Lives and the Making of a Cosmopolitan Culture d’Orlando Figes. Un estudi de l’historiador britànic Orlando Figes que destaca entre d’altres la figura de Pauline Viardot (1821-1910), de qui enguany recordem el bicentenari del naixement. Filla del tenor (o potser millor baritenor) Manuel García, sevillà de naixement, germana de la soprano María Malibran García i germana de Manuel García (inventor del laringoscopi), Viardot va ser deixebla de Liszt, intèrpret habitual de les òperes de Meyerbeer, amiga d’Héctor Berlioz, Chopin, George Sand, Delacroix i d’Ivan Turguènev i dipositària de la partitura autògrafa del Don Giovanni de Mozart, que va llegar a la Biblioteca Nacional de París, on encara avui es conserva..

Paulini Viardot, quasi un segle de vida musical europea

Retirada dels escenaris, Viardot es va dedicar a l’ensenyament del cant i va ser autora de quatre òperes, tres d’elles amb llibret de Turguènev i estrenades a Baden Baden (Le dernier Sorcier i Trop de femmes de 1867 i L’ogre de 1868) i una opereta de saló amb llibret propi, destinada als seus deixebles: Cendrillon (1904), escrita quan Viardot tenia 83 anys. El segell Opera Rara, per cert, en va fer una edició que revela l’immens talent musicoteatral de la Viardot, privilegiada testimoni de pràcticament tot un segle musical.

Aquest il·lustre personatge no ens hauria de fer oblidar les obres operístiques de l’anglesa Ethel Rosalie Harraden (1857-1917), autora de dues operetes i de l’òpera The Taboo, subtitulada com a òpera-fantasia; o de la polonesa Ludmila Jeske-Choińska-Mikorska (1849-1898), autora d’una òpera còmica i d’una opereta adscrites al nacionalisme eslau. 

Mentrestant, Itàlia acollia les tres estrenes operístiques (Ugo, Sofia i Eleonora d’Arborea) de Carlota Ferrari (1837-1907), a més de les dues (Attala i La trecciaiuola di Firenze) de Gisella delle Grazie (1868-1894/5?). I França comptava amb el romanticisme que Clémence de Grandval (1828-1907) va saber imprimir a cinc òperes: Le sou de Lise, Les fiancés de Rosa, Piccolino, Atala i Mazeppa.

A l’altra banda de l’Atlàntic també hi ha hagut creació operística femenina: G. Estabrook, pseudònim de Caroline Augusta “Gussie” Clowry (1845 –1897) va ser cantant i compositora i autora de la primera òpera escrita per una dona (The Joust) publicada als Estats Units.

Una pionera catalana

A Catalunya, cal parlar de Lluïsa Casagemas i Coll (1873-1942), violinista, cantant i compositora i de qui el Liceu havia programat l’estrena de l’òpera Schiava e regina el 1893, amb la mala fortuna que poc abans d’aquelles funcions l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes a la platea del teatre de La Rambla i, de resultes del mortífer atemptat, el Liceu va tancar les portes. L’òpera de Casagemas va quedar inèdita, com també ho va ser un següent títol, I briganti; Montserrat

Lluïsa Casagemas, la pionera catalana, germana del pintor i escriptor Carles Casagemas

Schiava e regina seria la primera òpera escrita per una dona a l’estat espanyol, tot i que va romandre inèdita. Per sort, un grup de recerca liderat per Francesc Cortès des de la Universitat Autònoma de Barcelona va localitzar la partitura el 2017 en un arxiu privat, i la musicòloga Maria Teresa Garrigosa la va poder estudiar en profunditat: es tracta d’una partitura escrita al més pur estil italià tardoromàntic, amb un rerefons fantàstic i amb llibret de Josep Barret. L’Exposició Universal de Chicago de 1893 havia premiat aquesta composició, lamentablement arraconada després del citat atemptat al Liceu. 

Poc després, Lluïsa Casagemas va desaparèixer de l’escena musical catalana, tot i ser una abanderada defensora dels drets de la dona a la Catalunya modernista i noucentista, al costat de personalitats com Carme Karr o Emilia Pardo Bazán. Escadusserament, va aparèixer com a intèrpret en algun recital de piano i es va dedicar a la composició de tangos.

(Continuarà…)

Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close