General

Per Nadal, tradicionalisme banal

Amb l’arribada de la temporada nadalenca la societat catalana es volca en la celebració, també l’escola pública. Una de les manifestacions d’esperit nadalenc més nostrades són “Els Pastorets”, que, en el context de l’escola pública, necessitarien un nou enfocament en el sí de la societat multiculturalitzada dels nostres dies.

L’últim o el penúltim dia abans de les vacances de Nadal tots els alumnes de l’IE Costa i Llobera de Barcelona tenen cita a la sala polivalent per veure «Els Pastorets», representats pels alumnes de 2n d’ESO i dirigits, almenys durant els meus temps en el centre, per Josep Padró, el professor de Socials. La postura entre els alumnes de Primària i els de Secundària és completament oposada: els primers estan expectants i embadalits per l’obra, però segons, avorrits, maleeixen el fet d’estar allà, perquè ja l’han vista massa cops o bé perquè mantenen una actitud desmenjada d’adolescent. De la mateixa manera que a l’IE Costa i Llobera, en multitud de centres educatius i teatres professionals i amateurs d’arreu del territori català es representa l’obra, sigui de manera més canònica o més apòcrifa.

S’han escrit infinitat d’assajos, llibres i altres parrafades sobre l’origen i tradició d’aquesta epopeia tan nostrada, però tenen una càrrega ideològica que no s’ha explorar suficientment. Aquesta no rau en la seva voluntat de representació del pathos tòpic català, del seny i la rauxa, sinó per desplegar uns postulats que podrien emmarcar-se, de manera probablement exagerada i sensacionalista, en el tradicionalisme banal –català, cristià i popular.

L’any 1995, el científic social Michael Billig va escriure un assaig que va obrir el camí cap al replantejament de com les societats percebien el nacionalisme, titulat Nacionalisme Banal i publicat en català per l’Editorial Afers. Billig centrava l’atenció en les formes més inductives, subjacents i menys visibles, a través de les quals els individus assumeixen sense adonar-se’n postulats i idees nacionalistes, que vagament són percebudes com a nacionalistes «hardcore». Aquests postulats es manifesten a través de símbols, comportaments o hàbits, entre d’altres, que són induïts de manera quotidiana en el subconscient.

Portada de “Nacionalisme Banal”, via Editorial Afers

L’origen de l’obra «Els Pastorets» rau en les representacions escèniques del naixement de Jesús, amb voluntat didàctica dels relats cristians, fetes ja en l’Edat Mitjana. Òbviament, amb el pas dels segles, el to i la connotació religiosa va anar variant lleugerament. Aquestes representacions podrien emmarcar-se dins d’un programa ideològic de cristianisme banal, ja que apel·lava al pagès/pastor comú i l’enaltia com el cristià pur. Semblaven anunciar al poble menut que ells eren els primers que van anar a veure Jesús i per això eren els més dignes, no els nobles o els rics. Una manifestació física d’aquesta lògica podria ser l’abundància i preponderància de les figures dels pastors en el pessebre.

Amb la Renaixença, moviment enquadrat dins de les dinàmiques nacionalistes europees, la llengua i la cultura catalanes foren promocionades, per necessitats d’identitat però també per atiar una certa ideologia política. Dins d’aquesta lògica, que cercava part de la identitat catalana en la cultura popular, les representacions nadalenques van ser un dels productes cultural que es modificaren i revaloraren. D’aquest context en va sorgir, l’any 1916, la més coneguda versió de l’obra: Els Pastorets o L’Adveniment de l’Infant Jesús, de Josep Maria Folch i Torres. En aquesta ja s’hi pot veure clarament la representació del target tradicionalista, a qui part del carlisme ja havia apel·lat,  on s’hi fusionen clarament el proselitisme catòlic i la nova ideologia catalanista. De la mateixa manera que en la representació medieval, en la versió de Folch i Torres el pagès/pastor s’utilitza com a representant d’una certa puresa, a més del cristià pur, és el representant de les essències patriòtiques. Perquè en la lògica de la Renaixença eren els únics que van conservar la cultura i tradicions catalanes durant l’època en la que van ser repudiades per les elits locals.

Des de fa força temps que un dels símbols més representatius del Nadal a la nostra terra va vestit amb barretina, faixa, espardenyes i samarra. És per això que, interpretant de manera més o menys  heresiarca la teoria de Billig i aplicar-la al Nadal Català, podria ser d’interès l’anàlisi de la figura del pastoret. Anant una mica més enllà, i potser estirant massa el xiclet, podríem arribar a parlar d’una pastoretització de certs aspectes del Nadal. En aquest sentit, podríem agafar com exemples el Tió, que, des de ja fa anys, sempre porta barretina i fuma amb pipa, o el caganer, en la seva representació més “tradicional”. Cal destacar que la figura del pastoret com agent nadalenc no és quelcom del passat, sinó que és present en productes culturals contemporanis, com ara la nadala Camí de Natzaret, de la Ludwig Band.

Pastorets de l’Ametlla de Merola (1980), via Associació de Veïns L’Ametlla de Merola

Es podria afirmar, amb forta certesa, que la tradició nadalenca al nostre país està dessacralitzada, almenys a escala supraestructural. Tot i això, la maquinària d’identificació de l’average joe amb la figura del pastoret es troba en l’escola, també en la pública, i més enllà de la representació d’una obra de teatre. Amb l’excusa que s’acosta Nadal, i que cal celebrar-lo en el centre educatiu, a classe de música s’ensenya a la mainada un seguit de nadales, normalment amb l’excusa d’una cantada intercursal. Tot i que un percentatge notable de la població catalana ja viu en ciutats (de mides molt diverses), moltes de les cançons, encara avui, parlen dels pastors i, en algunes, fins i tot, qui les canta parla en primera persona com si fos un pastoret, com El petit vailet, A Betlem me’n vull anar o El rabadà. Sembla paradoxal que en un model d’escola pública que s’identifica com a laica, en estas fechas tan señaladas, es bombardegi a la mainada amb cristianisme banal, dins del marc del tradicionalisme banal.

No voldria ser malinterpretat, no m’agradaria que aquesta reflexió fos percebuda com un discurs en pro de l’erradicació de la celebració nadalenca en les escoles, només voldria posar de manifest una sèrie de comportaments que, al ser banals, no identifiquem com ideològicament connotats. De la mateixa manera, tampoc s’haurien de canviar les nadales d’ambientació rural perquè la majoria de la població ja no visqui en aquest medi. Vivim en una societat, que al contrari de les tendències globals, segueix una tendència cap a la dessacralització, si més no en termes catòlics. Aquest procés també repercuteix, i repercutirà encara més, com són percebuts «Els Pastorets», que segurament ja només seran una forma de nacionalisme banal.

Amb la pèrdua dels referents del nou testament es farà inintel·ligible al públic comú, a causa del decreixement de la fe catòlica i de l’arribada de migrants procedents de països amb majories religioses diferents de les actuals al nostre país. Probablement, seguint aquesta tendència, el dimoni serà vist com l’enèsima encarnació del mal, com els monstres de Hollywood, Jesús serà com Júpiter i l’obra com a tal es percebrà més com una tragèdia de Sòfocles que com una eina del proselitisme religiós. La tendència a la mitologització laica de la tradició cristiana és quelcom ja present en l’escena musical catalana, amb grups com La Ludwig Band. En el cas de les nadales, la dessacralització ve de lluny, ja fa dècades que Pau Riba es va erigir portaestendard d’aquest corrent i, actualment, els màxims representants en són Vàlius.

Davant d’aquesta conjuntura la postura de l’escola pública no hauria de ser la cancel·lació de la representació dels «Pastorets» o la prohibició de les nadales amb subtext cristià. L’escola pública és laica i el proselitisme religiós no hi té lloc, per això cal que la situació actual es replantegi perquè aquestes manifestacions siguin pura Poètica i no religió. Els centres educatius ho han de contextualitzar, ja que és mitologia que ha tingut el poble català i és part de la seva tradició cultural, però s’ha d’assumir des d’un posicionament secular. L’assimilació de tradicions culturals sense alterar el corrent ideològica vigent és un procés que és habitual, com podría ser la integració de la mitologia grecoromana en l’imaginari col·lectiu medieval, sense cap mena de connotació de creença.

Adrià Riu i Blasco
Graduat en Història, menció en Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2020). Actualment, estudiant del Master in Cultural Economics and Entrepreneurship a Erasmus Universiteit Rotterdam. Ha escrit articles a la revista digital Núvol i va ser guanyador de la 5a edició del Premi a TFG sobre desenvolupament sostenible i justícia global atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close