Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) és periodista, treballa fent cultura a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i sempre té un somriure per a qui el busqui. Escoltador discret, coneix a la perfecció les claus d’un ofici que viu de la immediatesa, però també el periodisme que es cou a foc lent, que investiga, que s’aproxima a un tema, que fa del propi periodista un element més de la recerca. És el cas del seu debut literari, amb ‘Gainsbourg i Dalí, moi non plus’, una crònica essencialment musical que intenta trobar la connexió entre dos genis indiscutibles del segle XX: Serge Gainsbourg i Salvador Dalí. Músic i pintor. Artista i artista, en un diàleg memorable.
Tot esclata en el moment en què descobreix Histoire de Melody Nelson, un àlbum curt de Serge Gainsbourg que es va convertir en disc de culte des de la seva aparició. Com va ser que decideix seguir estirant el fil?
Em van recomanar el disc, una raresa breu. A partir d’aquí, em vaig començar a obsessionar pel personatge que hi havia darrera, fins al punt de voler-ne fer un llibre. Vaig provar d’escriure de de totes les vessants possibles, fins que em vaig adonar que el que em funcionava era la primera persona, exposant-me una mica. En part, era una temeritat, perquè no soc conegut [riu]. En aquest sentit, tenia clars dos referents, sense que em vulgui comparar amb ells: d’una banda, Soldados de Salamina, de Javier Cercas, i de l’altra, Sis nits d’agost, de Jordi Lara. La veu i els mecanismes que fan servir els do autors em semblaven molt interessants. La veu del periodista fa que la gent m’acompanyi i visqui amb mi els descobriments que vaig fent. Per mi, ara que visc la immediatesa dels teletips, era molt interessant mostrar que si t’esperes en un mateix lloc al llarg de 24 hores seguides, al final pot sortir la notícia. Que tot funciona a base d’insistència, de trucades.
Al llibre no hi ha res falsejat.
Tot és verídic, l’únic que he retocat és l’ordre cronològic. I m’he adonat que em costa escriure sobre coses que no he viscut o que no he vist.
Deformació professional? La teva feina es basa en escoltar, en escriure, en moure’t.
Tinc la sort de treballar en un lloc on constantment aprenc. Molta de la informació que surt al llibre també és gràcies a rodes de premsa a les quals he hagut d’anar. Evidentment, és molt diferent escriure una roda de premsa en un teletip o fer-ho amb temps i pausa, reposant la informació, pensant-ho tot molt i molt. És important reivindicar aquest periodisme, que és justament el que faig al llibre.
En un ritme molt diferent a la normalitat del teu dia a dia.
Per això era molt important demostrar-me a mi mateix que es pot fer d’una altra manera. Que més enllà del periodisme del moment, també existeix un periodisme de foc lent. La primera persona em va donar la possibilitat de vèncer les meves pors i inseguretats i crear una història a través del jo.
Gainsbourg i Dalí. No tenen cap equivalent, avui en dia. Vivim èpoques magres pel que fa a la genialitat?
Ells eren molt innovadors en el que feien, sobretot en el tracte amb els mitjans. Eren provocadors, però alhora molt tímids. De fet, van vèncer la timidesa a base de provocar, de jugar amb el mitjans. I segurament això és el que més m’ha fascinat, més enllà de la música i de l’art. Jo també em considero una persona bastant tímida i veure com aquests dos genis vencen la timidesa per aconseguir un objectiu —tot i que això els va costar molt car—, per mi no deixa de ser un exemple i una inspiració.
Per què dius que els va costar molt car?
Perquè la màscara que portaven o bé se la van treure, o bé els va caure. I amb la pèrdua de la màscara va arribar la part més depressiva de la vida dels dos: quan no podien ser el que havien estat. Els últims deu anys de Dalí van ser en reclusió, a casa seva: primer a Portlligat, després a Púbol, i per últim a Figueres. Estava malalt i sol, i ja no podia fer rodes de premsa. En el cas de Gainsbourg, igual: va arribar als últim dies molt alcohòlic, cec, malaltíssim. Per què? Perquè havien perdut la llum que els va caracteritzar. Van haver de pagar aquest preu, i jo no volia obviar aquesta part de la història. De fet, començo a escriure el llibre amb la màscara de fan total, però com que el procés d’escriptura ha estat tan llarg, també he pogut madurar, treure’m la màscara i mirar més als ulls dels dos protagonistes. També ha estat difícil, no et pensis. [riu]
Com arribes a la connexió Dalí-Gainsbourg? És un dels reclams del llibre.
Amanda Lear, una de les muses de Dalí, i el biògraf oficial de Gainsbourg ja en parlaven, els dos fan cites al tema en els seus llibres. Gainsbourg era estudiant d’art, s’enamora de qui seria la seva primera dona. Resulta que era la secretària d’un poeta surrealista que vivia en un pis… de Salvador Dalí! Ella porta Gainbourg a la casa de Dalí, als Estats Units. Ell, fill d’immigrants, encara amb tot per fer, veu una casa on tot és luxe i on diu la llegenda que van fer l’amor sobre obres d’art. Podem dir que Serge Gainsbourg neix allà, que Dalí el fa néixer. Llavors, m’adono que no vull escriure una biografia, que necessito aquesta connexió. Ni tan sols volia un assaig, volia una història diferent. Necessitava un ganxo. Dalí és l’excusa per parlar de Gainsbourg. Al final, però, he acabat parlant dels dos. Ara bé, no és pas casual que el nom del músic estigui davant del pintor.
Compara la seva personalitat, les maneres de parlar del sexe o l’escatologia. També remarca la diferència d’orígens.
Gainsbourg ve d’una família precària, que va patir l’època del nazisme. En això es difereix molt de Dalí, que era fill d’un notari de Cadaqués. Als dos, però, els agrada engrandir el seu mite, de vegades hi ha més llegenda que veritat. A mi, més que les provocacions televisives alcoholitzades, m’interessa el Gainsbourg que fa un cant a la sexualitat, quan publica l’any 1969 Je t’aime moi non plus, un cant a viure en època d’obscuritat. O quan es va atrevir a fer una versió reggae de la Marsellesa, que el va portar a ser amenaçat de mort pels brigadistes.
No sé com seria rebut avui un disc com Histoire de Melody Nelson, o una cançó com Lemon incest, que va cantar amb la seva filla, Charlotte Gainsbourg.
En aquí també coincideixen: els dos descriuen “Lolitas”. Més que de llibertat d’expressió, és un tema de respecte. El problema és quan Gainsbourg o el mateix Dalí tractaven la dona com un objecte. Eren fills d’un temps, però això no teu que avui puguem ser crítics amb el que feien. L’obra de Dalí no deixa de ser provocació contínua, i de Gainsbourg se’n va parlar molt per les provocacions que feia. Si mires vídeos d’ell, és terrible: una rere una altra…
També va ser un símbol de llibertat, en aquella època.
Ho era gràcies a Je t’aime moi non plus, per tot el que significava d’alliberament sexual. La cançó va estar prohibida a Espanya o al Vaticà, i ell n’estava encantat. Va ser un símbol de llibertat, o més aviat de llibertí, de figura d’un paio a qui li importa tot i no li importa res, al capdavall. Ell era un ésser lliure i això el fa molt atractiu.
També parles del moment en què coneixes la Jane Birkin.
Va ser una experiència totalment religiosa [riu]. Molt bonic, un zenit. Va ser com tancar un cercle, i també m’agrada molt l’èpica. Fent el llibre, em vaig adonar que, quan treballem, no aprenem a viure les coses quan ens passen. Jo vaig estar una roda de premsa del Primavera Sound amb ella i estava tan preocupat d’escriure el que deia, que no em vaig preocupar d’aixecar el cap i mirar-la. La tenia allà davant! Volia que tot anés bé i no procurava gaudir del moment, com sí que vaig fer quan la vaig trucar. Va ser únic. Li havia enviat desenes de correus i mai vaig rebre resposta, fins que un dia, em va escriure que tenia dues històries per explicar-me sobre la relació entre Gainsboug i Dalí: una, la trobada aquesta a la casa de la seva primera esposa. L’altra, una obra d’art que van fer amb el cos d’ella –un motllo, fet per un japonès–, amb la qual Dalí es va fer una foto.
Per a tu, va acabar convertint-se en una obsessió?
Me n’adono quan constato que jo sabia més coses de la vida de Jane Birkin que la pròpia Jane Birkin! El dia del Primavera Sound va acabar bé, perquè vaig poder gaudir del concert, que va ser preciós i que he inclòs al llibre en forma de petita crònica. Després, a la roda de premsa que Birkin va fer pel Temporada Alta, li vaig poder donar un exemplar del llibre. I em va dir que em recordava.
Pere Francesch Rom
