Pere Joan Martorell (Lloseta, Mallorca, 1972), és un escriptor amb una obra poètica i narrativa ben sòlida al darrere coronada el 2018 amb ‘La memòria de l’Oracle’, finalista del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Amb ‘L’art o la vida’ (Lleonard Muntaner, 2023), canvia el registre per bastir una col·lecció de relats que agafen trets biogràfics de figures rellevants de diferents disciplines, de Frida Kahlo a Chopin, passant per Billie Holiday, Van Gogh, Camille Claudel i altres, per bastir un artefacte literari que juga sense complexos amb la realitat i la ficció. Amb relats creuats de la prosa curosa, punyent i musculosa de l’autor.
Per reflexionar i fer literatura al voltant de la relació entre l’art i l’existència hi ha un ventall molt gran de personatges. Els que apareixen en el llibre donen molt de joc. Però per què aquests i no uns altres?
El final, allò que decanta la balança cap aquests i no uns altres és l’encaix del conte. Com a lector acostumat a llegir biografies de creadors que m’han interessat, arriba un moment que són com de la família, coneixes les seves vides. Aleshores, la idea era fer una mena de divertimento a partir d’aquestes vides, encaixant retalls de ficció. Hi havia més material, per exemple sobre Picasso, amb un relat que s’anava eixamplant fins a les 30 o 40 pàgines. Llavors va arribar el moment de deixar-ho, era un cercle que no es tancava. Però allò que decanta la balança era tenir un final que tanqués la història encara que fos inventat, com una part més de la ficció. Per això la tria final, allò que conjugava millor realitat i ficció.
És important ressaltar això, que L’art o la vida és, per sobre de tot, un artefacte literari. Potser el lector trobarà trets biogràfics que no coneixia, però el llibre no perd de vista les llicències en la construcció del relat, la recerca del tipus de narrador escaient, del final sorprenent…
Sí, no es tractava únicament d’agafar dades biogràfiques i posar-les. Parles d’artefacte literari, i una de les qüestions que em generava més dubtes era trobar la veu adequada. Hi ha narració en primera persona, segones persones, narrador omniscient, estil epistolar… M’interessava per sobre de tot decidir quina havia de ser la fórmula. El conte de Na Pati Smith, per exemple, estava escrit en primera persona. Es tracta de l’única persona del llibre que encara està viva. I el que passava quan narrava és que a aquesta primera persona li mancava versemblança. Quan vaig fer el gir a la segona persona, com si ella dialogara amb la seva consciència, vaig trobar un punt de vista més versemblant. Aquest era un dels reptes. Segon, molts dels llibres que m’arriben, sobretot del Principat, tenen un to neutre, tothom parla de la mateixa manera. I a mi això em sembla impensable, cada personatge ha de tenir el seu idiolecte, Billie Holiday no pot xarrar de cap manera com En Chopin. Això per mi era essencial.
Hi ha també textos marcats en cursiva atribuïts als personatges.
Aquí hi ha una petita trampa, perquè la cursiva en alguns poemes o en algunes reflexions dels creadors és per fer passar-los com a propis del protagonista, quan en realitat són part de la ficció. El repte era fer creure els lectors que aquestes reflexions surten de les seves vides.
Funciona, perquè hi ha cartes en cursiva, cartes en redona… No saps ben bé què correspon a la realitat i què a la ficció.
Exactament. En algunes de les presentacions una de les preguntes era: “Em podries dir per favor què és realitat i què és ficció?”. I aquest és el joc, que cadascú faci la seva tria. En tot cas, aquesta cursiva em dona peu a saber si el lector troba versemblants o no aquells textos.
Algú va escriure que L’art o la vida parla de com sobreviure vitalment a l’art. El llibre parla de com la creació artística condiciona la vida dels creadors, això es veu en el relat sobre Flaubert, obsessionat per la perfecció fins al punt de convertir-se en un ésser asocial, al marge. Fins a quin punt l’excel·lència artística requereix un punt obsessiu?
Cada creador viu això de manera singularíssima. Conec molts creadors, pintors, músics, escriptors, i n’hi ha que s’hi aboquen d’una forma obsessiva, deixant de banda qüestions del dia a dia: la parella, les tasques pendents, els fills… I hi ha altres que treballen de manera obsessiva però cuidant aquesta altra àrea. Potser aquests personatges del llibre són una mica extrems i potser aquí rau bona part de la seva excel·lència i la seva obra. Òbviament, la vida quotidiana queda arrasada, deixada de banda, o és molt problemàtica. Has posat l’exemple de Flaubert, que evidentment és un cas extrem, tots sabem que podia passar dies revisant una paraula o una construcció, si la coma havia d’anar davant o darrere. I al final del conte hi ha una situació exemple del que pot passar. Per tant, allò bo, essencial, és trobar un punt mitjà, que et faci sentir ple.
El relat sobre Billie Holiday és colpidor, sense concessions. En aquest cas, la vida passa per sobre de l’art, el triomf artístic no és capaç de corregir una vida marcada ja des de la infantesa. Un dels relats, per cert, amb un to més cru. De vegades hi ha una literatura que passa molt de puntetes per les coses.
La vida és una mescla de vivència i experiència. I Billie Holiday es va criar, sent nineta, en un ambient hostil, degradant. Està immersa en un món problemàtic. Però té aquest do de la veu que la fa ser una artista reconeguda a escala mundial. El que passa és que les marques vitals fan que la seva vida sigui un desastre, una mescla de malviure i art.
He pensat bastant en la teua professió de psicòleg llegint el relat «El gran masturbador», dedicat a Gala i Salvador Dalí, un conte molt freudià (hi ha al·lusions a Freud, de fet) i amb un final divertit, bandarra, una mica desconcertant, fins a cert punt.
Hi ha un tema de deformació professional. Aquest any, curiosament, he començat amb el tema educatiu, d’orientació, però durant molts anys he fet de terapeuta i n’he sentides i escoltades de mil colors, fent feines en ambients complicats i amb gent amb molts problemes. Arribes a veure moltes coses i potser això és present en alguns relats, en la necessitat d’arribar al fons, a l’ànima dels personatges. Intentar saber com pensen i com funcionen les seves ments. I en el cas de Dalí vaig aprofitar aquesta egolatria, el súper jo, aquesta mena de narcisisme, per fer un joc amb el final. Jugant també amb la devoció que tenia l’artista pel tema freudià.
La voluntat de què parlaves d’arribar al fons de l’ànima es veu molt bé en el relat sobre Patti Smith. També passa amb Frida Kahlo, però amb Smith de manera molt marcada, potser perquè és el personatge més contemporani. Hi ha un acostament com més conscient.
És un personatge que sempre m’ha cridat l’atenció. Si ho pensem, ella és la persona més polifacètica de tots, la més artista. El títol havia de ser «La reina del rock que volia ser poeta», que finalment el vaig escurçar deixant-ho en «La reina del rock». Però va fer els seus llibres, dibuixava, va fer exposicions… I a escala personal va tenir life events, esdeveniments vitals, que l’han marcada molt, com el fet de perdre gent molt propera. M’interessava molt perquè ha tingut molts dalts i baixos durant la seva vida, ha estat dalt del tot i després ha caigut, ha quedat esclafada. Va passar pel món del rock, que ja se sap com funciona, i després té canvis vitals, per anar a actituds més budistes, més de reflexió i meditació, d’estar tranquil·la amb la lectura i l’escriptura. M’interessava molt posar-me dins de la seva pell, veure com anava evolucionant el seu món.
Una qüestió interessant del llibre és veure com basteixes hipòtesis sobre les vides d’aquestes persones, com ara Kafka i la seua renúncia a l’amor. Però m’ha interessat molt el relat amb la relació de Rodin i Camille Claudel, que és coneguda, però tu traces una hipòtesi molt colpidora. Supose que forma part del joc literari.
Sí. També volia fer valdre l’obra d’alguna d’aquestes creadores. Amb Frida Kahlo la justícia poètica ha capgirat la consideració artística i el coneixement popular i està per davant de Diego Rivera. En altres casos això no existeix, com ara en el conte que tu esmentaves, «La forma del desig». Sorprèn com un artista com Rodin va ser capaç d’aprofitar-se d’una joveneta, fer-la patir tant… Et genera un dilema conèixer aquestes vides, sobta que persones amb una obra bellíssima siguen capaços de fer aquests desastres. I està també la qüestió de la invisibilitat de Camille Claudel, una artista desconeguda a causa de l’ombra allargadíssima de Rodin, però que té una obra potentíssima. Que per circumstàncies socials de l’època va quedar marginada i ingressada en un manicomi. Algun dels contes volia posar llum sobre aquesta mena de personatges.
L’acostament a les figures de Van Gogh i Gauguin té un punt visceral, supose que era l’enfocament més adient a uns personatges que eren tot just molt viscerals.
Exacte. Són vides molt tumultuoses que et permeten posar en marxa uns moviments i unes escenes que tenen molta visceralitat, amb comportaments fins i tot agressius. Són el revers dels artistes funcionaris, que fan feina de huit a tres. En aquests casos l’obra i la creació emmarquen tota la vida dels personatges. Què passa? Que quan la cosa funciona i les circumstàncies vitals són positives, el caràcter es manté neutre, però quan les expectatives no s’acompleixen surt el monstre que porten a dintre tots els creadors. La natura humana és capaç del millor però també del pitjor.
