General / Patrimoni

Petracos, el pla de pedra

És un dels santuaris de la prehistòria més importants d’Europa. Allí, durant milers d’anys, l’ésser humà va mirar de representar una evolució imparable: un canvi progressiu de societat caça-recol·lectora a agrícola i ramadera. Una de les grans revolucions de la humanitat: el Neolític. D’allí venim tots i totes. Éssers enormes amb els braços alçats ens esperen en Petracos.

Per a la major part dels humans, viatjar a la prehistòria és com quan arribem a un parc zoològic i ens posem al lloc on hi ha els primats: ens quedem bocabadats i fascinats perquè segurament veiem en aquelles criatures un fragment del nostre passat més atàvic, essencial, profund i tendre.Viatjar a la Prehistòria i que ens solten al País Valencià enmig de cérvols, hienes i algun tigre de dents de sabre, és possiblement l’aventura virtual més emocionant i inquietant que podríem imaginar-nos.

Les boirines encara no s’havien oblidat dels bancals i s’hi agafaven amb la força suau de les primeres hores del matí. Ell anava pel barranc de Malafí i la Vall d’Ebo: el lloc era conegut com el Pla de Petracos i era terme de Castell de Castells.

Es deia –es diu encara- Pere Ferrer, i s’havia quedat sense feina. Era de Cocentaina i tenia una passió al cap: el seu Comtat, el seu país, el patrimoni… Sense treball, però no aturat. Era el 24 de juliol de l’any 1980 i havia pres una determinació: no caure en la malenconia i la tristesa. Va decidir comprar-se una vespinet. I com que ell tenia unes idees d’esquerra, la volia roja: i va triar una Vespino roja. Amb ella, recorria camins, carreteres i pistes del Comtat i de més enllà: Cocentaina, la Vall d’Ebo, Castell de Castells, Gorga, Balones, Vall de Planes, Muro i més enllà: la Vall de Gallinera, la Vall d’Alcalà… En juliol anava a poc a poc per una pista de terra pel pla de Petracos. I és quan va contemplar aquell mur impressionant que formava un passadís amb la muntanya d’enfront. I va començar a identificar uns forats sobre aquella superfície de calises sense temps. I va intuir dins d’una d’aquelles cavitats una possible figura humana enorme, que l’atreia des de la distància…

Figures femenines de Petracos.

Ell ens ho conta: De sobte, em va entrar una tremolor irracional. Vaig frenar la motet i em vaig quedar allí, parat, identificant a poc a poc el que em semblaven siluetes dins de forats: mans ondulants, figures amb els braços alçatsAllò no podia ser prehistòric: les figures eren enormes. Les veia sense cap problema a uns 50 metres de distància.

Sense ser-ne conscient, acabava de traslladar-se a un temps pretèrit de feia uns 10.000 anys. Pere Ferrer havia descobert aquell juliol de 1980 un dels santuaris prehistòrics més impressionants d’Europa. Si Al Vent de Raimon es va crear damunt d’una Vespa, els descobriment del santuari del Pla de Petracos, es va fer damunt d’una vespinet roja. A la setmana següent, un grup de components del Centre d’Estudis Contestants, van anar a l’indret i van començar a visibilitzar i estudiar un dels llocs sagrats més importants de la prehistòria europea…

Cada cicle de llunes, el xaman hauria repetit un mateix ritual. Possiblement, hauria ingerit un beuratge preparat amb llavors de roselles i una mica de gramínies moltes. Però no sabia que a dins, hi havia clavíceps ségol, un fong microscòpic que és la base de l’LSD. Minuts després, ja s’hauria submit en un estat alterat de consciència. Agafaria d’una embranzida amb els dits un gran grumoll de pintura rogenca i s’enfilaria com un ésser arborícola fins a les concavitats superficials que tenia aquell mur de pedra. Sobre la roca, deixaria el rastre dels pigments en forma de braços, traços i siluetes humanes… A l’endemà, els grups humans que s’aplegaven a la vora d’aquell gran llençol de pedra, veurien des de lluny les siluetes de dones sense cap, testes de bous gegants i figures antropomorfes plenes de tiges, llum i vegetals titil·lants…. Mica en mica, aquestes accions anirien formant un retaule.

De fet, situat al terme de Castell de Castells, el Santuari del Pla de Petracos és un dels exemples més destacats d’Europa de l’art macroesquemàtic i està declarat Patrimoni de la Humanitat. I el que és més sorprenent: el concepte “macroesquemàtic” naix ací, per “culpa” d’aquestes pintures. És una manifestació de les cultures neolítiques més antigues que van començar a observar el fenomen del cicle agrícola i van intentar explicar-lo i ritualitzar-lo. El trobem –etern i digníssim- al Barranc de Malafí, entre la mar i les mares-muntanya Aitana, Mariola i Benicadell. L’arqueologia prehistòrica veu en aquestes imatges informació de fa uns 10.000 anys.

Fotografia des de l’interior.

L’art macroesquemàtic s’associa a l’orant, una figura humana amb els braços aixecats, que mostra les mans i els dits, que no són sempre cinc. Però també hi ha motius geomètrics i ondulants que trobem a les ceràmiques associades del mateix horitzó cronològic i geogràfic. La magnitud de les figures pot indicar la inseguretat –el neguit, el temor- d’aquells éssers humans davant d’un nou temps, un temps de canvis.

Quan els primers agricultors i ramaders imaginen l’embrió del relat religiós, posen la fecunditat i la fertilitat com els pilars bàsics de la seua mitologia. El cicle agrícola passa a ser un bucle que visualitzen els col·lectius humans com una espiral contínua còsmica, invencible. La dona, alhora, esdevé el talismà fecundador al costat del toro: de fet, en una de les concavitats pintades de Petracos veiem aquests dos elements units: la testa d’un toro i la dona sense cap. Amb unes extremitats serpentiformes.

En un altra concavitat de la paret apareixen dos antropomorfs: el més gran amb els braços aixecats, amb un cap de línies irregulars i envoltat d’una aura solar o potser banyes. Els braços acaben amb la mà oberta i els dits -3- separats. A dalt, hi ha un altre personatge més menut en una actitud similar. Però la visió encara és més fascinant, perquè a pocs metres dels vessant rocallós, en terra, hi ha una gran pedra: en algun moment, roca i cap amb aura coincidirien en un alineament solar màgic.

Aquestes pintures “macroesquemàtiques” tenen una lectura més màgica, perquè representen sensacions i no accions com les posteriors molt més cinematogràfiques i narratives.

Onduliformes, braços i vegetals.

En aquelles cronologies, la vegetació en general i les gramínies en particular tenen un protagonisme extraordinari. El cicle agrícola es va considerar sagrat, i els seus grans moments foren associats a grans festes. Així, veiem en una altra concavitat rocallosa uns traços ondulants que semblen braços que oscil·len i que sembla que es transformen en tiges, herbes, branques i vegetals. I que precisament, naixen de llavors. En un altre enfonsament de la roca apareixen a la part inferior dos pseudo-cercles que els prehistoriadors han interpretat com la llavor en eclosió que es transforma en tiges i plantes…Aquestes noves societat agrícoles i ramaderes intensifiquen la socialització entre grups humans dispersos: els clans comencen a esdevenir nuclis familiars.

Al Santuari de Petracos destaca la representació de la figura humana de gran dimensions com si per primera vegada, l’ésser humà es plantegés quin lloc ocupa al món. Antropomorfs, motius geomètrics, serpentiformes, meandriformes… En un altre plafó observem el que sembla que són dues figures femenines…

La substància de què estan fetes les pintures és un pigment dens, matèric, d’un color vermell negrellós. Bàsicament, la pasta és una barreja d’òxid de ferro i manganés aplicada a la roca a través dels dits i un pinzell de ploma d’au. Amb un traç gruixut, intens, A Petracos existia un xaman que podia sentir el mateix que percebia Pollock quan es llançava sobre el llenç.

Són 8 “cambrils” o abrics petits dels quals 5 tenen pintures en vermell fosc. Al costat de tot aquest diorama prehistòric trobem una cova lliure de pintures que segurament tindria una funció de “capella” del santuari, de lloc on algun tipus de litúrgia o hierofania es produiria algun cop l’any. Són representacions que formen part del món simbòlic de les primeres comunitats agrícoles semi-nòmades que viuen als voltants de la zona fa uns 8000 anys. Unes representacions que pertanyen a l’art macroesquemàtic, un estil endèmic d’aquestes comarques, únic al món. Es caracteritza per representar figures humanes de grandària notable, amb braços alçats en actitud orant…Anterior a l’anomenada pintura “llevantina” o rupestre mediterrània, més pròxima a nosaltres…

Figura femenina i testa de bòvid.

Seguint el llenç de roca, hi ha la llera d’un riu que seria la caixa ideal perquè ramats d’animals empaitats anaren cap a una mort incerta i al rebost d’aquest grups humans…Uns grups humans que van continuar considerant Petracos un lloc sagrat durant molts milers d’anys. De fet, un xaman uns 3000 anys després, continuava representant animals en una zona del santuari: en queden restes en una cova: un petit cérvol ens recorda la pervivència del lloc com a estació de cacera… I ja en el nostre món, el de fa 500 anys, l’indret continuava considerant-se sagrat: hi ha una ermita al costat que manté les constants vitals d’aquell espai màgic…

Una desena de milers d’anys separen els ulls i les mans dels humans que van traçar aquelles figures i els que ara mateix observem la meravella. Un santuari, un lloc de trobada i de culte que reunia grups humans que tenien interessos i creences comunes: la veneració a la fertilitat, el creixement i el cicle agrícola… La vida.

A Pere Ferrer, per haver-se comprat una vespinet roja. Que el va portar a Petracos. I al Centre d’Estudis Contestans. Ells són uns dels guardians de la memòria.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close