General / Camins de Serp

Piera i la paella

Josep Piera ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Òmnium ha decidit immortalitzar la decisió retratant l’escriptor de Beniopa al costat d’una paella. Aquí la notícia transcendent és la condició notabilíssima i l’obra vasta d’un poeta absolutament mereixedor del guardó. Però a mi m’interessaria saber també qui fou el responsable d’encastar aquest arrosset espantós com a colofó d’un acte que hauria d’emmarcar-se en la màxima solemnitat. De fet, com a antic soci de la casa (me’n vaig desfer quan Òmnium abraçà el processisme) em plauria que l’estimat col·lega Xavier Antich ens contés l’instant precís en què un bípede, davant la notícia en qüestió, digué: “ospa, nanos, oi que seria simpàtic acabar l’acte de notificació del Premi al Piera amb una paella?”. Explica’ns-ho, Xavier, perquè el nostre país es conforma de gent com l’honorat, però també de tòtils importants com ara aquest.

Haig de reconèixer al processisme cultural la seva inaudita traça en sorprendre’m a l’hora de folkloritzar qualsevol afer amb una voracitat de pantera. L’entrega d’un Premi d’Honor hauria de ser un acte pràcticament militar, d’una austeritat franciscana i allunyat del qualsevol temptació xirucaire o colorista (més encara si l’autor, com és el cas, ha sobreviscut al nauseabund centralisme literari que encara avui professem la majoria de barcelonins). Què polles hi foteu amb una paella a l’acte del Piera, colla de rucs? De debò que ningú no va arrufar el nas quan es va tenir la pensada en qüestió? Ningú, ni una sola ànima, digué una cosa tan normal com: “home, xatos, que això és la revelació del Premi d’Honor, no un puto xiringuito!”? No m’ho puc creure, us ho dic seriosament: no m’entra a la closca que es pugui tenir tanta mala llet amb un dels nostres sèniors més eminents.

Abans de voler convertir-nos en un estat hauríem d’aprendre les normes més elementals de protocol, i això val per la política però també per la cultura. Quan s’anuncia el màxim guardó de les teves lletres no et dediques a fer el tòtil. Després, quan has acabat l’acte i el protocol es relaxa, si vols organitzes una fucking orgia banyada amb suc de taronja. Però, davant l’escriptor honorat, fas el favor de comportar-te com déu mana. Quina serà la propera pensada, portar-li una túnica grega al filòsof Pere Lluís Font? Quan d’aquí a uns quants lustres me’l doneu a mi, què hi fotreu… una caixa de puros i un gramet de farlopa per rememorar els vells temps? Us penseu que tot és una manifa de tres al quarto. No respecteu res de res.

Ah, i ni una puta paella sabeu fer bé, que l’arròs era més blanc que les natges de la Verge. Ni això, de debò. Quins putos clowns. Ni una mica de safrà.   

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close