World Arts / Art News

Pinto per distreure’m de mi mateix

Leggilo in taliano

Com era Aldo Mondino, el brillant artista-pintor-escultor que es delectava amb les paradoxes pintant trencaclosques irònics i cultivava la seva independència (de dandi) rebolcant-se en la sopa infinita de dobles sentits

Aldo Mondino i Gian Enzo Sperone davant l’entrada de la galeria. Roma 1994

Torí. Luigi Pirandello havia dit “escric i estudio per distreure’m de mi mateix”. Aldo Mondino (Torí, 1938-2005), refinat i obsessiu col·leccionista d’autògrafs, dels quals treia cites amb què havia empaperat el menjador de la casa Monferrato, havia substituït la paraula pinto per convertir la frase en el seu lema.
Els dobles sentits, els significats ambigus i els jocs de paraules eren el seu pa de cada dia, perquè s’alimentava de contradiccions. Què en dieu de l’exposició “Aldologica” del 2003 i d’una “Aldobiografia”? (encara per escriure).

Coffee carpet (1990) exposat per Sperone Westwater a Nova York.

 

El ball dels dimonis de l’art entrellaçats amb els fantasmes de la vida agita aquells que, com ell, vivien en un estat constant de doble adolescència, com dobles eren els sentits dels seus quadres. Així, les pertorbacions i excessos derivats i que no són successos episòdics, generen anticossos salvífics en la psique del portador.

Auroretrat a Wiliamsburg (jo i Nitsch) (1990).


Des de Sèneca fins a la modernitat, el precepte “Segueix el teu dimoni” s’ha transformat en emocions que han nodrit l’ànima (dimoni) de molts artistes, en primer lloc, la seva. Aldo Mondino, que va entendre els dimonis de l’art i de la vida, i els va convertir en el seu orgull a una edat madura, havia reviscut un ímpetu adolescent amb un optimisme destinat a estar constantment fora de control. Sovint era incapaç de mantenir la vida dins de límits practicables i sostenibles; això, però, li va permetre alleugerir els dolors de l’art en una fase en què la tirania del conceptual, del minimalisme, de l’art pobre no deixava als pintors gaire esperança. Així, un artista pintor que no es trobava particularment en harmonia amb el seu temps podia suportar el dolor de l’aïllament i treballar en un nínxol molt estret i poc il·luminat. En aquells anys pintava provocativament sobre linòleum (el pitjor suport per a la pintura a l’oli) esquitxant els tubs de colors en llargs filaments directament sobre la superfície; això permetia a qui al seu taller no disposava de cap paleta (almenys en el sentit clàssic del terme) donar temps als seus pinzells per “reflexionar” una mica, abans de fer la seva feina.

Compet/iction (1969).


En aquell moment, en una amistosa polèmica amb Michelangelo Pistoletto sobre l’inaudit desvergonyiment dels miralls, va parafrasejar Jean Cocteau (del qual tenia diversos autògrafs) per la fulgurant dita: “Els miralls haurien de pensar una mica abans de reflectir”. Va ser l’any 1981 quan es va celebrar una exposició a la Galeria De Ambrogi de Milà, amb un gran gravat de vidre el tema del qual era un home que s’hi enfilava.
Durant anys, no va ser gens fàcil pintar rabins, barreters hassids, acròbates nord-africans, ballarins amb gerros al cap, dervixos en una espiral d’èxtasi místic, moros i cristians espanyols, en temps de Marcuse i Lacan, i amb ritmes regits pels flirtejos amb l’alcohol.

Va tornar a Torí de la seva primera estada a París el 1962, en l’època prepop (l’onada americana arribaria a les costes europees a partir del 1963) i en contrast amb un pare industrial que, decebut per la seva traïció, se li va posar en contra durant 25 anys, va començar la recerca de nous aliats.

El ballarí turc (1999).


Les antenes italianes que havien captat el canvi eren sobre el cap, en primer lloc, d’Ettore Sottsass (amb un article il·luminador a Domus del 1962) i de Michelangelo Pistoletto, ja en sintonia amb les noves necessitats d’una insistent mirada cap a l’exterior, després de dècades de mirades turmentades i tempestuoses cap a l’interior (cor i vísceres).

Es tractava de posicions lingüístiques i existencials destinades a redimensionar els primers límits geomètrics i després informals de l’art dominant.

Només Fontana, Burri i Manzoni, que mantenien ferma la brúixola amb una estètica forta, inèdita i, per tant, revolucionària, haurien sobreviscut a anys de sacsejades i tremolors.

L’ambient que Mondino havia freqüentat a París, del 1959 al 1962, era el postsurrealista i New Dada (allà apareix de sobte l’epopeia de Yves Klein, Arman i Tinguely), on dominava Jean-Jacques Lebel, artista iconoclasta proper al Living Theatre, i Gilles Deleuze; l’extremisme de Pierre Restany, compromès a codificar el Nouveau Réalisme com a defensa a ultrança contra els nord-americans, era l’altra cara de la moneda.

També hi havia Robert Lebel (pare de Jean-Jacques), el “conseller” de Breton i primer exegeta de Marcel Duchamp en peu d’igualtat amb el seu homòleg italià Arturo Schwarz (nom de plume Tristan Sauvage), l’humorós erudit-comerciant del surrealisme nascut a Egipte i després emigrat a Milà.

Hi havia Alain Jouffroy, la ment més fervent de la crítica d’art francesa. Tot això és per deixar clar quina mena d’ambients freqüentava el jove jueu torinès traslladat a París.

En aquest sentit, cal dir que Aldo (que havia sobreviscut miraculosament a una batuda nazi el 1943, quan només tenia 5 anys, fent-se passar per un paquet dins d’un armari) no hauria entrat mai en una sinagoga, encara que a partir de mitjans dels anys vuitanta hauria poblat les seves pintures de rabins i intel·lectuals jueus.

La primera exposició que es recorda amb aquests temes és la de 1988 (galeria 2C de Roma). El 1991 a l’exposició de Nova York (Sperone Westwater Gallery) amb escultures de xocolata i una enorme catifa de cafè amb grans amb diverses torrefaccions i diversos tons de colors, quadres fets amb terrossos de sucre. En aquest sentit, m’agrada recordar que l’artista, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, va substituir els materials nobles per materials comestibles (ho va fer algú abans que ell?): sucre, torrons, xocolata per a escrits com “mamma”, “agnelli” (xais) , “Porcodìo”, que li havien valgut una absència total de vendes i una condemna per blasfèmia. El 2001 pinta un quadre “danublau” amb 2.000 bombons que descriu el camí del Danubi en travessar deu països (cadascun dels quals representa un gust diferent). També hi havia pintures de rabins i sultans otomans. Un visitant distret va trepitjar la catifa el dia de la inauguració (per sort, Lavazza havia proporcionat abundants subministraments de grans de cafè). Entre els sultans otomans va aparèixer Farouk, el penúltim rei d’Egipte, que agradava especialment a Aldo pel seu famós joc de paraules: “El món sencer es revolta, aviat només quedaran cinc reis: el rei de piques, el rei de trèvols, el rei de cors, el rei de diamants i el rei d’Anglaterra”. A l’exposició s’hi van presentar Julian Schnabel, que era amic seu, i Woody Allen (aquest últim probablement per casualitat). Schnabel li dedicaria un gran quadre pintat el dia de la seva mort, el 10 de març del 2005.

Làmpada (1968-90).


Barbara Guggenheim, la consultora de Silvester Stallone en aquell moment, va comprar un quadre; m’agrada imaginar que l’havia comprat per al genial actor que també era col·leccionista i pintor.

Un quadre que representa una cursa de peixos ensangonats a una velocitat improbable (i executat en fals mosaic) va despertar una gran curiositat i va caure en mans d’un col·leccionista californià.

En aquella ocasió va pintar a Brooklyn un autoretrat amb el rabí Williamsburg i un corb a terra. Havia anat a Williamsburg per tractar de conèixer el rabí de la comunitat, que tenia fama de ser un bon home i una mica indigent. La trobada, que va començar malament amb la pregunta (sense resposta) “Qui és el teu rabí? On és la teva sinagoga?”, es va resoldre després en una abraçada alliberadora.

El pintor, que es recreava amb les paradoxes pintant trencaclosques irònics, va cultivar la seva independència (de dandi) rebolcant-se en una sopa infinita de dobles sentits. “Scultura, un corno!”, realitzada primer amb xocolata i després amb majòlica, va ser una superposició d’elefants com els d’ivori fals que venen als top manta d’arreu.

El retrat de Lord Byron duia un imponent marc de bolígrafs Biro reals. El joc de paraules era un ganxo per cridar la nostra atenció i com que l’excés forma part del bagatge dels provocadors intel·lectuals, en va fer un gran ús. A Torí, l’any 1963, havia fet amistat amb el mestre de l’“elusió”, Giulio Paolini, l’art del qual refredat al punt cap a una fixedat irreal era, però era el més allunyat des del punt de vista lingüístic.

També es tractava amb Michelangelo Pistoletto, el pare de la pintura antiexpressionista i fotogràfica, la brillant intuïció del qual admirava: superfícies no de tela sinó d’acer inoxidable i reflector.

El seu primer èxit significatiu va ser la sèrie de “tavole anatomiche” (‘taules anatòmiques’) de 1962-1963, pintades amb llenguatge inexpressiu i cartellista: una novetat per a l’època i que d’alguna manera el va unir al moviment pop de Roma.

Al premi de pintura Michetti del 1963 a Francavilla a Mare va exposar un gran panell semblant als que es veuen a les autoescoles, per regular les prioritats a les interseccions. El quadre no va agradar al polític pintor Amintore Fanfani, un dels patrocinadors de l’exposició, que el va trobar insubstancial. M’havia tocat la ingrata tasca d’explicar (matusserament) els motius del quadre a un home gens ingenu i amb la broma ràpida i insidiosa, típica dels d’Arezzo.

Moros i Cristians (1991).

 A Aldo Mondino no l’apassionaven les discussions teòriques i va deixar als crítics l’encàrrec de resoldre qüestions irremeiables. En la seva pràctica diària de la pintura no li agradaven les interferències i malgrat les generoses injeccions d’alcohol, no va perdre la naturalitat del gest i la claredat de visió. Havia conegut a Roma, als anys setanta, un brillant lògic matemàtic napolità, Leo Aloisio, que ens va delectar amb les seves atencions a tots, artistes i galeristes. Va assenyalar a Aldo que si haguéssim sabut traduir en equacions els moments típics de conversa, hauríem descobert que davant un 10 % d’intercanvi d’informació hi havia un 90 % de trivialitats i convencions: i el mateix passava en la pintura i l’art en general. Aldo no hi podia estar més d’acord. Quinze anys després de la seva prematura mort, un es pregunta quina dosi de dandisme inherent al tardà redescobriment dels seus orígens jueus i quina part de la turmentadora obsessió pel futur de la pintura roman amagada en el seu art.

Després la profecia de Matisse: “La pintura de cavallet està acabada”, va començar un debat encara inacabat.

El que és segur és que som davant un artista-pintor-escultor d’una gran independència lingüística, entre altres coses. A finals dels anys seixanta, quan proliferaven les manifestacions d’estudiants amb texans blaus i parques, un punt intermedi entre guerrilla i protesta urbana, Mondino, tot i viure crònicament en l’escassetat de mitjans, no havia deixat de portar jaquetes de tall impecable i sabates de disseny. Qui té la força d’ignorar tendències de tota mena, al final, si té talent (i ell en tenia per donar i per vendre) ell mateix s’acaba convertint en tendència. Canviar les regles i anar en contra de la història actual implica un temperament fora del comú.

CAT| Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte

Il Giornale dell'Arte
El Giornale dell'Arte és un periòdic mensual dedicat al món de l’art publicat per l’editorial torinesa Umberto Allemandi S.r.l.
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.
Gian Enzo Sperone

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close