General / Exposicions

Pla-Fuster: l’eix vertebrador

El valor d’una cultura el determinen no només les individualitats, sinó sobretot les confluències, i la de Joan Fuster i Josep Pla és una de les més decisives per a la literatura catalana del segle XX. Per separat, són dos fars sensacionals; en sintonia, cohesionen tot de pedres disperses perquè adoptin una forma consistent. No es van conèixer en persona fins al 1959, però ja feia anys que es buscaven, i sobre l’abans i el després d’aquesta trobada pivota l’exposició Joan Fuster-Josep Pla. Una conversa infinita, que s’estrena a Palafrugell per l’Any Fuster i l’any vinent viatjarà a València.

Joan Fuster – Josep Pla. Una conversa infinita
Fins al 7 de gener del 2023
Comissariat: Antoni Martí Monterde
Fundació Josep Pla
Carrer Nou, 51. Palafrugell (Baix Empordà)

Es portaven vint-i-cinc anys i estaven profundament arrelats a dos dels extrems més allunyats del país, l’un a l’Albufera, l’altre a l’Empordà. Per als teòrics de la genealogia cultural aquesta distància és insalvable, de generació, de caràcter, d’ambient. Però hi ha fenòmens que s’escapen de qualsevol previsió erudita. Pla i Fuster es van acabar trobant, malgrat tot, i ni tan sols es van plegar a la convenció de presentar-se com a mestre i deixeble, ni encara menys van caure en la baixesa de jugar el paper de dos gegants rivals. Sempre que es van adreçar l’un a l’altre, ho van fer com a semblants, com si la coexistència en una porció de planeta així de petita i trasbalsada com aquesta fos la cosa més natural del món, i no una casualitat prodigiosa.

Josep Pla i Joan Fuster, en una de les seves trobades, a Cullera, el 1964. Foto: Francesc Giner Perepérez.

El primer àmbit de l’exposició de la Fundació Pla funciona de fet com un retrat bifront que confronta, a manera d’introducció, els perfils de l’un i l’altre en una simetria d’imatges que un mirall a l’entrada juga a fer explícit: Fuster, a la porta de casa seva; Pla, estintolat en un portal de Sant Feliu de Guíxols; la plaça de la Constitució de Sueca, i al davant, una vista de Calella de Palafrugell; el manuscrit del qüestionari Proust que va respondre Pla, i la pàgina de Destino on Fuster va respondre també al seu. I les eines de la diabòlica mania que els consumia a tots dos: l’Olivetti dels anys seixanta de Fuster, la mateixa amb què va escriure Nosaltres els valencians; la inseparable ploma estilogràfica de Pla, la dels cagallons cal·ligràfics, que fan de l’escriptura una oposició de sorolls que van de la percussió al fregadís.

Antoni Martí Monterde i Francesc Montero, durant una visita a l’exposició de Palafrugell. Foto: Fundació Josep Pla.

És un joc de correspondències que podria resultar banal i que, al contrari, commou per la seva inesperada precisió. Observeu-los en batí, en dues imatges més que els posen cara a cara una mica desmanegats, Fuster al seu despatx de Sueca, Pla al mas de Llofriu, tots dos amb la cigarreta als dits (els Kool mentolats, preferentment amb broquet, per a Fuster; els Ideales de Pla, desfets i tornats a cargolar a mà, perquè li allarguessin més), i pensareu en la necessitat peremptòria d’un assaig que indagui en les rutines dels solitaris, i en el fenomen inexplicable d’un pensament europeu sorgit d’uns caps esperrucats en el seu recolliment de braser i plantofes. D’aquella “escriptura en samarreta”, com en va dir Fuster amb tanta fortuna, perquè aquesta, afegia, “era l’única intimitat viable”. Pensem-hi: quina frase bona ha sortit mai dels autors encorbatats? Dels autors gomosos, perquè ens entenguem, que no es treuen el barret ni per estar per casa?

La boina de “pagès” de Pla i el birret de Fuster quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona l’octubre de 1984. Foto: E.V.

Quan es van començar a llegir, Fuster acabava de passar de la trentena i Pla s’acostava als seixanta, però venien armats amb unes lectures prèvies que els havien conformat un pòsit intel·lectual afí: Michel de Montaigne, sobretot (“l’estimat Montaigne”, dirà Fuster), i Eugeni d’Ors, també, l’Ors dels anys catalans, el de la militància del Glosari, de frase exuberant i imaginari esplendorós fins i tot en aquells anys deu i vint en què et sortia un bon escriptor de sota una gasetilla qualsevol. “D’Ors fou, en aquest país, un suscitador de felicitat, un promotor d’agradables moviments d’adhesió”, recordava Pla a l’homenot que va dedicar al Pantarca (nom presumptuós que, per cert, ni l’empordanès ni el valencià haurien tolerat per referir-se a les seves pedestres i escèptiques persones).

Quartilla manuscrita que Pla va enviar a Fuster amb el suggeriment dels primers títols que podia publicar a l’editorial AC. Foto: E.V.

Aquests referents comuns (quina meravella descobrir l’exemplar de Pla dels Assaigs de Montaigne, en una edició del 1912 que va adquirir per carnestoltes del 1917 al carrer de la Palla de Barcelona, segons la signatura autògrafa amb què en va segellar la propietat), que són a la base de la seva profusa dedicació a l’assaig, el dietarisme i el periodisme literari, els aniran acostant l’un a l’altre lentament al llarg de la dècada dels cinquanta, per més que Fuster es decantés per la veta volteriana i Pla, per l’stendhaliana, o per afinar-ho d’acord amb la distinció que estableix Antoni Martí Monterde, per més que l’estil de Pla es reconegués en la figura del “memorialista moralista” i el de Fuster, en la del “memorialista intel·lectual”. Potser aquesta és la diferència entre un autor que observa les coses, encara que sigui amb una mirada molt intencionada (i també emocionada mal que li pesi), i un altre que aspira, si no a canviar-les, almenys a intervenir-hi.

Fuster i Pla a Alacant el 1972. Foto: Arxiu El Temps

Les citacions que, a manera d’aforismes, emmirallen els raonaments de l’un en els de l’altre al llarg de l’exposició són ben il·luminadores en aquest sentit, gairebé intercanviables, com ara quan tots dos defineixen la figura de l’intel·lectual com “un creador de llibertat”, o quan amb uns anys de diferència dediquen llargs articles a l’espinosa qüestió del bilingüisme als papers on col·laboraven, que eren també els mateixos: Destino, Informaciones o El Correo Catalán, on Manuel Ibáñez Escofet, per cert, tindria l’audàcia de dibuixar subtilment el mapa dels Països Catalans el 2 de juny de 1963, amb la censura encara a tota màquina, invitant a escriure a la mateixa plana Fuster (País Valencià), Pla (Catalunya) i Francesc de Borja Moll (les Illes). No era cap casualitat. Les coses anaven així: o eres audaç, o et conformaves a ser un lacai.

Francesc Montero mostra l’exemplar del diari “Avui” que dona notícia de la conferència de Fuster sobre Pla a Bellreguard el 1992. Foto: E.V.

Si alguna cosa decisiva els separava, com posa de manifest el director de la Fundació Pla, Francesc Montero, mentre ens acompanya en la visita a l’exposició, és la inclinació planiana a la fabulació, que no reprimia ni quan tenia els testimonis o la realitat mateixa just al davant per contradir-lo o, si més no, per matisar-lo. La narració de la trobada amb Fuster a Sueca, el 8 de febrer de 1959, quan feia ja anys que es llegien, n’és una de les mostres més candoroses. A Notes per a Sílvia i a l’homenot que escriuria de Fuster, Pla explica que va anar-lo a trobar en autobús des de Ceuta, on havia desembarcat tornant d’un viatge pel golf Pèrsic, i que en arribar a Sueca, sota una pluja persistent, va picar a la porta de Fuster, el va sortir a rebre un jove que responia al nom de Josep Palàcios i de dins van arribar-li les notes d’un concert de Vivaldi. L’única cosa certa és que aquell dia plovia. Com va aclarir molt temps després el mateix Joan Fuster en la conferència ‘El Josep Pla que jo vaig conèixer’, pronunciada a Bellreguard el 1992, Pla anteposava l’efecte literari a la veracitat dels fets, i ja advertia del risc de llegir-lo com si fos un notari. No ser veraç no és ben bé mentir, sinó donar a la veritat un color més viu. En aquella mateixa conferència, a banda d’aclarir que de fet amb Pla es van topar per primera vegada pel carrer, Fuster va fer aquell deliciós apunt quotidià que sosté tot el discurs de la present exposició: “Ens n’anàrem a dinar i vam començar una conversa que va durar molts anys.”

La “conversa infinita”, que a banda de les trobades presencials va prosseguir en forma epistolar entre 1959 (la primera carta, de Fuster, és del 25 de febrer de 1959) i 1974 (l’última, també de Fuster, data del 21 d’octubre d’aquest any), no és una simple figura retòrica; aquests dos homes, realment, van parlar molt i es van entendre molt bé. En les fotografies que s’han conservat de tots dos a partir d’aquella trobada, i de les següents que encara tindrien lloc a Sueca o Alacant, apareixen rient de manera estentòria, una mica descordada, en una complicitat jocosa d’autèntics vells amics a pesar de la diferència d’edat i, sobretot, de posicions ideològiques discordants. Fuster, que se sap que va tornar la visita a Pla convidat unes quantes vegades a Llofriu, tot i que no n’han quedat testimonis gràfics, recordaria cap al final de la seva vida com el seu col·lega li retreia certa inclinació “comunistoide” (aquella comparació amb els kulaks que el valencià havia vessat al pròleg d’El quadern gris encara li devia coure), a la qual cosa li havia respost: “Home, no! El que passa és que vostè és excessivament conservador.” Que dos homes de conviccions tan aparentment irreconciliables, i més en un temps de dictadura que hauria tornat comprensible una certa intransigència de pensament, acabessin congeniant d’una manera tan franca i tan profitosa per al país és un dels moments estel·lars de la cultura catalana del segle XX, com remarca sense la més petita exageració Martí Monterde.

Caricatura de Josep Pla de M. Ros. Foto: E.V.

És el que demostra la segona part de l’exposició. Pla, que abans d’aquell dia plujós a Sueca en què Vivaldi només va sonar en la seva imaginació perquè la melodia de les quatre estacions li anava bé per arrodonir la prosa d’una revelació, ja havia anat seguint amb interès el jove autor de Les originalitats o El descrèdit de la realitat, que havia llegit amb profit, i n’havia ressenyat les novetats literàries amb un entusiasme gairebé impropi de la seva “ironia tenyida de cinisme”, com en diu Martí Monterde, lector apassionat dels dos escriptors. Però va fer alguna cosa més que “protegir-lo”, que és el verb condescendent que es posa per vici al costat dels mestres per rebaixar les qualitats dels pupils.

Així doncs, no només va confiar-li el pròleg de la seva obra major (qui més n’hauria tingut la gosadia, havent-hi Antonio de Vilanova o Josep Maria Castellet, que li haurien donat la pàtina d’autoritat dels crítics reconsagrats?), sinó que també va obrir-li les portes de l’editorial Destino cedint-li el contracte de la guia del País Valencià, a pesar que la col·lecció ja era tota seva, després d’haver-hi publicat les de Catalunya i les Illes. Encara més: quan es disposava a redactar l’homenot de Fuster, va demanar-li per carta, el 6 d’abril de 1962, que li facilités certa informació personal, però amb un afegit revelador: “Vós sou un escriptor, un crític, un historiador. Però al meu entendre sou sobretot un polític, i és en aquest sentit que hem de fer-vos el retrat, per treure’n la màxima eficàcia. El que vós no podeu dir, jo ho puc dir.” Quina sintonia tan inesperada i emocionant que hi ha continguda en aquest “el que vós no podeu dir ja ho diré jo”! Una de les grans idees que travessen l’exposició és, de fet, la visió compartida de país que tenien, indestriable de la seva idea de l’escriptura com una “lluita contra l’oblit”. Pla ho farà disfressant el paisatge de localisme exacerbat, exercint d’empordanès de pedra picada, i Fuster, mirant la seva terra com una projecció de la personalitat comuna dels Països Catalans, però “remaven en la mateixa direcció ja abans d’haver-se conegut”, com remarca Francesc Montero.

Caricatura de Joan Fuster d’Andreu Alfaro. Foto E.V.

En la seva sintonia hi va tenir també a veure el fet que compartissin l’editor Josep Maria Cruzet, que als anys cinquanta publicaria a Selecta el primer lliurament del diari de Fuster, Figures de temps, i el primer projecte d’Obra completa de Pla. Més encara: a principis dels anys seixanta, quan Fuster era el director de l’editorial AC, d’Armand Caraben, Pla va enviar-li una quartilla gargotejada a mà on li suggeria uns quants títols, numerats per ordre d’aparició, per estrenar la col·lecció. Els primers volums eren de Rabelais, Robert Robert, Carles Riba i Josep Sebastià Pons; el cinquè era una proposta de reedició de Nosaltres, els valencians, del mateix Fuster, i just darrere (però al darrere!), oferia la primícia d’El quadern gris, encara inèdit i una mica més curt que el definitiu, que tot i haver passat la censura el 1964 per a AC, segons va descobrir la professora Josepa Gallofré (i que permet datar la nota de Pla potser el 1963 o mateix 1964), finalment apareixeria el 1966 com a primer volum de l’Obra Completa de Destino.

Durant un temps, van ser els intel·lectuals de referència indiscutibles, dos fars de la Mediterrània nostrada, i com a tals van ser entrevistats per Baltasar Porcel i Montserrat Roig, i evocats en les memòries de Josep M. Castellet, que era com entrar al panteó dels il·lustres en vida. Després, hi hauria aquell llarg silenci de Fuster, arran de l’atemptat amb bomba a casa seva de l’11 de setembre de 1981, pocs mesos després de la mort de Pla, que només trencaria per evocar la seva relació, al cap de deu anys, en aquella famosa conferència a Bellreguard, a la Safor, de 1992, per la inauguració de l’exposició sobre l’empordanès organitzada pel Col·legi de Periodistes. “Ací estic, responsabilitzant-me del que he fet”, va començar la seva intervenció, davant de mig miler de persones (busquem-les avui, en un acte cultural qualsevol on no hi hagi canapès ni aquesta cosa aberrant que en diuen photocall), i això era tant com assumir el deure amb l’altura moral que encarnava personalment com fer-se càrrec dels vincles irrompibles de l’amistat.

Autors de milers de pàgines, “cadascú a la seva manera, amb la seva prosa, ha donat a la literatura catalana un eix vertebrador”, diu Antoni Martí Monterde, i certament costaria trobar dos prosistes que hagin contribuït d’una manera tan decisiva a definir una manera de pensar el país a través de l’escriptura, encara que un tingués més tirada a l’observació crítica i la gravetat i l’altre jugués a fer el paper del pagès desmenjat per rebaixar una vena lírica indiscutible. Els de cap aquí encara ens emocionem com pronuncien Fuster els valencians, clavant la erra al final del nom, com si enfonsessin l’aixada a terra tan fort que el mànec fimbrés, mentre que nosaltres l’emmudim, com si allà al darrere hi hagués a penes una remor detectable només amb sismògraf. Pla, amb un nom tan rotundament agut, quasi una monogàmia del so, va ser paradoxalment dels primers a portar-nos aquella entonació del sud perquè no calgui regirar cap calaix lingüístic per tornar-lo possessiu. Acostar-se a València a l’època que Pla va proposar-ho semblava una extravagància, procedint de la Catalunya vella, industrial, burgesa, pesant, però el seu sensor va revelar una finesa fora de sèrie per detectar el moviment de terres que representava la irrupció de Fuster en el mapa cultural compartit.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close