General / Camins de Serp

Posarem llum a la policia

Resulta comprensible que el programa Crims hagi esdevingut un dels èxits més reeixits de TV3. No acostumo a prestar gaire atenció a la televisió del 155, però soc un bípede fal·lible i dilluns passat vaig cedir a la temptació del true crime en l’estrena de la seva tercera temporada. En efecte, l’invent de Carles Porta és una intel·ligent adaptació del gènere a la mentalitat catalana, perquè fins i tot la truculència dels malfactors hi és exposada amb una mesura molt pròpia de la tribu. Així es palesa en les magnífiques i inquietants panoràmiques filmades per drons de rotondes, barris i paratges naturals suposadament idíl·lics on s’amaga el delicte o el frau; el programa és ordit per recordar als catalans que al territori nostrat també s’hi trafica, viola, etcètera, car hi ha conciutadans que no compren la revolució dels somriures i tenen la intenció de tornar-te el nen fet xixina.

També és normal que el fragment més cèlebre del programa sigui la seva introducció. Ho justifica l’artifici risible de l’escena, amb el mateix Carles Porta impostant serietat i gestos d’estrella radiofònica passats de moda en un entorn volgudament llòbrec (sovint, perquè es faci la llum simplement cal encendre el llum). Però, al meu entendre, el més notori de Crims és l’amable visualització de la policia catalana. Tradicionalment, la televisió entrevistava als Mossos al seu despatx o a la comissaria; en aquest cas, els nostres esplèndids agents s’asseuen en una taula neutra davant d’un fons blavós, i l’entrevistador anònim fa tot el que pot perquè els agents mostrin la seva condició de mediadors culturals, arrencant-los més d’un càlid somriure. En un país castrat com el nostre, en què el monopoli policial de la violència sempre ha estat problemàtic, aquesta humanització és remarcable.

La perspectiva d’una policia amable té un factor comprensible de base: el guió del programa efectivament, seria impossible sense la detallada col·laboració dels agents, que no només es mostren molt accessibles sinó que assumeixen una envejable positura de narradors. En un país amb els líders venuts a Espanya i amb la penya àvida de guiatge moral, resulta notori que Crims s’empari en els agents de policia com l’últim baluard de l’autoritat i en destaqui una masculinitat més que afable (a l’episodi en qüestió, un dels agents recordava com la mare d’en Kevin, un nano segrestat per una caterva de narcotraficants, l’havia abraçat fins a alçar-lo quan va saber la notícia del seu alliberament). Des de la deïficació del major Trapero –quan matava jihadistes, no pas quan es vantava de voler detenir presidents– que a casa no vèiem una entronització moral i fàl·lica tan ben trobada.

No he experimentat la sensació de veure més d’un programa de Crims, però, si m’acabo sumant a l’audiència de La Nostra, acabaré posant molta més llum a la nostra policia que no pas als criminals del país. La televisió del 155, com deia.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close