General / Exposicions

Postectura

Els anys quaranta varen ser una època encara molt poc explorada de la nostra història artística. Fora dels inicis del “Dau al 7” i de poques coses més que ara s’estan començant a desbrossar (remeto a la meva ressenya aquí mateix “L’època d’or d’Enric Tormo”), aquell decenni políticament de negra postguerra franquista, encara que no ho sembli va tenir una densitat i una inquietud considerables.

Per començar molts dels pintors de la Generació del 1917, els no exiliats, com Mompou, Benet, Bosch-Roger, Sisquella, Joan Serra, Obiols, Vila-Arrufat, o una mica més joves com Amat, Pruna, Villà, Grau-Sala o Mundó, eren al cim de les seves carreres i els quedaven encara anys de plenitud al davant. Sovint oblidem que els primers havien estat els pintors de la Generalitat, els que el Comissariat de Propaganda havia fet valdre durant la Guerra, i que fer veure ara que no varen existir no és ni just ni històricament veritat. Convertir-los a tots ells en companys de viatge de la “pintura de l’estraperlo”, com sovint es fa, és simplement una fal·làcia imperdonable.

Però és que a prop d’ells estaven apareixent molts noms nous, que abans de la guerra encara eren menors d’edat, i que es començaven a obrir pas en aquells anys tristos. Uns quants d’aquests són els que es varen organitzar en l’efímer grup Postectura, que es va coure durant la segona meitat del decenni dels quaranta a Barcelona, i que va fer el març del 1950 una exposició conjunta a les Galeries Laietanes –aleshores, és clar, forçosament Layetanas-, la sala d’art des de la qual l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol Ricart donava suport a una nova generació d’artistes.

Esther Boix, Retrat de J.M.Subirachs (1953), oli/tela 55 x 46 cm. Barcelona, Espai Subirachs

Integraven el grup els escultors Josep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó i Josep Martí-Sabé, i els pintors Esther Boix, Joaquim Datsira, Ricard Creus i Mercè Vallverdú, que ja no participà en l’exposició de les Laietanes. Era un grup que s’entrecreuava amb el d’Els Vuit (Ràfols-Casamada, Maria Girona, Gusils, etc.) i el Flamma (Fita, Romà Vallès, etc.), i en certa manera eren successors dels grups Betepocs o Lucerna, del que procedia precisament Datsira. Tots ells participaven d’una decidida recerca de la modernitat, a partir d’un substrat noucentista, per la via de la síntesi de la figuració i uns llunyans efectes de la lliçó cubista.

Molts dels artistes de Postectura, acabada l’etapa de tasca conjunta, seguirien una carrera important en solitari, que en el cas de Subirachs, acabaria essent la de l’escultor emblemàtic de la segona avantguarda catalana. Però Torres Monsó o Esther Boix serien també figures destacades d’aleshores endavant, i Mercè Vallverdú, pintora d’una gran qualitat, abandonà la seva vocació per motius de subsistència professional, avui és l’única del grup que continua viva, i que ha estat de gran ajuda pel comissari de l’exposició dedicada al grup ara, Bernat Puigdollers.

Joaquim Datsira, Eivissa (1949), oli/tela 65 x 81 cm., Col. Creus-Boix

Aquesta exposició es pot veure fins a l’onze de setembre al Museu d’Art de Girona, i ha generat un catàleg de més de 160 pàgines, que recull no sols textos del comissari sinó d’altres crítics i testimonis. Exposició i catàleg ens donen a conèixer la sòlida existència d’aquell grup d’artistes inquiets que fins ara no era altra cosa que un record vague que s’anava diluint. I aquest mèrit li hem d’atribuir a Bernat Puigdollers, un dels millors historiadors de l’art de la generació darrera, que està fent tant per exhumar i interpretar aquell art jove dels anys d’immediata postguerra, que ofereix uns resultats excel·lents a través de les moltes obres que ha pogut reunir, i que són majoritàriament en col·leccions privades, motiu pel qual, com que no estan a l’abast del públic, resulten una autèntica generació fantasma.

Coberta del catàleg de l’exposició actual. A la foto, d’esquerra a dreta: Subirachs, Torres Monsó, Creus, Datsira, Martí-Sabé amb un fill seu i Esther Boix (1950).

Només algunes de les obres exposades pertanyen a institucions públiques (Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Facultat de Belles Arts, Museu de la Garrotxa, Museu de l’Hospitalet de Llobregat…), i com que per cronologia cap d’aquests artistes entrarà ja al MACBA –el museu que va per lliure-, és d’esperar que aviat ingressin unes quantes obres significatives d’ells al MNAC, el Museu Nacional, el que consolida el patrimoni, ni que sigui per documentar com cal un segment notable i fins ara literalment perdut de la història de l’art català relativament recent.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close