General

Prou concursos! El meu poble és el millor

Locució de l’article:

Aquest juliol ha fet quatre anys que em vaig instal·lar a viure al poble. Quan els ho vaig dir als amics no es van sorprendre. Era evident que hi acabaries, em deien. Un exili anunciat que ha deixat de ser de vacances i caps de setmana per tornar-se quotidià, estable, sedentari, per què no? Aquest viratge rural, que sembla que la pandèmia va accentuar, ha generat que els pobles hagin augmentat lleugerament de població. En el cas del meu: de 31 habitants entre setmana abans del virus a 43 veïns, més o menys, el 2022. Ja veieu quin creixement. Érem pocs i ara en som uns quants més, de pocs.

Fora de temporada, és clar. Els hiverns encara espanten, però els estius són frenètics. A la setmana de festa major, que ha sigut fa pocs dies, potser érem 300. En venen molts dels que només fan aquesta visita anual, aquest venir perquè, si no, “què diran?”. Un cop d’ull a la casa pairal, un beuret al bar i treure el cap al ball del fanalet que es fa al local social equivalen a un lligam esquifit, però  assegurat, a una quota complerta com qui combrega un cop l’any a missa o va a fer-se l’anàlisi de sang, que fa mesos que el metge demana, al CAP.

Viure al poble, igual que viure a una gran ciutat, té coses bones i d’altres que no ho són tant. En el meu cas, però, la balança es decanta, de moment, cap al lloc més petit. Això no vol dir que no sigui plenament conscient de les mancances que tenim aquí i que no cal que enumeri per més que segur que ho acabaré fent. Queixar-se sempre es fa pesat però es torna inevitable.  Els lligams que es creen —o que creem, més ben dit— amb els “lloc” (amb totes les abstraccions geogràfiques o simbòliques possibles que us podeu imaginar per a aquesta paraula) són tossudament ferms.

La distancia i la idealització de ‘indret

L’evocació romàntica cap a un indret que sabem originari, estimat, viscut, crescut, compartit… el converteix, sovint, en el “millor lloc del món”: en una mena de tòpic localitzat on les arrels potser són més fondes que en d’altres punts del mapa que també sentim nostres. Aquesta aparent idealització sempre necessita una distància.

Quilòmetres pel mig que encara converteixen el “lloc” en un espai desitjat on no sempre s’hi és; al que generalment s’hi va poc; i on la quotidianitat monòtona de les obligacions de feina, estudis i del propi esdevenir dels dies, es trenca.  El poble, per molta gent, es converteix en un refugi, en una pausa dins del frenesí al que ens aboca el liberalisme. El paisatge, el tarannà de la gent, el vent i les olors que transporta s’alien per a oferir-nos una visió romàntica de l’entorn accentuada per les poques obligacions, els horaris dilatats, i la llunyania de la ciutat.

Per mi el poble va ser molts anys el punt de fuga. El meu “lloc”,  des d’on jugar sense presses a fer túnels al munts d’arena de fer formigó per les façanes que rejuntaven a la casa de davant, fins a venir-hi amb el carnet de cotxe recent estrenat a compartir marinades i carreus romànics amb la gent més estimada. 

Problemes endèmics, solucions «ocurrents»

Ara, però, fa quatre anys que això es va transformar i el “lloc” on escapar-se s’ha tornar quotidià, ja ho he dit al principi. Aquest estar-se “sempre” aquí també ha fet que, enfrontar-se amb les mancances endèmiques o amb les problemàtiques territorials que des de la ciutat es podien detectar, però no es patien, topin de cop amb el dia a dia dels que hi som.

Que sí, que som pocs, però orgullosos, tossuts i suficientment capacitats per combatre totes les injustícies que se’ns presenten i per denunciar tots els problemes que per més que semblin locals, afecten molt més enllà del poble. Les pèssimes gestions forestals, la falta de relleu generacional en la pagesia, l’especulació amb els preus del cereal i amb l’energia renovable, la falta de transport i la llunyania dels serveis bàsics són temes de converses diàries.

Les preocupacions autòctones són unes i les “solucions” que es plantegen des de fora del “lloc” en són d’altres de radicalment diferents: ocurrències fetes des de despatxos de capital que només pixen fora de test.

Estic condemnat a dependre del cotxe, sí. La gairebé inexistent xarxa de transports públics que passa pel meu poble fa que sigui esclau del gasoil. Això, i la meva feina que em fa rodar força, em té unes quantes hores al volant al llarg de la setmana. No sé si per masoquisme malaltís sempre poso Catalunya ràdio. Emprenyar-me amb la banalitat de la gran majoria de programes i amb el tractament centralista de la informació del país m’encén. De moment no estic preparat, però, a passar-me a l’emissora dels Godó  i, quan l’enfuriament amb la pública pot amb mi, poso el 92.3 de la freqüència modulada.

Concursos i paternalisme

Fa pocs dies que em va sorprendre un anunci, que s’ha anat repetint durant la setmana, on convida a presentar la candidatura per a convertir-se en el “poble de l’any” en quatre modalitats diferents: agrícola, tecnològica, cultural i marítima.  Després d’escoltar-lo per primera vegada, quan vaig arribar a casa,  vaig posar-me a xafardejar per la xarxa i sense gaire complicació vaig trobar la pàgina web d’aquesta iniciativa: https://www.millorpoble.cat/.

I després de remenar la pàgina? Cap sorpresa inesperada: condescendència i paternalisme. Aquí va el fragment que encapçala les bases: PRENSA IBÈRICA 360, S.L. i els mitjans del grup El Periódico, Diari de Girona, Regió 7 i Empordà (d’ara endavant “L’EMPRESA”) s’encarregaran de convocar, organitzar i desenvolupar la I edició dels Premis Poble de l’Any 2022, l’objectiu del qual és donar impuls als entorns rurals de territoris el desenvolupament dels quals, per la crisi del camp o pel fenomen de la despoblació es veuen sovint amenaçats i necessitats de reconeixement. D’aquesta manera, es crea aquesta iniciativa per a donar visibilitat pública a l’esforç̧ que molts pobles realitzen en diferents àmbits. 

Després d’explicar les diferents modalitats, els requisits per a poder-se presentar i el jurat (que encara no està anunciat, però ja el decidirà “l’empresa”) arribem a l’apartat de premis. Torno a citar les bases: “El premi de cadascuna de les categories del concurs consistirà en una estatueta, trofeu o placa commemorativa. Els pobles/municipis guanyadors tindran una àmplia presència, tant en les informacions prèvies com en les accions de comunicació que es realitzaran de manera posterior al lliurament de premis en els suports imprès, digital i en XXSS. En cap cas serà substituïble el premi determinat per una quantitat econòmica.

Aportar per la «cultura general»

Tornem un moment a les diferents categories del concurs. Pels estudis que he cursat i  per la meva vida laboral actual  no vaig poder evitar sentir-me fortament encuriosit pel que demanen les bases del certamen com a requisit per a poder optar al guardó de “Poble Cultural de l’Any”. Veient, però, el tarannà del document i amb la reticència inicial per a aquest tipus de d’esdeveniments superficials no vaig sorprendre’m quan vaig arribar a  la línia on s’indica que en la categoria cultural pot presentar-s’hi el “poble/municipi que aposti per la cultura en general i aposti per la projecció de la seva cultura local per altres territoris”. 

D’entrada, això de la “cultura en general” presenta una ambigüitat tan immensa que evidencia,  en primer lloc, l’aparent escassa familiarització dels organitzadors del concurs amb el món de la cultura; al fer servir un concepte tant genèric i sensacionalista que implica, segonament,  l’aquí tot s’hi val:  un n’importe quoi amb l’únic l’objectiu rebre com més candidatures millor.

On són les iniciatives culturals arriscades?

Veient aquesta mena d’iniciatives al final arribo a plantejar-me si el problema el tinc jo. I dic això després de veure que, al llarg dels dies, al mateix lloc web del concurs s’hi han anat afegint municipis candidats que voluntàriament han decidit optar a l’estatueta i a la gran repercussió per les xarxes socials (ho dic amb ironia, és clar).

La gran majoria dels pobles que s’han anat presentant, de moment, en la categoria de poble cultural exposen, com a garant de ser mereixedors del premi, el magnífic patrimoni arquitectònic del municipi, el passat medieval gloriós, les volutes de les façanes barroques,  l’enorme teixit associatiu dels seus pobles, la vitalitat i la promoció d’allò més folklòric… On és l’art contemporani? On són les iniciatives culturals arriscades, incòmodes, critiques amb l’entorn, amb el sistema, amb concursos com aquest?

En el moment en que escric aquestes línies dels candidats que hi ha potser només el poble de Penelles s’hi ha presentat amb un projecte que mira més cap al present actiu de l’art contemporani utilitzant, en el cas d’aquest poble de la Noguera, els esprais de pintura per a generar un ecosistema de murals de gran format amb iconografies, però, majoritàriament dòcils i decoratives.

Sentiment d’inferioritat espaterrant

Aquestes maniobres polítiques, privades, neoliberals no són res més que l’acceptació que a la ruralia encara perdura un sentiment d’inferioritat espatarrant. No puc evitar sulfurar-me de manera profunda al veure aquestes estratègies publicitàries evangelitzadores que pretenen fer-nos obrir els ulls als pobres mortals que vivim al poble i no sabem el que tenim, no?

Els cartells de   “Viles florides” que et trobes a l’entrada de moltes petites localitats del país, semblants als “Les plus beaux village de France” quan creuem la frontera, què són? Un copet a l’espatlla? Un gomet en forma d’estrella daurada a la llibreta de preescolar?…

Els pobles es queden sense gent? És evident. La pagesia te un futur complicat? També. La solució, però, no ha de ser bolcar diners per crear postals romàntiques, pobles arreglats per als passavolants i els pixapins de cap de setmana que, si venen un dimecres de febrer, trobaran un desert sense gent, sense vida.

Deixeu de ser condescendents, si us plau. Donar una imatge bucòlica, pastoral, de la Catalunya real no fa que els problemes endèmics se superin. Omplir la televisió  de reportatges primaverals  amb els presseguers d’Aitona florits (els mateixos que, per cultivar-se, han trencat patrimoni antròpic i han convertit l’orografia en un horitzó pla), o les baixades de falles pirinenques per sant Joan simplement generen bolets mediàtics i allaus de fotos i vídeos a Instagram. Deixem de ser condescendents nosaltres mateixos, també. No calen concursos ni medalles.

Jo ja ho tinc clar: el millor poble del món és el meu, igual que els vostres.

Pau Minguet
Tot i haver nascut a Cornellà de Llobregat fa anys que viu a Belltall, un pTot i haver nascut a Cornellà de Llobregat fa anys que viu a Belltall, un poble de la baixa Segarra —del que n'ha sigut regidor de cultura i ruralitat del 2019 al 2023— al mig d'allò que, des de Barcelona, s'anomena "territori". Després d'estudiar història de l'art, amb sis mesos de periple parisenc, i un màster de recerca en art i disseny va anar a parar a l'oasi cultural del desert de l'Urgell: Agramunt. A la capital del Sió dirigeix la Fundació Guillem Viladot "Lo Pardal" des del 2018.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close