La Virreina Centre de la Imatge va inaugurar el passat 11 de març una exposició al voltant de la figura de Marguerite Duras (Gia Dihn, 1914 – París, 1996). Es tracta d’un acostament molt just a l’obra durasiana, ja que està estructurada en les etapes i tendències que ha adoptat la producció de l’autora al llarg de la seva trajectòria, de tal manera que, qui contempla, pot fer-se una idea ben propera a la complexitat que caracteritza la seva obra.
Marguerite Duras
La Virreina Centre de la Imatge
La Rambla, 99
Comissari: Valentín Roma
Fins al mes d’octubre
Es tracta d’una nombrosa producció -cinquanta-sis llibres entre novel·les, reculls periodístics i obres de teatre-, dinou pel·lícules i una desena de guions cinematogràfics-, però la mostra fa una mirada també a la relació que l’autora hi va establir, així com a la seva manera de concebre l’activitat creadora. La importància d’aquesta retrospectiva és que es tracta del primer recorregut pel conjunt de la seva obra literària, fílmica, periodística i televisiva amb caràcter museogràfic de l’Estat espanyol, com podem llegir al full de sala. La presència de Marguerite Duras tant en política com en els cercles intel·lectuals és un dels grans puntals que acompanyen la seva producció artística, de tal manera que l’exposició, comissariada per Valentín Roma, s’organitza no només des del punt de vista creatiu, sinó que realitza un recorregut ideològic que reflecteix les influències i contradiccions dels canvis polítics i socials que travessen sobretot la seva producció entre els anys cinquanta i setanta, és a dir, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, les lluites de Maig del 68 i els feminismes, així com el colonialisme, que va viure en primera persona i que va ser determinant també per part de la seva obra narrativa.
Sobre Marguerite Duras s’ha dit que va ser rebuda simultàniament com a autora de culte i com a icona popular. La seva influència en la literatura i cinema europeus de la segona meitat del segle XX, i la seva estela ha estat evidentíssima, sobretot si resseguim la narrativa signada per escriptores franceses fins a l’actualitat; penso per exemple, en Annie Ernaux. Anomenar només un tret característic o un únic fet diferencial que l’ha projectada com a una de les autores més importants del segle XX seria simplificar la seva aportació, però destacaria la seva capacitat de commoure i de provocar una experiència de catarsi, de dolor, de tensió i també d’il·luminació, tot alhora, des de la pulcritud d’un estil allunyat de les pretensions de la retòrica de la qual la tendència estilística pròpia de la nouvelle vague es desmarca, però també posa de manifest, i aquesta sí que seria la seva particularitat, els mecanismes psíquics del desig i del desig femení, però també de la memòria i la seva relació amb el llenguatge. Tot i que ella no es declara obertament feminista, i així ho manifestarà al conjunt d’entrevistes que concedeix a Xavière Gauthier, sí que hi ha des del punt de vista creatiu una exploració -sobretot exposició- del desig femení, tant en la relació homosexual com heterosexual, sempre des de l’òptica de narracions autobiogràfiques que posen en evidència la marcada presència que va tenir la infantesa i adolescència al Vietnam per a l’autora, i en la dimensió política, és una de les poques intel·lectuals, juntament amb Monique Wittig i Hélène Cixous -ambdues pensadores dels feminismes dels anys 70- refusa signar una carta de l’escriptor Gabriel Matzneff en què es demana l’alliberament de tres homes acusats de delicte de pederàstia. L’itinerari, a més, aporta a més vuit enregistraments de programes televisius ben poc coneguts de l’autora, com ara el programa Dim Dam Dom, del qual es presenta un reportatge que aborda qüestions al voltant del treball sexual.
Si bé en l’obra de creació sempre acaben per infiltrar-se qüestions sociopolítiques de l’època de l’autor, i més si tenim en compte la intensa activitat política i intel·lectual de Marguerite Duras, almenys fins als anys setanta, crida l’atenció la radical diferència entre aquesta realitat i la seva obra narrativa. L’exposició, d’alguna forma, tracta d’integral aquesta obra literària en el context vital de l’autora. En aquests anys, per tant, trobem novel·les com ara Le ravissement de Lol V. Stein (L’arravatament de Lol V. Stein) publicada el 1964. D’aquest text diria que, juntament amb L’amant i La maladie de la mort (La malaltia de la mort) són les tres obres de narrativa que millor posen de manifest els interessos de l’autora, és a dir: l’alteritat, el desig, la mort i el llenguatge, també l’amor i el reconeixement de la impossibilitat de viure l’amor, com ben va veure Jacques Lacan a l’homenatge que li va dedicar a Duras arran de la lectura d’aquesta novel·la. L’exposició, d’alguna forma, tracta d’integrar aquesta obra literària en el context vital de l’autora, i és per això que trobem al voltant dels llibres físics i alguns fragments de text, fotografies amb altres intel·lectuals amb qui va compartir interessos, com ara amb l’anomenat «grup de la rue Saint-Benoît», integrat per Robert Antelme, Dionys Mascolo, Maurice Blanchot, Edgar Morin, Jean Genet, Jorge Semprún i François Mitterrand, entre d’altres, i que celebrava les seves trobades al pis de l’escriptora. Altres implicacions de Duras en política les trobem en la seva afiliació al Partit Comunista Francès, fins que va ser expulsada per «nimfòmana, arrogant i de moral lleugera», i també en la creació del Comitè d’Intel·lectuals contra la Guerra a Algèria (1957) i en la redacció de la Declaració sobre el dret a la insubmissió o «Manifest dels 121» (1960). Així mateix, col·labora d’una manera regular amb la revista antigaullista Le 14 juillet (1958-1959) i participa en el projecte finalment no realitzat de la Revue Internationale que va impulsar Maurice Blanchot el 1961.
La relació de Marguerite Duras amb la seva obra, ja sigui literària o cinematogràfica, va aprofundint-se amb el pas del temps. Texts com ara La vida material i Écrire (Escriure) són la prova d’una reflexió constant i coherent tants obre l’escriptura mateixa, com sobre la relació de l’autor amb l’escriptura, en la línia dels interessos filosòfics del moment, i també des de les instàncies de la teoria literària i de la psicoanàlisi. Malgrat que Duras afirma no sentir-se atreta per aquest darrer mètode, clarament els seus texts destil·len imatges i reflexions que es podrien analitzar sota els paràmetres psicoanalítics, sobretot pel que fa a la relació del subjecte amb el seu desig i amb el desig de l’altre. També la relació amb l’escriptura té a veure amb esdeveniments vitals determinants per a l’autora: el fet de veure la dona extreta de si, enfollida pels avatars de l’existència, com ara la seva pròpia mare o la captaire que troba cridant en un camí al Vietnam seran el fonament que batega sota llibres com l’esmentat Le ravissement de Lol V. Stein, i també Un barrage contre le Pacifique (Un dic contra el Pacífic). L’escriptura esdevé aquella argolla que gestiona el registres imaginari, real i simbòlic de tal manera que el conflicte inconscient rau estabilitzat. L’escriptura, la relació de l’escriptora amb l’escriptura, ens ensenya en el cas que ens ocupa com aquell pretès efecte terapèutic de la creació té a veure amb l’intent de l’estabilització psíquica que suposa per a algunes persones la posada en escena en el registre imaginari d’un drama interior. Donat que per a Duras, l’escriptura té a veure amb allò que ni tan sols l’autor coneix de si mateix, i la importància rau en el procés mateix de l’escriptura i no tant en la distinció de gèneres, ja que, per a ella, tot és i esdevé escriptura. També els conceptes d’espai i de temps en la narració perden substància i ocupen un pla secundari en relació amb els diàlegs i la relació establerta entre els personatges, que sempre ve determinada per la relació d’alteritat. La identitat, per a Duras, esdevé problemàtica, i els personatges -les veus, en realitat- esdevenen peces imperfectes, incompletes, que s’emmirallen en l’altre.
Rodatges de diverses pel·lícules, © Jean Mascolo
Llegir Marguerite Duras és insuportable. Entengui’s el que dic: insuportable en aquest cas no és sinònim de tediós o d’avorrit, sinó que la seva lectura porta la sensibilitat a tensar-se d’una forma particular. Llegir-la, i ara sí, és també sinònim de mirar-la, perquè la seva producció literària no ha de separar-se de la seva producció cinematogràfica, ja fem referència a novel·les com a producció teatral. Llegir Marguerite Duras és, indubtablement, interrogar-se pel desig i també per l’escriptura; llegir-la és escoltar-la parlar en entrevistes, perquè al capdavall, la seva recerca, el seu esforç últim, era el d’arribar als límits de l’escriptura, res més que a l’experiència de l’escriptura en si mateixa. Escriure per a Duras és un autèntic treball de la memòria, restauració d’un dolor –de diversos, en realitat- que es trasllada –al meu entendre, més aviat, carrega- al llarg de la seva producció. La pregunta per la creació, és, sí, pregunta pel sentit, però és sobretot pregunta per la psique. No em refereixo al resultat de la creació en si mateix, que és, per tant, portador d’un sentit i allotja la possibilitat de ser sotmès a interpretació, sinó que el treball de creació és el símptoma –si voleu, la cara visible- de la mateixa activitat psíquica. En aquest sentit, hauríem de llegir L’amant, per esmentar el seu llibre més conegut, pel qual va obtenir el Premi Goncourt, com a un llibre de no-ficció: el desig que travessa les seves pàgines, el desamor i la separació són tan certs com la dona que els escriu. Diu a L’amant: “Tenia en mi el lloc del desig, tenia a quinze anys el rostre del goig sexual i no coneixia el goig sexual”. Quan l’escriptora Leopoldina Pallotta en conversa amb Duras incideix en la temàtica del desig i en els motius de la seva escriptura, l’escriptora afirma sobre L’amant que hi ha una exposició bruta del desig, un desig cec i impersonal que “no podia dir-se”. Aquest fet de la indecibilitat d’allò que presenta als llibres va ser el detonant d’un canvi en el seu estil d’escriptura, d’una narrativa diguem-ne més convencional, on la novel·la té l’aparença de novel·la, és a dir, trobem personatges definits i nusos narratius, a una escriptura on la predominança és la de l’exposició, un exposar-se que arrencarà des del mateix cos de l’autora, i des d’una experiència que condicionarà que tot allò que creï es faci inseparable d’alguna manera de la reexperimentació d’aquell fet.
Qui busqui en Duras una narrativa convencional, no la trobarà. Tret potser dels llibres dels seus inicis, gairebé tota la seva producció remet a una història única que travessa totes les obres, una mateixa obsessió que s’erigeix com a eix vertebrador d’una visió traumàtica d’una autobiografia inventada amb besllums de realitat. Potser per això els personatges femenins que travessen la seva obra en realitat no són sinó l’alter ego de la mateixa dona, és a dir: anomenar de forma múltiple una única realitat. L’acostament a l’obra de Duras requereix que el lector s’enamori d’una manera determinada d’escriure, i també de tota aquella tecnologia que es troba subjacent al text, i envoltant la seva producció. La insistència en la transmissió d’una història única reproduïda una i desenes de cops a les seves obres causa en el lector la impressió gairebé d’opressió mitjançant l’efecte aparent de la supressió de la veu narrativa, que queda despersonalitzada i absorbida per una omnisciència aclaparadora. La transferència al text d’una violència inusitada en un marc de transparència és característic de la prosa durasiana. L’escriptura de Duras ens interpel·la en el desig, amb el desig, amb la passió i totes aquelles escenes on la imaginació ja no busca la distinció o identificació del real i del no real, sinó que veritat -realitat- i ficció s’entremesclen i es confonen, s’imbriquen, es barregen amb allò que trobaríem que Barthes explica a Le plaisir du texte: l’escriptura que tempteja espais imprecisos i inestables, poc allunyats dels territoris de la passió. És aquesta repetició dolorosa, aquesta memòria que no es dona per satisfeta que sembla atorgar-li al text un caràcter de ser “en potència”, en els quals la corporalitat que hi ha darrere de tot gest d’escriptura queda aprimat pel pes d’una càrrega imaginal i libidinal. El fet que molts dels llibres de Marguerite Duras expliquin la mateixa història respon “a la cerca d’una impossible fusió definitiva amb l’objecte d’amor o de desig, cerca en què ja s’anuncien la destrucció i l’anul·lació tant de la imatge corporal com de la consciència del subjecte inscrit en la trajectòria cap a l’altre”, com apunta Amelia Gamoneda, especialista en l’obra de l’autora.
És per això que cap al final de la nostra exposició trobem les, diria, revelacions del text Écrire, que és dels treballs que més ens fascinen de l’autora, resultat d’una conversa enregistrada amb el cineasta Benoît Jacquot, estrenada el 1993, i que reuneix tota una sèrie de reflexions al voltant de la tasca de l’escriptor, sempre misteriosa i inesgotable, on l’autora afirma, i confessa, gairebé de forma profètica, que l’escriptura ha estat allà on ha naufragat, on res més no podria fer-la surar que aquell tancament amb la solitud i l’exterioritat interior de l’obra: “trobar-se en un forat i saber que només l’escriptura et salvarà”. Després dels anys de desintoxicació de l’addicció a l’alcohol, en què el jove Yann Andréa Steiner serà una part fonamental d’aquest procés, hi ha en Duras una tendència a aquella mínima expressió de l’escriptura que la defineix, com si d’alguna manera donés veu també a l’altre, a la presència d’aquell altre que en el seu acompanyament la sosté i l’extreu, enllà dels signes, de la tenebra. L’exposició finalitza d’aquesta manera, amb un apartat de literatura periodística aplegada en els llibres L’Été 80 (L’estiu de l’any 80), conjunt de deu cròniques recollides per al diari Libération; Outside. Papiers d’un jour (Outside. Papers d’un dia), selecció d’articles i entrevistes a càrrec de Yann Andréa, i Le monde extérieur. Outside 2 (El món exterior. Outside 2). Vull pensar que s’articula aquí un homenatge al darrer amant de Duras, a qui ella també dedica el seu darrer llibre, amb el títol Yann Andréa Steiner, que a la seva manera significa que, amb l’exposició dels llibres que ell li dedica a ella, hi ha, per fi, aquella compleció perduda, una forma de possibilitat de l’amor.
