Una de les situacions més pintoresques que he experimentat en una llibreria, circumstància que augmenta exponencialment cada Sant Jordi, és la del conciutadà que interpel·la els llibreters estressats pel consum de la diada demanant-los “un llibre per una persona que no acostuma a llegir.”
L’aparent paradoxa cimenta el cas del llibre en tant que un dels pocs objectes comercials d’Occident que encara manté el valor religiós i cúltic; no he vist mai ningú que s’adreci al seu peixater de confiança demanant una bestiola especialment plaent per a qui no ingereix animalons aquàtics, ni puc imaginar el fet que hom vagi a una sex shop cercant una andròmina pels al·lèrgics a la fornicació. A banda de saldar amb parsimònia la compra de Sant Jordi, i de fomentar aquest assilvestradíssim art d’adquirir llibres perquè acabin abandonats en una lleixa, el comprador que cerca un text per a no lectors espera sobretot un camí plaent, fàcil i previsible. Em sembla tan entendridor com terrible, car si alguna cosa em fascina de la lectura és justament el seu caràcter d’imprevisibilitat.
El meu heroi Pascal Quignard recorda que llegir és abandonar-se completament al món de l’altre, renunciar a qualsevol lligam de judici estètic sobre l’obra que es té a les mans (cal evitar aquella barreja de superioritat moral i confortabilitat exigida quan hom pretén valorar un text). “Llegir és badar en una espera que no cerca cap resultat, és exposar-se a una pàgina o un fragment que pot desembocar en un resultat dramàtic que ens desestabilitzi”, diu el pensador-escriptor als Petits tractats (ho diu en francès, perquè aquí no té ni déu que el tradueixi el català, la qual cosa és una enorme desgràcia). Quignard té raó; qui vulgui saber on va no hauria de llegir mai, en cap cas, i resulta una bajanada que l’hàbit de llegir encara s’imposi a la majoria d’infants per edificar-los la conducta o que se li apliqui una pàtina de calma en tant que activitat de lleure i descans. Escric activitat i m’he de corregir automàticament –és per això que titulo la salmòdia d’avui Què significa llegir? i no pas Què és llegir?– perquè llegir no és una activitat sinó un conseqüent desconegut i un decurs que no té cap mena, diríem ara, de traçabilitat.
Sense passar-me de cínic ni (encara més) de pedant, la imatge d’una manada humana maldant llegir allò que espera d’un llibre, de la mateixa forma que la majoria de bípedes compra el diari esperant que els cronistes polítics certifiquin les seves opinions i prejudicis, em sembla una cosa horripilant. També compadeixo honestament dels escriptors, a qui el comú dels humans demana resumir el seu llibre amb una consigna, amb un argument que els interpel·li (ecs) o una història que els commogui.
No, llegir és tota una altra cosa; és precisament el contrari, el plaer de trobar-se a la intempèrie i no poder fugir d’unes pàgines ni treure’s de sobre la veu d’un narrador. Llegir significa tenir por i goig de no saber quin serà el proper mot de la frase, experimentar la torsió del llenguatge habitual en una forma estranya i inquietant. Quan veig riuades de gent que cerca històries, els sacsejaria tot l’esquelet per demanar-los que abandonin aquesta vana esperança; és molt millor no saber res del que els espera. Si compren un llibre per algú que no vol llegir, el millor regal que poden fer-li i (i fer-se, de passada) és dir-li que no cal que llegeixi.
