General

Qui fa ballar en Joan Petit?

A l’origen d’aquesta cançó hi ha una història real de poder i crueltat: en Joan Petit va morir de forma atroç l’any 1643 per haver encapçalat la insurrecció dels croquants contra la monarquia francesa. El ball d’en Joan Petit és el ball de la mort al suplici.

Des de 1635, Lluís XIII, sota la influència de Richelieu, havia implicat França en la guerra dels Trenta Anys, que s’havia iniciat l’any 1618 i estava destrossant gran part d’Europa. L’any 1643, en un país ja exhaust, el cardenal Mazarin, llavors ministre del rei Lluís XIII, decideix augmentar els impostos més del doble per tal d’alimentar el tresor reial i, de passada, la seva butxaca. A Occitània, i al Roergue en particular, la notícia no pot arribar en pitjor moment: la pressió fiscal habitual de la monarquia i l’Església, les dures condicions climàtiques que patien des de 1638 i la misèria ja havien deixat la pagesia i la població més modesta en una situació desesperant. Fins i tot els cronistes menys proclius a defensar el poble testimonien el gran nombre de morts per inanició.

La plaça de Nòstra Dama, on el poble de Vilafranca de Roergue visqué hores d’exultació i de destret © Krzysztof Golik

A Vilafranca de Roergue (Villefranche-de-Rouergue, en francès), tres homes, el cirurgià Joan Petit, el paleta Lapaille i Lafourque, síndic dels habitants, organitzen una gran manifestació i reclamen els comptes on, a més a més, descobreixen nombroses malversacions. A finals de gener de 1643, amb el suport de la població reunida en assemblea, presenten formalment les seves reivindicacions: deixar la taxa d’impostos com estava l’any anterior i atorgar una moratòria sobre els interessos dels préstecs. Davant la reacció irada i amenaçadora de l’intendent reial Jacques Charreton de la Terrière que, a traïció, es presenta al maig acompanyat de tropes armades, Petit i Lapaille llancen una crida al poble de tota la regió, que es mobilitza d’immediat. És la famosa revolta dels croquants, com llavors eren anomenats els pagesos insurgents. El dia 2 de juny, la victòria dels croquants és doble: a Sanvesa, armats amb forques i falçs, derroten l’exèrcit de l’intendent i, a Vilafranca, Lapaille i Petit mobilitzen els vilatans contra el senescal François de Noailles i alliberen les deu persones que havia fet empresonar de forma arbitrària, per “donar exemple”. Quan arriben els vencedors de Sanvesa, Joan Petit els rep i encapçala la seva desfilada triomfal, que, acompanyada pels vilatans, es transforma en una assemblea a la plaça de Nòstra Dama (place Notre-Dame): una delegació presenta les seves reivindicacions al senescal. Derrotat pels esdeveniments, François de Noailles atorga i signa dues ordenances: la supressió del pagament d’impostos a tot el Roergue per a l’any 1643 i el restabliment de la taxa de 1618 per a tots els anys següents.

Confiant en la bondat de la reina Anna d’Àustria, que regenta França des de la mort de Lluís XIII el 14 de maig, però conscient alhora del poder al qual s’enfronta, Joan Petit divulga les ordenances per tota la regió i les províncies veïnes, on la notícia s’escampa com una taca d’oli: les revoltes s’estenen per tot el sud de França i el nom d’en Joan Petit sona des de Baiona (Bayonne) fins a Clarmont d’Alvèrnia (Clermont-Ferrand), passant per Bordeus (Bordeaux), Tolosa (Toulouse) o Agen.

La Revolta dels Croquants va néixer al Roergue, situat al cor d’Occitània © Jornalet

Mazarin, evidentment, dissenya el contraatac. L’estratègia del poder serà senzilla: mentides, traïcions i repressió armada. Per una banda, mantenen una certa calma amb falses promeses i compromisos que no pensen respectar; de l’altra, preparen tropes armades que van situant en punts neuràlgics. La nit del 19 de setembre, Joan Petit comet l’error d’acceptar una entrevista amb François de Noailles, cau en el parany i és empresonat. Uns dies després, Lapaille cau també. De forma simultània, Vilafranca és ocupada per les tropes reials. Tot i haver perdut el seu líder i l’accés a la ciutat, milers de croquants oposen resistència i lluiten, s’emparen de pobles i castells. Davant d’aquesta reacció inesperada, el senescal fa servir, un cop més, la traïdoria: envia als insurrectes un frare caputxí portador d’una falsa treva i de promeses enganyoses. La seva missió és un èxit i permet que el 2 d’octubre arribin els potents reforços de l’exèrcit reial i, amb ells, el terror de la repressió i la justícia expeditiva.

Totes les sentències contra els croquants són duríssimes, des de la més “lleu”, les galeres a perpetuïtat, fins a la forca, l’escanyament o la decapitació, generalment seguits de l’exposició de les despulles durant setmanes, mesos o anys. Per a Joan Petit i Lapaille, l’execució pública té lloc el dia 8 d’octubre a la mateixa plaça de Nòstra Dama, davant dels habitants, presidida per nobles i gentilhomes instal·lats en una tribuna. Segons la sentència, després d’haver demanat tres vegades perdó a Déu, al rei i a la justícia, tots dos patiran el suplici de la roda, seran decapitats i els seus cossos exposats durant tres anys. I així va ser: el botxí va lligar en Joan Petit despullat sobre una roda, de bocaterrosa, amb les cames i els braços estesos i, amb una pesada barra de ferro, de manera sistemàtica, va colpejar mans, canells, braços, peus, genolls, cuixes… que es fracturaven i es trencaven. Amb cada cop, cada part del seu cos s’estremia com en un ball grotesc: en Joan Petit “ballava” amb el dit, amb el braç, amb la cama…

Així és com va néixer la cançó en occità, i molt poc després en francès, en català i també en bretó. De fet, en francès, i d’ençà del segle XVII fins a la Revolució de 1789, hi ha un vers afegit que el poble mormolava sota les forques:

“Jean Petit qui danse
Pour le roi de France
Avec le doigt
Avec le pied…”

EEn Joan Petit balla per al rei de França, perquè el poble ha de recordar que no es pot desafiar el poder. A partir d’aquell dia, l’exèrcit va reprimir totes les sublevacions i va ajusticiar els insurrectes. La reina Anna d’Àustria no descansà fins que caigué Lafourque, el síndic de Vilafranca, també a traïdoria: li varen infligir el mateix suplici.

AA hores d’ara, tant a França com a Catalunya, és una cançó per a infants, però ens podem preguntar amb quina finalitat fou creada: era una burla cruel, o bé una manera d’esquivar la censura del poder i recordar una revolta i uns fets tràgics? A Villefranche-de-Rouergue ho tenen molt clar: encara recorden i homenatgen en Joan Petit o avui, més aviat, Jean Petit. Li han dedicat una petita plaça, la place Jean Petit, situada on abans el cirurgià tenia la seva casa, que va ser arrasada després de l’execució. L’acompanya el record de tots els qui van lluitar a la Revolta dels Croquants.

Nathalie Bittoun-Debruyne
Nascuda a París l’any 1957, però ja fa anys que diu estar “normalitzada”: somnia i renega en francès, però ho pot fer igualment en català. Doctora europea en Filologia francesa, la literatura comparada, la traducció i el teatre formen part dels seus interessos. A banda de nombrosos articles, traduccions al i del català, el seu últim treball és l’edició del llibre de Jad Hatem i Marie-Claire Zimmermann, Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura (Pagès editors).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close