General / Camins de Serp

Qui fa de Jaume Vallcorba?

Abans de marxar uns dies a descansar fora de Barcelona, l’Alba em va demanar que li recomanés un recull de contes d’un autor català (viu) per llegir vora el mar. De seguida vaig córrer a pescar l’exemplar d’Uf, va dir ell que tenim a la biblioteca de casa, un llibret fàcil d’identificar dins la llarga corrua blanca dels volums monzonians publicats a Quaderns Crema que monopolitzen imperialment la lletra ema de la lleixa. Mentre la Spielmann llegia el text d’en Monzó, em plaïa veure reproduïdes en la costella aquelles mateixes reaccions que molts lectors havíem experimentat durant els anys vuitanta i noranta, quan llegirem l’Uf potser com el primer clàssic de la literatura catalana que parlava un idioma semblant al nostre i que no ens avorria supinament com la majoria de lectures de batxillerat (l’únic avantatge de l’edat és el regal de l’anticipació; la resta, en general, és una merda). Mentre l’Alba devorava el llibre d’en Quim he pensat molt en Jaume Vallcorba, mort el 2014, i a qui vaig poder saludar per darrera vegada el mateix any mentre compràvem cafè a El Magnífico tot agraint-li el regal que havia fet als lectors del país publicant una obra mestra del dietarisme titulada Contra tota esperança de Nadejda Mandelstam (ens havíem conegut a Nova York sis o set anys abans, en un acte sobre edició al Cervantes d’Amster Yard, on li havia agraït encara amb més entusiasme els volums del Glosari orsià que Quaderns Crema, dissortadament, sembla que ja no publicarà mai més). Aquesta setmana, mentre topava amb el llibre de Monzó, m’he preguntat manta vegada si el món editorial català té un equivalent a la figura de Vallcorba, és a dir, un lector culte que superi la tasca d’imprimir llibres com fotocòpies, estableixi un cànon indiscutible del català literari del present i ajudi a versar en la nostra llengua les obres indiscutibles de la literatura europea. Soc un enemic declarat de la nostàlgia (una de les altres pegues execrables de la senectut), però encara recordo com, per a la meva generació, comprar un llibre de Quaderns Crema era una garantia d’alta literatura i bona edició. En l’actualitat, els joves que entren a les llibreries amb una referència de segell literari al magí, acostumen a demanar-hi el darrer llibret de la notable col·lecció Petits plaers de Viena. No és cap desgràcia, només faltaria, però no és el mateix. Fatalment, l’herència literària de Quaderns Crema no l’ha seguida ni la pròpia editorial, molt més interessada en el catàleg espanyol d’Acantilado. No crec que tot allò passat sigui millor, i actualment a Catalunya hi ha un univers de petites i mitjanes editorials de primer món amb una ambició fora mida i catàlegs envejables. Però la figura d’un home com Vallcorba que aposti per la Santa Continuïtat de la nostra lletra (que ressusciti, per posar només un exemple, el patrimoni periodístic-literari anterior a la Guerra Civil i l’emparenti amb la corresponent literatura centreeuropea), pesi a qui pesi, no només ens manca sinó que tot pinta que no la tindrem en molts anys. Entenc que resulti injust analitzar l’ànima cultural d’un editor tremendament docte i exigent que va morir als 64 anys amb la tasca de molts editors de la meva quinta, o encara de més joves, amb molta feina encara per fer. Hi ha tòtems de l’edició catalana, com en Jordi Raventós, l’Ignasi Moreta, la Rosa Rey o la meva estimada Laura Baena que són professionals extraordinaris i treballen en un mercat molt més fragmentat i competitiu que el de Vallcorba. Sí i recontrasí. Però si ho voleu podem reduir l’aposta i fer la pregunta amb una sordina anti-nostàlgica i un esperit constructiu. Qui fa de Jaume Vallcorba l’any 2022? O qui fa d’alguna cosa semblant a l’ombra de Jaume Vallcorba l’any 2022? Si algun lector té alguna resposta satisfactòria, estaré encantat d’esmenar el meu pessimisme. Però ara per ara, a mi aquest interrogant només em provoca un gran uf.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close