El proppassat 21 de juny, a la seu de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, va tenir lloc un homenatge institucional a qui fou un dels principals impulsors de l’avantguardisme a Catalunya, Arnau Puig. Filòsof i crític d’art, va morir a l’edat de 94 anys a final de març de l’any 2020, en esclatar la pandèmia. La seva mort va coincidir amb el confinament total a causa del coronavirus, deixant-nos sense poder-lo acomiadar com es mereixia. Va ser un dels fundadors i l’últim representant en vida del grup Dau al Set, moviment català que va reprendre l’avantguarda artística després de la Guerra Civil, del qual també van formar part Joan Brossa, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats.
L’acte presidit per la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i presentat per Manel Guerrero, va comptar amb una nodrida representació de personalitats del món acadèmic i de les arts, com el rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, Daniel Crespo; la crítica i historiadora de l’art Pilar Parcerisas; el poeta i president de la Fundació Joan Brossa, Vicenç Altaió; la periodista Montse Frisach; l’editor de Comanegra, Joan Sala i l’arquitecte i professor de l’ETSAB, Enric Granell. Ha estat organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb la col·laboració del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CoNCA; l’Associació Catalana de Crítica d’Art, ACCA; la Fundació Joan Brossa; Edicions Joan Ponç, i l’Editorial Comanegra. Igualment es va fer una lectura dramatitzada de l’obra Ahmosis I, Amenofis IV, Tutenkhamon (1947) de Joan Brossa, dedicada a Joan Prats, Joan Ponç i Arnau Puig, a càrrec de Catalina Girona, Andríi Antonovskyi i Jordi Carulla-Ruiz.
En els estremidors dies del març de 2020, quan la pandèmia devastadora se’n portava tanta gent, Arnau Puig (Barcelona, 1926- 2020) va morí sol a l’hospital després d’una llarga malaltia. Amb una visió combativa i inconformista, va estar actiu fins al final amb una vida plena d’inquietuds dedicada intensament a l’art i al pensament al costat de la seva inseparable dona, la coreògrafa Consol Villaubí, que va morir un any abans. Historiador, crític, sociòleg i filòsof que a través de l’art va indagar sobre l’existència, està considerat com el “gran crític d’art de l’avantguarda artística catalana”. Pensador existencialista, l’opció de contestació i ruptura el va conduir al llarg de la seva vigorosa i fèrtil trajectòria en una aventura d’activisme de més de setanta anys.
Fruit de les primeres agitacions de revolta en l’ambient gris del franquisme sorgí, el 1946, l’únic número de la revista Algol, que Puig signà juntament amb Joan Brossa, Joan Ponç, Jordi Mercadé, Francesc Boadella i Enric Tormo per poder disposar d’un espai lliure d’expressió. Era una de les primeres manifestacions de l’esperit d’avantguarda en la primera postguerra que fou el clar precedent de la revista Dau al Set (1948-1956). Com a filòsof i ideòleg contribueix a fundar aquesta mítica revista d’art d’avantguarda que juntament amb Joan Brossa, Joan Ponç, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan J. Tharrats la farien circular al marge d’autorització oficial i que va propiciar l’aparició del grup d’art homònim.
S’hi detectaven les influències del dadaisme i del surrealisme en la realització plàstica i de la filosofia existencial en l’actitud vital. Dau al Set, el grup avantguardista que s’inspirava en Joan Miró, Paul Klee i Max Ernst, propugnava un estat radical de llibertat, al marge de l’ambient cultural del franquisme. La gran aposta per l’avantguarda que va suposar l’aparició de la revista en l’anèmic ambient cultural de la postguerra fou aprofitada per tots aquells creadors que lluitaven per una nova manera d’entendre el món i d’expressar-se per coincidència en els desigs i capacitat de crear. La seva activitat desigual cobrirà un període fonamental de l’art català contemporani, relligant les experiències prèvies a la guerra civil –les de l’ADLAN i del GATCPAC- amb el surrealisme de postguerra espanyola, però també europea amb l’exposició Le Surréalisme del l947 a París i que contactarà amb moviments experimentals internacionals com ara CoBrA. Dau al Set va esdevenir un far, deia el mateix Arnau, perquè la situació que els envoltava era un “desert” cultural. “Érem uns surrealistes lliures”, afirmava “ens interessava el surrealisme en la mesura que reconeixia una via nova, una via lliure, però no una via reivindicativa de quelcom que no ha pogut ser”.
En vida va rebre càlids tributs com ara la retrospectiva “Arnau Puig. Pensar la imatge”, (2012-2013) comissariada per la historiadora i crítica d’art Sílvia Muñoz de Imbert, presentada a La Virreina Centre de la Imatge i l’acte de reconeixement que es va celebrar el 13 de desembre, coincidint amb la inauguració de l’exposició, la primera que se li dedicava. Altrament, se li va reconèixer la seva cabdal contribució a l’homenatge organitzat per la revista Bonart (2009). I ja després del seu traspàs, el 25 de març de 2021, a quatre dies que es complís el primer aniversari de la seva mort, l’Editorial Comanegra, amb Joan Sala al capdavant, va organitzar una trobada amb amics per parlar sobre la seva figura i reivindicar la seva trajectòria intel·lectual i artística. Així mateix es va publicar el llibre Poder, veritat i déus vençuts; un recull dels seus escrits publicats al suplement Cultura del diari El Punt Avui, entre el 2016 i el 2018 (Ed. Comanegra, 2021).
Com ell deia: “Portes un tros de mi”. El sector cultural català porta un tros d’Arnau Puig i per això, ara l’hem pogut acomiadar amb un merescut homenatge que des de les institucions de país se li ha retut aquest passat 21 de juny. Va comptar amb intervencions d’experts que es van anar succeint per tal d’abordar la seva polièdrica aportació. Entre cadascuna de les intervencions, es van projectar fragments del documental Set de Dau Arnau de Joan Vall Karsunke i Laia Requesens, amb música de Josep Maria Mestres Quadreny i que s’estrenarà a La Filmoteca abans d’acabar l’any. Va obrir la sessió el Rector de la UPC, Daniel Crespo, per reconèixer l’il·lustre catedràtic d’aquesta universitat i manifestar la satisfacció de ser els dipositaris del seu arxiu, donat pel propi Puig el maig del 2019. Seguidament, la intervenció de la crítica i historiadora de l’art Pilar Parcerisas va remarcar el paper de l’Arnau com a crític i historiador de l’art; un dels artífexs de la transformació de la crítica envers el pensament i la reflexió, sempre conjuminant art, estètica, sociologia i filosofia. Posà l’accent en la seva rebel·lia intel·lectual i la seva capacitat d’afirmar i de negar alhora, seguint la màxima que tot pensament pot generar el seu contrari amb la intenció de trobar una tercera via i enfrontar-se a una realitat inèdita. D’igual manera, destacà que per a l’Arnau, la filosofia sorgeix de la realitat i que els conceptes són el resultat de l’experiència viscuda. Per la seva banda, el poeta i president de la Fundació Joan Brossa, Vicenç Altaió va ressaltar la consternació per la mort de Puig a les xarxes socials, una nova forma d’enterrament multitudinari; un nou signe dels temps. També insistí que el pensament de Puig es vehiculava a través de sentències filosòfiques: “Arnau, creus en l’eternitat després de la mort?”, li va preguntar. “L’infinit és el que un fa aquí a la Terra”, respongué. Puig i Altaió van ser companys en l’ús de la poesia com a arma de lluita revolucionària. Finalment, ens assenyalà que Puig escrivia amb la consciència d’un treballador de la cultura i tothora des des de l’exigència.
La periodista Montse Frisach va emfatitzar sobre la profunditat intel·lectual d’un home savi, així com la seva bonhomia i generositat. Del neguit de la curiositat, de la passió per descobrir, de l’ànsia per saber, ens compartí la seva dèria per veure totes les exposicions que podia i sempre n’extreia un pensament genial, una observació punyent que els comuns del mortals mai hauríem estat capaços de fer. Va insistir en la frase que tants li havíem sentit dir: “Sempre endavant!”. L’editor de Comanegra, Joan Sala, explicà que la relació de l’Arnau Puig amb l’editorial es va iniciar el 2010 i a partir d’aleshores va anar publicant les darreres obres de Puig. Sala va accentuar la sensació que tots teníem quan érem amb l’Arnau de ser davant d’un ésser especial i que alhora tenia la virtut de fer sentir especial a qui tenia al davant. L’editor el recorda “rient” fins just abans de desaparèixer: “Riure era la seva filosofia vital”. L’arquitecte i professor de l’ETSAB, Enric Granell va explicar que el fons de l’Arnau Puig està format per una gran col·lecció de llibres de filosofia, estètica i crítica d’art. El llegat del filòsof inclou també l’arxiu personal de documents, conferències i escrits, així com tots els seus llibres publicats. A més, la donació inclou la seva col·lecció particular de peces d’art contemporani, pintures i gravats i una petita col·lecció de peces d’arqueologia. La seva deixa bibliogràfica i artística es preservarà i se’n farà difusió a través de la Biblioteca Oriol Bohigas de l’ETSAB de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb motiu d’aquest esdeveniment, s’ha publicat el llibret “No soc un artista; només soc una persona que pensa la vida”.
La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va cloure tot destacant que “era necessari que el país recordés i homenatgés l’Arnau Puig amb un acte com aquest”. També va dir que “la tasca acadèmica i docent de Puig, i els seus escrits en nombroses publicacions van contribuir decisivament al coneixement de l’art català dels últims segles. Garriga va destacar que Puig “també va prendre partit en l’ebullició artística i intel·lectual del país, com a ideòleg de Dau al Set i com a introductor del pensament existencialista a Catalunya, així com en entitats i iniciatives artístiques de tota mena”.
Com Arnau Puig manifestà: “Em vaig iniciar a la filosofia de ben jove i fou a través de la història social de la humanitat i de l’estètica, percebuda per les formes que en rodejaven, que, amb el pas del temps, m’he trobat com a analista o crític d’art”. Així, ben aviat es va interessar pel pensament d’Ortega y Gasset i d’Eugeni d’Ors, que va conèixer en una estada a Madrid el 1948. Poc després va començar estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1955 i doctorar uns anys més tard amb la tesi Sociología de les formas (1976). Del 1956 al 1961, gràcies a un ajut de l’Estat Francès, s’estén la seva etapa de formació a París, on s’especialitza en sociologia de l’art i la cultura a la Universitat de la Sorbona i aprofundeix en el marxisme i l’existencialisme que marcaran el seu pensament. Exercí de professor a la facultat de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics i va ser catedràtic d’Estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, del 1986 al 1996. Inquiet i compromès amb la cultura més avançada, del 1964 al 1975 va presidir el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques a Roma i va presidir l’Associació Catalana de Crítics d’Art entre 1992 i 2001. També com a crític d’art, sempre ha estat al costat dels creadors i, com a filòsof, el seu pensament abraça ciència i tecnologia, psicologia i comunicació, sociologia i antropologia, i també metafísica.
Les seves cabdals aportacions al panorama artístic de la segona meitat del segle XX van ser reconegudes amb importants i nombrosos premis: Creu de Sant Jordi (1992), Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art a la millor publicació (2003), Medalla al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004) i Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística, concedit per la Generalitat de Catalunya (2012). Era membre d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i fou nomenat Cavaller de la Legió d’Honor per part del govern francès (2017).
El seu mestratge, però, es va expressar en nombroses publicacions, tant especialitzades com generalistes. Entre elles destaquem Artes Plásticas, Guadalimar, Siglo XX, Gaceta del Arte, Cúpula, La Vanguardia, El País, Avui, Nueva forma, L’Espill, Serra d’Or, Batik i darrerament col·laborador habitual de la revista Bonart. Per als estudiosos de l’art, i també per al públic en general, Arnau Puig deixa una herència inestimable: la seva obra escrita. Va publicar, entre altres, Els pros i els contres de la pintura abstracta (R. Dalmau, 1963), El pensament artístic actual (Bruguera, 1967), Sociología de las formas (Gustavo Gili, 1979), Escrits d’estètica. Filosofies (Laertes, 1987), Les avantguardes artístiques catalanes (Barcanova, 1993), Històries de Dau al Set. 50 anys (Thassalia,1998), Dau al Set. Una filosofia de l’existència (Flor del Viento, 2003), L’atzar en el camí del bosc. Una reflexió sobre Gaudí i la modernitat (Pagès, 2007) De una filosofia de la itinerància. Acerca de un pensar nacido desde la existencia (Comanegra, 2011) sobre l’empremta filosòfica existencial que va marcar la seva experiència personal o Brossa: escamotejador i burleta (Comanegra, 2019); així com en nombroses presentacions d’artistes contemporanis, a publicacions i catàlegs.
El seu esperit jove, lluitador, conversador i divertit ha deixat una munió immensa de persones amigues, que mai el podrem oblidar i que des del primer dia ens hem sentit privilegiades d’haver-lo conegut.
