Cada primer de gener, per un sector de la població, és temps de bones paraules, de promeses i fixar objectius a intentar complir durant l’any que s’inicia. Algunes ràpidament se les emporten el vent al cap de pocs dies, d’altres realment es compleixen i un cert nombre s’intenten realitzar durant l’any en qüestió. En aquesta publicació, un servidor intentarà fer una reflexió a totes les parts partícips del sector musical de casa nostra (artistes, representants programadors, institucions, mitjans de comunicació i espectadors) per tal de pensar entre tots de la situació que s’està vivint i com intentar d’una vegada per totes aglutinar i fer fort el sector.
L’epidèmia global derivada de la Covid-19 ha fet destapar l’olla amb les veritables mancances de cada Estat en determinades matèries essencials com poden ser l’educació, la sanitat, l’accés a l’habitatge o la mateixa cultura. A casa nostra, desgraciadament moltes d’aquestes matèries estan en greu crisi. I per la part que ens pertoca tractar en aquest article, la música i en general la cultura han tancat un any 2020 molt tocada i amb un horitzó a curt i llarg termini no gaire prometedor si entre tots no aconseguim ramar definitivament junts per tal d’arribar a bon port.
Davant qualsevol crisi, del gènere que sigui, els primers caps de turcs són quasi sempre les administracions públiques. És cert, que els governs estan per prendre decisions i intentar treballar per tal que el país funcioni de la millor manera. Així mateix, comparat a altres països com per exemple Alemanya o la mateixa França, estem a anys llum de pressupostos destinats a la cultura, ajuts i accés a ella. A casa nostra fa anys que es reclama la llei del mecenatge cultural i que es destini el 2% del pressupost general al sector però, com tot a la vida, no sempre és només blanc o negre. Aquí s’està patint en part per culpa de tots els actors partícips que en lloc de fer front comú, molts cops s’endinsen en pensar en la part que li pertoca més enllà del gremi.
En aquest darrer aspecte, el passat diumenge 17 de gener, a la seva columna setmanal a La Vanguardia, l’escriptora i periodista Llucia Ramis afirmava el següent parlant del sector de la cultura Els pressupostos destinats a la cultura fan vergonya. Per això és tan important que no els reclami com si demanàs almoina. És qüestió d’actitud. D’una banda, no pot fer l’afecte que va del pal “com ho tenim, allò meu” perquè tothom té problemes i, per més bé que treballin, els de la cultura en aquest país sempre seran vistos com uns farandulers.
Per aquest motiu, seguint les paraules de Llucia Ramis, la paraula clau que millor podria fer superar aquesta crisi i demostrar el veritable valor de la cultura és no deixar-se vèncer pel pessimisme. Músics, representants, programadors han de demostrar de manera més clara que la cultura aporti més que mai beneficis a l’ésser humà i donar motius a les administracions públiques per acabar d’apostar-hi. Per tant la paraula clau hauria de ser ACTIUS.
El factor actiu es va visibilitzar de manera considerable aquest passat estiu quan un cop, les condicions sanitàries van permetre tornar a programar concerts de petit i mitjà format, els artistes, mànagers que van seguir actius des del minut u de l’inici del confinament, van aconseguir treballar una mica. En canvi, el que a la mínima van tirar la tovallola i van esperar per exemple que els rescatessin des de les institucions perquè malauradament han patit més. S’han criticat molt els concerts en streaming, alguns és cert que van fer més mal que bé per determinats músics bàsicament pels pocs mitjans que disposaven audiovisualment. Tanmateix, a part d’apropar els músics als seus seguidors, van aconseguir que els músics en qüestió seguissin actius (res és pitjor que la inactivitat) però també com a important aparador.
Tenim el famós cas dels Stay Homas o Joan Dausà amb el seu concert que va acabar cantant a la dutxa. A més, molts cartells de les programacions d’aquest passat estiu encapçalant artistes actius des del minut u del confinament.
S’ha de reconèixer que propostes no mediàtiques pel gran públic, però no exempta de qualitat provada han aconseguit actuar aquests darrers mesos. Ja sigui per la seva qualitat com que les seves característiques i catxets s’adaptaven al que buscaven els promotors, l’estiu del 2020 hauria de servir com a referent per demostrar que el panorama musical a casa nostra està ple de grans propostes que potser no reben prou ressò per part de programadors i mitjans de comunicació.
I aquí rau potser el dilema. Com desgraciadament, segurament aquest any 2021 seguirà la mateixa tònica de programacions de petit i mitjà format i treballant amb pressupostos més reduïts, determinats grups considerats punters buscaran adaptar la seva proposta a les noves condicions del mercat (formats acústics, trios, duos) o directament rebaixaran considerablement els seus catxets per tal d’aconseguir el màxim de concerts possibles. Per descomptat, qualsevol artista és lliure de decidir quina proposta artística vol presentar, però haurien de tenir en compte que en condicions normals, ells actuen en circuits que els grups petits/mitjans difícilment hi arribaran. Cadascú hauria de ser conscient de les seves possibilitats. I en aquest tema, els programadors- promotors tenen la clau.
Aquest passat 2020, en el fons qui han intentat sostenir una mica el panorama de concerts a casa nostra han estat els privats. Amb valentia, reduint considerablement els aforaments, sabent que com a molt podrien quadrar números i amb el risc que un rebrot de la pandèmia, d’una hora a l’altra, els podia deixar sense concert, festival, molts d’ells han estat fidels a la seva voluntat de seguir programant música. I se’ls hauria d’agrair i premiar.
En canvi, més en l’àmbit municipal, a la primera de canvi, alguns ajuntaments van decidir posposar les seves programacions passant-les directament l’any 2021 o directament anul·lar-ho. En algunes ocasions, es pot afirmar que es van precipitar sobretot en cicles de petit format perquè molts d’ells, seguint els protocols anticovid marcats, s’haurien pogut realitzar.
Tanmateix, alguns ajuntaments sí que van creure que la solució era apostar fermament per una programació cultural ben potent tot l’estiu. I els resultats finals varen ser satisfactoris per totes les parts implicades. Els artistes agraint l’esforç realitzat i tenint-los en compte per futurs anys, els conciutadans i/o estiuejants amb ganes de consumir cultura van poder saciar els seus desitjos. I finalment, reconeixements explícits per part del sector. Una prova es va produir en els passats Premis Arc on es va atorgar una categoria a promotors i ajuntaments que van seguir programant.
Per aquest motiu, si les circumstàncies ho permeten i seguint la campanya de #CulturaSegura, sobretot ajuntaments i els seus respectius tècnics de cultura haurien de tirar endavant les propostes culturals possibles esgotant al màxim abans d’anul·lar-ho.
Un altre actiu clau i potser sense ells, tot això no s’entendria, és públic. Aquesta pandèmia, d’una banda ha fet enfortir una part dels assidus de concerts, que després de molts mesos podent-los gaudir només via streaming, sigui per militància o desig, han respòs com mai a les programacions que han anat sorgint. Però desgraciadament, aquest percentatge segueix sent inferior al que normalment hi assistien abans de la pandèmia. Encara hi ha per molts d’ells certes reticències i més si els concerts/recitals es desenvolupen en recintes tancats. Hi ha encara una certa falsa sensació de temor, d’inseguretat quan realment s’ha provat que no és així. En aquests aspectes, potser s’hauria de seguir promovent campanyes demostrant que es pot gaudir de manera segura els concerts tot i les mascaretes i aforament més reduïts.
Per últim, durant els anys de bonança econòmica, erròniament a casa nostra es van oferir propostes culturals gratuïtes i a preus quasi simbòlics. I com diu la cita castellana “pan para hoy, hambre para mañana”, realment s’ha complert. Per una part important de la població, no els hi resulta prioritari pagar per consumir cultura i això s’ha demostrat amb les propostes en streaming de pagament realitzades amb molt bons recursos. No és normal que un concert el segueixi per exemple un miler de persones i l’artista en qüestió a dures penes acabi recaptant 100 €. Aquí hi ha alguna cosa que falla i s’hauria de regularitzar de manera urgent a escala global. Els continguts culturals no poden ser mai de la vida gratuïtes.
En definitiva, el proper 31 de desembre quan toqui fer balanç de l’any 2021 es podria recuperar aquest article per comprovar si realment les idees defensades s’han complert o malauradament s’han quedat en simples desitjos.
