General / Debat

Reflexions sobre l’ideal, la realitat i la religió des del gener de 2015 de ‘Charlie Hebdo’

L’islam naix entre les ciutats de Bàssora i Bagdad (a l’actual Iraq) en el segle VIII dC. Pel que fa a l’origen de l’Alcorà, els mutazilites diuen que ha mitjançat un home oralment, Mahoma, i que, després, una pluralitat de redactors han recollit els alliçonaments del profeta. Els mutazilites es mostren més oberts a l’expressió artística i cultural i reconeixen una certa facultat d’interpretació als creients per tal d’adaptar el text al nou temps (falta saber com són eixes interpretacions particulars perquè hi ha tantes interpretacions com individus). No hi ha res fix ni immutable.

Per contra, els hanbalites defenen que l’escriptura ha eixit directament de Déu i la consideren la perfecció suprema, de manera que s’ha d’aplicar en un sentit literal i combatre tot el que li precedeix i li succeeix a la llarga dels segles: filosofia, art, patrimoni, història… Exigeixen la subordinació acrítica dels creients. Els extremistes de la visió hanbalita no elogien ni vi, ni amor, ni poesia; ni tampoc volen l’Averrois, ni els músics ni els poetes.

Sembla que guanyen terreny les interpretacions de l’Alcorà que tendeixen més aïna cap a la segona perspectiva dogmàtica, l’hanbalita. Richard Malka escriu en Traité sur l’intolérance (2023) que cal denunciar-la per tal d’aturar els atemptats; perquè el nostre silenci només alimenta la ideologia del terror; perquè hem de recolzar els mutazilites; perquè prohibir la llibertat d’expressió no farà desaparèixer el terror islàmic.

Portada Traité sur l’intolérance (2023) de Richard Malka, editorial Grasset.

Aquesta declaració de principis és molt poètica. No sobra, però falta una mica de realitat. D’entrada, en tant que dona occidental, no sé si vull recolzar cap de les perspectives perquè: quina atenció rebran, per exemple, les escriptores o les artistes més enllà de ser actrius en un món musulmà? A més a més, no seria just recolzar cap perspectiva perquè un país laic en sentit estricte no hauria de contemplar cap via d’entrada de les religions a l’esfera pública, a no ser que laïcisme signifique «perseguir exclusivament la religió catòlica» i, clar, això suposaria una discriminació flagrant.

Malka acusa la línia hanbalita d’haver-se detingut en els segles XII i XIII, quan ja havia acabat el zenit intel·lectual i artístic de l’islam (i jo dataria fins i tot abans perquè el musulmà Avempace ja havia escrit El règim del solitari en el segle XI). Em plantege que potser és eixa la seva evolució. Per què haurien de seguir el nostre sentit evolutiu si cristians i musulmans anem a destemps pel que fa a la maduració cultural?

Culpabilitat, benefici electoral

Malka denuncia també la racionalitat instrumental dels parlamentaris. Per por, sentiment de culpabilitat o benefici electoral (o perquè s’han acomodat a l’escó o per uns altres motius més interessants), defugen la qüestió sistemàticament: que no saben el que fan els assassins, que si són llops solitaris, que estan destrellatats… També afig que, l’any 2007, Salman Rushdie denunciava l’estúpida ceguera de l’esquerra que fa de tot per tal de dissociar el fonamentalisme de l’islam.

Richard Malka fou l’advocat de Charlie Hebdo quan a l’atemptat que va patir en gener de 2015. Recordem que dos musulmans assassinen 12 treballadors de l’esmentat setmanari satíric i en malfereixen 11. Havia publicat una caricatura del seu profeta i això és una blasfèmia perquè no se li pot posar cara, a banda de considerar que era insultant aquella representació. Malka considera encertadament que aquest fet fatal és polític i simbòlic per als europeus. Ha succeït al cor de la llibertat d’expressió i per una forma d’expressió artística.

El títol de la meditació, Traité sur l’intolérance, remet a un assaig de Voltaire (1694 – 1778), «el matador de religions, l’esperit lliure revolucionari, el diccionari del qual fou cremat a la foguera del Chevalier de La Barre; autor del Tractat sobre la tolerància i de l’obra de teatre El fanatisme de Mahoma el Profeta, que ja ningú s’atreveix a tocar enlloc o quasi» (Malka, 2023). Malka cita les paraules agosarades que Voltaire (que també blasfemava, val a dir) dedicava a la religió cristiana en un temps que això podia suposar-li la mort, l’engarjolament o l’exili: «la més ridícula, la més absurda i la més sanguinària que mai ha infectat el món». Per tant, si Malka fa costat qualsevol corrent religiós, també ha oblidat Voltaire; si això era així, hi ha una altra religió encara de més sanguinària.

Assegura l’autor que hi ha hagut un retrocés respecte del segle XVIII. Sí, és cert. Però també podríem afegir que el retrocés francès d’origen europeu (i occidental, on nosaltres estem inclosos) també és demogràfic. Encara més, els ciutadans d’eixa condició estem desafectats políticament (i com més jóvens més passem de política), cada vegada més illetrats i distrets i més vells.

Tenim un greu problema quan no comprenem que la democràcia i els ideals que l’acompanyen, siguen els que siguen, han de ser legitimats pels ciutadans (que no són esclaus o súbdits). Malauradament, açò ens aboca a contradiccions quan ens topem amb el laïcisme: la democràcia amb el seu model de ciutadania i llibertat requereixen legitimació (que no és sinònim de “passotisme” en teoria). On queda llavors la legitimació si el percentatge de la ciutadania musulmana arriba al 50% del total en un futur pròxim? Que no poden decidir? És procedent obligar-los a interessar-se en la política, la nostra cultura, l’art… i el nostre sistema… democràtic?

Il·lustració de José Segrelles en «Alí Babá y los cuarenta ladrones», Las mil y una noches (1931)

Els aborígens occidentals cada vegada en són menys mentre creixen en nombre els d’origen extracomunitari (de fora de la Unió Europea). Aquests venen a fer les feines que nosaltres rebutgem i en molts casos es veuen obligats a fer-ho per quatre duros (perquè molts són irregulars) mentre llancen per terra anys de lluita obrera occidental pels drets dels treballadors. Però també és cert que encara ho fem més barat els qui (sense ser irregulars) acceptem treballs en període de pràctiques o els qui anem d’Erasmus al nord d’Europa i acceptem feines mal pagades i poder anar a fer-nos la cervesa mentre els pares ens paguen la manutenció, el pis i els estudis. En unes altres paraules: paguem per dissenyar i treballar. Aquests són només uns exemples (dels nostres), però que foten encara més els nous conciutadans i els drets laborals d’anys de lluita (i l’esquerra mira les musaranyes).

Els nouvinguts també formen famílies, els fills dels quals també esdevenen ciutadans de ple dret, i transmeten la seva literatura i el seu patrimoni als descendents… i qui perd les arrels, perd la identitat. Els nous ciutadans també saben aquests versos, però, a diferència de nosaltres, ho fan amb Fe, i fe sense actes no és Fe; o com diria Wittgenstein, creure seguir la regla no és seguir la regla.

Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close